ANALFABETISME RELIGIÓS

La Catequesi es fa a les parròquies, i és demanada pels pares creients que volen que els seus fills aprenguin, segueixin i celebrin el camí de Jesús. La classe de Religió s’ofereix a les escoles perquè els alumnes tinguin una cultura religiosa bàsica, tant de la catòlica com de les altres religions, ja que sense conèixer mínimament el fet religiós, no es pot entendre la història de la humanitat.

Segons la llei vigent, cada escola, també la pública, ha d’oferir la possibilitat d’escollir, de manera optativa, l’assignatura de Religió i Moral Catòlica. Quan al claustre de professors del centre educatiu no hi ha ningú que pugui o vulgui assumir la matèria, el Bisbat proporciona un professor/a de Religió degudament preparats.

La realitat, però, és que només el 10’27% dels alumnes de Primària, ESO i Batxillerat dels centres públics a casa nostra va fer Religió el curs 2017/18.

El resultat és que gairebé el 90% de l’alumnat de l’escola pública de Catalunya no rep continguts religiosos.

Les causes són moltes: la secularització, l’escassa rellevància social de l’assignatura, el nombre baix d’alumnes que la demana, el fet que molts col·legis ni tan sols fan l’oferta de la matèria, les dificultats dels centres per quadrar els horaris lectius, i la poca quantitat de pares que exerceixen el seu dret reconegut en els Acords entre l’Estat espanyol i la Santa Seu del 1979, que estipulen el dret dels alumnes i les famílies a rebre l’ensenyament de la religió catòlica a tots els centres d’educació, en condicions equiparables a les altres disciplines fonamentals. L’ensenyament no és obligatori, però els centres han de garantir que es pugui fer encara que només hi hagi un demandant.

Davant del problema de l’analfabetisme religiós del nostre país, moltes veus, tant de l’Església com de fora, aposten per crear una assignatura obligatòria de cultura religiosa, on s’expliquessin les diferents confessions religioses existents, reconeixent la presència més important de la catòlica amb les seves arrels i creacions culturals històriques.

La ignorància religiosa no solament és greu per l’esperit, sinó que incapacita per comprendre l’art, la literatura, la història o la música.

LA ROCA QUE ENS SALVA

Els musclos són mol·luscs i els percebes són crustacis que viuen al mar, a les zones batudes per les onades o amb marea, arrapats a les roques, resistint tots els onatges, per forts que siguin, com si sabessin que si se separen de la roca acabaran a l’aparador d’una peixateria.

L’home, per dominar la natura, ja troba la manera d’agafar i pescar aquests mol·luscs i consumir-los. Ara bé, la natura és sàvia i ens ensenya coses.

Les persones no vivim aferrats o arrapats a les coses... O sí? Si vingués un extraterrestre, només ob-servant pel carrer podria creure que les persones han nascut amb un mòbil enganxat al cos. També veuria que moltes persones viuen enganxades a una cigarreta que fa fum o a una llauna de cervesa o a un gosset que no saps qui porta a qui...

I això que l’extraterrestre no veuria les dependències interiors de les persones: les enganxades a qual-sevol vici, o a sentiments de tot tipus.

A la Bíblia, que és un mirall de la condició humana, trobem una metàfora que ens diu que si vivim aferrats a Déu, la nostra Roca, res no ens podrà vèncer ni esclavitzar.

Diu el salm 144: “Beneït sigui el Senyor, la meva roca ... És l’amor i la muralla que em deslliura i em salva, és l’escut que m’empara”. I el salm 18 diu: “Senyor, ets la roca i la muralla que em deslliura; Déu meu, penyal on m’emparo, escut i baluard, força que em salva!”.

És a dir, arrapats al Senyor, no som esclaus, “no ens pescaran com als musclos”, sinó al contrari, Ell ens salvarà de tot mal. Aferrats al Senyor, serem lliures de les coses i persones que ens volen fer esclaus.

Davant les maltempsades del nostre món, ens cal resistir units al Senyor com els mol·luscs resisteixen els embats de la mar embravida. Altrament, fàcilment ens deixarem portar per les “onades” més potents o els “vents” més impetuosos.

Tindrem la fortalesa per resistir? I la capacitat d’escollir allò que creiem que és millor? La tindran els nois i noies que ara comencen el curs escolar?

BENEDICCIONS

Hi ha una tradicional Benedicció irlandesa, molt coneguda i bonica, que diu així:

“Que els camins s’obrin a la teva trobada, que el sol brilli sobre el teu rostre, que la pluja caigui suau sobre els teus camps, que el vent bufi sempre a la teva espatlla.

Que guardis en el teu cor amb gratitud el record preciós de les coses bones de la vida.

Que tot do de Déu creixi en tu i t’ajudi a portar l’alegria als cors dels qui estimes.

Que els teus ulls reflecteixin la brillantor de l’amistat, graciosa i generosa com el sol que surt entre els núvols i escalfa el mar tranquil.

Que la força de Déu et mantingui ferm, que els ulls de Déu et mirin, que les oïdes de Déu et sentin, que la Paraula de Déu et parli, que la mà de Déu et protegeixi, i que, fins que tornem a trobar-nos, Déu et tingui, i ens tingui a tots, a la palma de la seva mà”.

Aquest text, en forma de pregària, pot servir per qualsevol ocasió.

Una bona ocasió és el curs que ens disposem a iniciar, en el qual tots hem de créixer en qualitat de vida cristiana.

Demanar la benedicció de Déu és voler rebre la seva inspiració i ajuda en tot moment. I és que si re-bem a consciència la benedicció de Déu, podem ser nosaltres una benedicció per la gent que trobem en el camí de cada dia: familiars, veïns, malalts, joves, vells, immigrants, pobres...

Hem de ser testimonis del Crist vivent enmig de la societat, i com a cristians no solament ens comprometem a mantenir, ajudar i servir l’Església, sinó també a millorar la societat secular que ens ha tocat viure. Justament en vigílies de l’11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya, demanem la benedicció de Déu per aquesta terra, que sempre ha esti-mat les seves arrels i alhora ha estat oberta a l’acollida i a la integració dels nouvinguts. Que tothom hi pugui viure en pau, una pau fonamentada en la justícia i el respecte mutu en tot moment.