ELS IMPOSTOS DE SA MAJESTAT

Una vegada hi havia un Rei que tenia moltes riqueses i tresors, i vivia en un palau sumptuós. Tenia també molts súbdits, però els tractava com a esclaus. Per això era mal vist per tothom. Vivia en l’opulència, però estava trist, amb una existència amarga.

Un dia va cridar el seu ministre tresorer i li va dir:

“Fes la gira anual de costum pels meus territoris, i cobra els impostos”.

“Majestat”, va respondre el tresorer, “la collita ha estat escassa, les ventades han fet malbé l’arròs als camps, la sequera ha destruït la collita; la gent està a la misèria. Crec que per aquest any estaria bé deixar-ho córrer”.

“Estàs boig!”, va cridar el tirà que no podia ni fer-se a la idea de sotmetre els seus comptes a les condicions de la gent.

“Bé”, va dir el tresorer, “cobrarem els impostos. I els diners recollits, a què els destinarem?”.

El Rei li contestà: “Fes una gira d’inspecció per tot el palau. Mira què hi falta i ho proveeixes amb aquests diners”.

El ministre tresorer va fer la inspecció per tot el palau. Es va fixar en tot. Va veure el Rei amb el rostre desencaixat, la Reina amb aires d’avorriment, els fills viciats i descontents, els cortesans insidiosos i malgastadors. Va veure també la gent del poble que passava davant del palau i que mirava amb rancúnia, murmurant malediccions...

“Ja ho tinc”, va dir el ministre, “hi ha restauracions i reparacions a fer. Vaig a cobrar els impostos i ho arreglarem tot”.

Se’n va anar per ciutats i camps com un pregoner; reunia les poblacions i davant d’aquella pobra gent, flaca i desvalguda, anunciava:

“El Rei nostre amo, aquest any, tenint en compte les collites i les vostres penúries, i per complir el desig de la Reina i dels prínceps, us perdona els impostos. Quedeu-vos els pocs diners que hàgiu pogut guardar, i si algú no arriba a poder mantenir la família, serà ajudat per subvencions de la Cort”.

La gent, sorpresa, saltava de contenta! De tots els pobles del regne se sentien els aplaudiments, els visques i crits d’entusiasme.

Mentrestant el Rei, ignorant el que havia passat, preguntà al ministre:

“Com ha anat?”. “Bé, Majestat”. “I on són els diners?”. “Ja els he gastat tots”. “Com?!”

“Sí, Sa Majestat m’havia mandat proveir de tot allò que faltés al palau o que s’hagués de restaurar. En la meva visita al palau he notat que en aquesta casa calia refer totalment els ànims, que faltava l’alegria, fruit de la bondat. I he procurat poder-vos-la obtenir, dient a la gent que aquest any vostè condonava, a tothom, els impostos...”.

“Ah, miserable!”, va exclamar el Rei. I va despatxar malhumorat el tresorer.

Després, ple de còlera, va sortir en persona del palau, decidit a reparar el mal sofert.

Però tant bon punt va sortir, la gent el sortí a rebre amb aplaudiments i flors i crits de: “Visca el Rei!”, “Beneïda sigui la nostra Reina i els prínceps!”.

El Rei hagués volgut replicar: “Vinga, porteu aquí els meus diners!”. Però no era possible. Sortien aplaudiments i lloances pertot arreu, i la gent dansava i se sentia contenta i agraïda.

A poc a poc, amb tant d’entusiasme popular el Rei es va sentir desarmat. El seu cor de pedra, per primera vegada, es tornava tendre, era capaç d’oblidar els seus maleïts diners. Per primera vegada, a la seva vida, se sentia feliç.

Tornant al palau, veia que la multitud en feia festa, i tothom estava alegre i content per la “generositat” reial.

Llavors el Rei va fer cridar el ministre tresorer acomiadat, i li va dir:

“Tenies raó. El meu palau necessitava, de veritat, restauracions que tu has sabut reparar de manera magnífica. Ets un bon administrador, saps convertir els diners en felicitat. D’ara endavant, seràs el meu conseller i el distribuïdor dels meus béns al poble. Proveeix de seguida els més necessitats”.

I així, per primera vegada en la història, un negoci d’impostos va acabar en una festa per a tothom.

Aquell Rei, gràcies al seu tresorer, va viure la seva “ascensió” personal i més impensable en ell: passar del fang de la corrupció a l’aire ple de goig de la justícia social.

PARLEM BÉ, SI US PLAU

En els autobusos d’abans hi havia una placa clavada a l’interior que deia: “Se prohibe la blasfemia y la palabra soez”. Ens feia certa gràcia aquesta paraula, “soez”, i al diccionari trobaves el significat: “que ofende por ser grosero o de mal gusto”. I els sinònims: “bajo, procaz, vil, chabacano, basto, indigno”.

Més endavant, van sorgir alguns rètols amb un to més aviat persuasiu, com: “Parleu bé, si us plau”. Avui no es veuen plaques ni rètols, però això no vol dir que la gent parli millor. Ni de bon tros.

Una cosa és la llibertat d’expressió i l’altra el parlar ordinari i groller, que pot ofendre. Encara que pugui sonar antiquat, no és signe de bona educació ni de bona convivència el parlar blasfemant o amb paraules malsonants. La llibertat d’expressió i el respecte als altres han de poder conviure perfectament. Si no és així, malament.

Estem farts de sentir paraules o renecs tan habituals que ja s’han incorporat al llenguatge comú de molta gent, de totes les edats, des d’infants fins a vells.  Cal distingir, això sí, entre expressions populars, col·loquials i fins i tot gruixudes, gracioses, però inofensives, i les blasfèmies o renecs.

Permeteu-me d’anomenar una paraula-renec, només una de les moltes que es profereixen. És una paraula que pels creients fa referència al més sant i sagrat, com és l’Eucaristia. Ja endevineu que es tracta de la paraula “hòstia”. Aquesta expressió, esdevinguda paraulota quan es buida del seu significat original, ha penetrat tant en el llenguatge comú que s’ha assimilat com a natural. I quan a aquest renec se li sol afegir al darrere una altra paraulota o adjectiu malsonant (ja m’enteneu), encara és pitjor i més ofensiu.

És cert que molta gent diu aquesta expressió sense pensar, sense ànim de blasfemar o d’ofendre, però la seva sola pronúncia ja ens fa mal a les oïdes. I aquest mal ús de la paraula és molt present al carrer i també als mitjans de comunicació. I no tan sols als programes d’humor o d’entreteniment sinó en programes de ràdio o de televisió considerats seriosos.

I si algú ens diu que tenim les orelles massa fines, podem dir que per nosaltres l’Eucaristia i Nostre Senyor són les coses més sagrades que tenim, i que amb les coses sagrades no s’hi juga ni s’hi fa humor groller. El cristianisme mereix el mateix respecte, almenys, que qualsevol altra de les religions.

A casa nostra és socialment ben acceptat fer broma públicament de realitats sagrades pels cristians, traient-les de context. Estem, per ara, en un context històric de cultura cristiana però amb una gran ignorància religiosa, cosa que seria un atenuant si no fos que és un signe de debilitat cultural, cívica i de sentit comú.

En nom d’un fals respecte a la pluralitat multicultural i multireligiosa, ens estem carregant la pròpia cultura i estem renegant d’allò que ens ha configurat com a poble capaç, precisament, d’acollir i integrar. L’error és de pensar que per acollir hàgim de renunciar a la pròpia identitat.

Algú haurà de dir als nens i joves que hi ha paraules i expressions que són indignes i que poden ser ofensives. I si no en saben el significat, se’ls ha d’explicar. I si no ho entenen, potser haurem de recuperar allò que ens deien els nostres pares i avis quan se’ns escapava una paraulota: “T’haurem de rentar la boca amb sabó”.

Abans existia la Lliga del Bon Mot (1908-1963), una associació catalana del bon parlar, que avui pot semblar obsoleta. Però el fet és que el nivell de llenguatge barroer és molt alt a casa nostra i el nivell de vocabulari és molt baix i pobre. I aquesta pena no és gens “obsoleta”; per desgràcia és ben actual.

Un missatge de ceràmica fet amb majòliques adossades a la paret, que encara es conserva en algun lloc, apunta la solució:

“ALABAT SIA DÉU. PER LA VOSTRA PRÒPIA DIGNITAT I RESPECTE ALS ALTRES, PARLEU BÉ”.

CRÉIXER

Fer-se gran no hauria de ser només posar anys a la vida, sinó també posar vida als anys. Créixer com a persona. Encara que les facultats físiques i mentals disminueixin amb l’edat, l’esperit, mentre es pugui, no té per què envellir.

La vida és un do, un regal. Ara bé, és com una llavor que hem de treballar i fer créixer. I tot creixement suposa un esforç, una superació de diferents obstacles, a cada etapa de la vida. Una vida que ens va posant a prova.

Si la vida no ens posés a prova, ens encartonaríem, difícilment avançaríem com a persones i com a societat. Si no hi hagués dies grisos i de pluja, no gaudiríem dels colors dels dies radiants. Ja diuen que la vida no és esperar que passi la tempesta; és aprendre a ballar sota la pluja.

De vegades la tempesta és molt forta, ho sabem prou bé, i ens sentim impotents davant d’un món que recorre massa sovint a la violència i crea víctimes innocents. Els més vulnerables, com sempre, són els nens.

Algú ha dit, i és una frase magnífica, que cal construir un món que estigui a l’alçada dels nens.

Amb una anècdota coneguda ho podem il·lustrar. Un nen de 4 anys i la seva família tenien de veí un ancià amb la seva esposa. Feia poc que l’esposa havia mort, i el nen va veure que l’ancià plorava al pati de casa seva. S’hi va acostar i es va asseure a la seva falda. S’hi va estar una bona estona i després va tornar a casa seva. Quan la seva mare li va preguntar què li havia dit al vell veí, el nen va contestar: “Res, només l’he ajudat a plorar”.

Per estar “a l’alçada” d’aquest nen, Jesús diria que ens hem de fer com els infants. La pena, com recorda sovint el Papa Francesc, és que ens tornem indiferents al sofriment dels altres. I si volem un món diferent no podrà ser construït per persones indiferents.

Hem vingut al món a estimar i a aprendre a ser persones. Hi ha dos grans moments en la vida d’una persona: el dia que es neix i el dia que es descobreix per a què. Avui, a la nostra societat, molts ja no neixen, i molts d’altres no troben el per què de la vida. No troben la seva vocació o no poden dedicar-se a allò que els agradaria.

Els factors que influeixen en l’entorn social dels joves són molts, però tots els estudis assenyalen que l’entorn familiar encara és el més valorat i decisiu. Per tant, l’encaminament dels joves dependrà en gran part dels seus pares. Aquí hi ha el nucli de la qüestió. Quin és el sentit que donen a la vida els pares i mares? Què és el que transmeten als fills? Què entenen per qualitat de vida? Inclouen en aquesta qualitat de vida algun element espiritual?

La gran tragèdia de la vida no és la mort. La gran tragèdia és el que deixem morir en el nostre interior mentre estem vius. I, com que les coses materials no omplen el cor, es perd l’esperança. I aleshores poca vida es pot transmetre als joves.

Tant de bo tots, joves, adults i grans, puguem recuperar, no només la capacitat econòmica, sinó també la capacitat humana i espiritual que ens faci créixer com a persones. Aleshores podrà ser realitat l’esperança que desprèn el poema de Nazim Hikmet, quan diu:

“El més bonic del mar

és allò que no hem navegat.

El més bonic dels nostres fills

encara no ha crescut.

El més bonic dels nostres dies

no ho hem viscut, encara.

I allò de més bonic que tinc per dir-te

encara no t’ho he dit”.