Domund: UN PAPA MISSIONER DELS POBRES

És significatiu com el Papa Francesc escull els seus viatges, normalment a països petits, pobres, de minoria catòlica i amb conflictes difícils de resoldre. Recordem que el seu primer viatge va ser a l’illa de Lampedusa, porta d’entrada de migrants i refugiats a través de la Mediterrània central.

El seu darrer gran viatge ha estat a Colòmbia, aquest setembre, on va fer una defensa de la dignitat de les persones davant les noves formes d’esclavitud. Va retre homenatge al jesuïta català sant Pere Claver, que va dedicar la seva vida, a la primera meitat del segle XVII, a protegir i atendre aquells pobres africans que arribaven, en condicions inhumanes, al Nou Món, després d’haver sobreviscut a la terrible travessia oceànica. El Papa va recordar aquest sant a la ciutat portuària de Cartagena de Indias, de majoria afroamericana, en una regió on conviuen complexos turístics de luxe amb la pobresa més extrema i fenòmens com el turisme sexual i la prostitució de menors.

El Papa va denunciar que “encara avui, milions de persones es venen com a esclaus o bé pidolen una mica d’humanitat, un moment de tendresa, es fan a la mar o emprenen el camí perquè ho han perdut tot, començant per la seva dignitat”.

Francesc insta als països poderosos que adoptin programes d’acollida i obrin corredors humanitaris per als refugiats en les situacions més difícils. El Papa va afirmar: “Jesús va ser un refugiat, un emigrant”.

També va qualificar l’economia liberal de mercat com “una bogeria”. I es pregunta: “Qui posa les armes i fa la guerra? “. Retreu a Occident que sembri el caos i la guerra al món. I es mostra molest perquè no sempre es publica la veritat o perquè s’amaguen fets a l’opinió pública.

En aquest sentit, és dura i interessant la crítica del Papa a la “desinformació” com a principal escull dels periodistes d’avui: “Diuen únicament una part del que senten, la que els convé, porten el lector a judicis erronis sobre la realitat perquè només li proporcionen la meitat dels fets”. I confessa que va deixar de veure la televisió als anys noranta...

EN MEMÒRIA DE MN. PEP CLAPAROLS

Tota la comarca ha sentit la mort de Mn. Josep Claparols i Moret, el dia 16 d’agost, als 77 anys.

Va venir a l’Empordà, procedent dels barris de Blanes, l’any 1993, com a rector del Poble Nou de Figueres, i posteriorment va ser nomenat rector de Vilafant, Avinyonet, Vilanant, Cistella, Vilarig i Santa Llogaia.

De capellà jove havia estat a Perpinyà i a París, amb els emigrants i els obrers estrangers.

Molts preveres d’aquella generació, que havien estat formats abans del Concili, van ser capaços de canviar de mentalitat en tocar la realitat, i van començar a implementar les intuïcions del Concili Vaticà II.  La seva espiritualitat es va encarnar, ajudats pels moviments obrers i per una idea de missió que passava sempre pel servei als més pobres.

Aquest to profètic en Pep l’ha guardat sempre; feia seves les causes “perdudes” de la humanitat, i desprenia un esperit crític i esperançat. Amb el seu tarannà singular, senzill, sorneguer, popular, afable i contundent alhora. Generós, no tenia res seu, i quan regalava una síndria, una llangonissa o un vinet ho feia amb un goig que no podia dissimular.

Era dels que pensen que el capellà no és d’una casta separada del poble, sinó que ha de ser un més del poble, que s’ha de barrejar amb ells, ha de vestir com ells i ha de parlar amb ells. Participava en les activitats dels seus pobles, col·laborava amb els seus dibuixos, els seus textos, els seus poemes compromesos... Un pastor ha de fer “olor d’ovella”, com recorda el papa Francesc.

Com Jesús, fou criticat també per fer-se amb pecadors i gent de baixa categoria “social”. Però en Pep sempre feia passar el fons davant les formes, la vocació davant de la parafernàlia eclesiàstica, la humanitat davant del legalisme, l’expressivitat davant de l’encarcarament, l’humor davant de la rigidesa, l’autenticitat davant del compliment fred.

Era en Pep, amb els seus defectes, com tothom, però molt estimat i admirat, i el seu record seguirà movent les nostres consciències. Sempre serà un interrogant sobre la nostra actuació com a Església, com a poble, com a societat... Gràcies, Pep!