dimarts, 21 d’abril de 2020

EN RECORDANÇA DE MN. RAMON OLLER I HEREU


El Periódico de México | Noticias de México | Columnas ...


En les ordenacions de diaca, l’Església, a través del bisbe, lliura els evangelis a l’ordenand tot dient una fórmula que no deixa cap escletxa perquè hi puguin haver degoters: “Rep l’Evangeli de Crist, del qual has estat fet missatger: creu el que llegeixes, ensenya el que creus i practica el que ensenyis”. 
Doncs bé, aquesta comanda l’hem pogut veure encarnada, de manera fidedigna i coherent, en un missatger de l’Evangeli, Mn. Ramon Oller i Hereu, traspassat el dia 2 d’abril. Un home profundament creient, evangèlic i pastor, amb una gran harmonia entre allò que creia, allò que ensenyava i allò que practicava. Un referent proper per a molts preveres i seglars, durant totes les etapes de la seva vida. 
A causa de la pandèmia no s’ha pogut fer encara la missa funeral, i així ens unim tots fraternalment a tantes famílies que es troben en la mateixa situació dolorosa.

Els inicis del servei presbiteral de Mn. Ramon estan lligats a una idea mare: apropar el missatge evangèlic a la joventut, la que surt pels volts del maig del 68, amb tots els anhels de llibertat i de transformació, i amb tots els dubtes inherents als joves. El jove mossèn va realitzar una gran tasca com a Consiliari de Casals i Colònies, com a prefecte del Seminari, com a delegat de joventut, fundador de la Pasqua Jove, i també des de les parròquies i moviments, i com a delegat diocesà de Catequesi i de pastoral vocacional.

Sembrador incansable, ens va ensenyar als que érem cadells de capellà com calia fer la tasca de consiliari de cara als joves: acompanyant, animant, predicant amb l’exemple, sostenint les crisis del jovent, ajudant a concretar les llargues reunions d’uns equips de jovenalla que es volien menjar el món. I molts d’aquells joves, efectivament, avui són persones adultes que han fet fructificar la llavor sembrada en ells per Mn. Ramon.

Bon animador, en un foc de camp en Ramon era capaç d’engrescar la mainada fent una representació, dirigint el cant d’un cànon, explicant un conte i, quan, després de les diferents actuacions, el foc s’apagava i la nit s’encenia, creava un clima que embolcallava el misteri per acabar amb una pregària serena i càlida.

En Ramon, home de pregària, sensible als problemes del món, enamorat de Jesucrist i de l’Església encarnada a la nostra diòcesi, irradiava joia i entusiasme, era engrescat i engrescador, amb l’alegria del qui té la vocació i la feina plegades com una mateixa vivència agradable. 

Capellà amarat del Concili, rector zelós, tant de ciutat com de pobles, de tarannà senzill, afable i gens pretensiós ni carrerista, oferia, a tots els llocs on ha servit, la seva tendresa empàtica tant als infants i joves com als adults, als matrimonis, als catequistes, a la gent de Càritas, als pobres, als malalts i a la gent gran. Un pastor amb olor d’ovella que sabia posar-se a la pell de l’altre, conduir-lo i confortar-lo, a l’estil del Mestre a l’Evangeli, que sempre es desfeia per les persones i pel bé del poble.

Animador també i amic dels companys capellans, Mn. Ramon era un home de criteri que va formar part de diversos Consells i d’organismes diocesans i va participar també en el Concili Provincial Tarraconense. Ponderat i crític quan convenia, subratllava sempre els aspectes essencials de la vida i la missió dels cristians i en concret dels preveres. A les reunions, quan veia que s’anava per les branques, ell no estava per brocs i intervenia per anar al gra; i aquesta passió clarivident dels objectius feia que algun cop s’exclamés amb santa indignació com qui assenyala amb contundència una premissa major bàsica.

No podríem encasellar en Ramon en cap tendència prefabricada amb què simplifiquem les coses. Ell no era ni dels uns ni dels altres, era ell mateix i procurava ser respectuós i bon company de tots, amb aquell seny que no busca l’efervescència sinó la placidesa i la profunditat, com l’estany de Banyoles, d’on era fill.

Ell es preparava molt les coses, les xerrades, les reunions, les homilies... Amb aquella lletra arrodonida, escrivia, tatxava, esmenava, fins que amb la boca feia aquell gest tan seu d’aprovació i ja podia passar a una altra ocupació. Sabia per experiència que una bona part del gra que el sembrador sembra no cau en terra bona, i mirava que almenys la cosa no es perdés per desídia del sembrador. I s’hi feia molt. No pas volent fer entrar el clau per la cabota, sinó donant testimoni personal, com bé diu el text que li va dedicar, amb motiu del seu traspàs, l’equip de matrimonis “L’amor no té hora” que Mn. Ramon ha acompanyat durant vint anys: “La manera que tenies de dir-nos les coses, amb humilitat, sense voler alliçonar-nos i sempre transmetent-nos la teva profunda fe en Jesucrist”.

No sempre es trobava bé, en Ramon, humans que som. Era de salut delicada i força patidor. L’afectaven els canvis de parròquia i els càrrecs que rebia i acceptava per obediència. I els darrers anys ha hagut d’assumir una llarga malaltia que ha portat amb molta dignitat. Se n’ha anat sense fer fressa, enmig de la pandèmia, amb la solitud que se’n segueix. Però res no enfosqueix l’estela lluminosa que ens ha deixat i que brillarà per sempre en la història de la nostra diòcesi de Girona.

Mn. Enric Plantés, que havia estat sis anys de vicari amb Mn. Ramon a la parròquia de Sant Josep de Girona, i bon amic seu, va oficiar les seves exèquies a Banyoles, amb la presència de només tres persones, tal com està prescrit. Dies després, l’Enric va enviar a la família el següent text que dibuixa perfectament el sentiment que ens genera aquest traspàs a la casa del Pare:

A l’amic Ramon: 
Com qui fuig d’amagat, així ha estat el teu comiat enmig nostre. Has estat discret, fins i tot en el moment d’emprendre el teu nou viatge cap a la Vida. La pandèmia ha volgut silenciar per unes hores el teu adéu, sense ni poder-te acomiadar dels més estimats. Però la teva estimació generosa i el teu servei que no coneixia posta, ha fet que la teva flama es mantingui encesa en totes aquelles persones que hem rebut de tu temps, dedicació i fe. Gràcies per la llavor de l’Evangeli que has sembrat en els nostres cors”.

Que descansi en la Pau del Senyor Ressuscitat.

Miquel-Àngel Ferrés i Fluvià

divendres, 17 d’abril de 2020

25 COSES QUE HAUREM APRÈS –o no-


No dejaré que te sientas sola — La Mente es Maravillosa

  1. Dir-nos “bon dia”, “com estàs”, “com et trobes?”..., ara té una càrrega humana que no tenia la salutació convencional.
  2. Els grans canvis sempre vénen de grans sacsejades. I no és la fi del món, sinó que pot ser l’inici d’un món nou, diferent.
  3. Quan el món trontolli i passin coses que ens incomodin, potser és que la mateixa natura s’està acomodant, encaixant les peces altra vegada al seu lloc.
  4. Serà essencial “tenir cura”, “cuidar-nos per cuidar”. Si tenim més cura de nosaltres mateixos i dels altres, especialment dels més vulnerables, tots ens sentirem millor.
  5. Haurem d’agrair sempre la feina ben feta de les persones que tenen cura dels malalts i de la gent gran, i exigir a les administracions que els dotin de mitjans suficients.
  6. A més dels recursos mèdics i hospitalaris, les persones necessitem la salut espiritual per poder viure tot el que ens passa amb una certa pau.
  7. Aplaudirem i donarem suport a la tasca de les persones, empreses i associacions que contribueixin èticament i eficaçment al bé comú de la societat.
  8. Les franges de població menys “productives”, els infants i els ancians, sempre necessitaran una atenció preferent.
  9. No ens en sortirem si no ens movem contra els grans càncers de la humanitat: la contaminació, les guerres, el comerç d’armes, el frau, les desigualtats...
  10. La crisi econòmica i el percentatge d’atur posaran a prova les estructures dels estats d’Europa i els seus models econòmics.
  11. Només si som solidaris i estem disposats a fer algun sacrifici pels més desafavorits podrem tirar endavant sense deixar tanta gent al marge.
  12. Hem d’anar a comprar als petits comerços locals i afavorir els productes treballats ecològicament per gent del territori.
  13. Allò que més preocupa avui, la salut i l’economia, és el que preocupava Jesús de Natzaret:  ell guaria els malalts i denunciava la duresa de cor dels rics i poderosos.
  14. La fràgil salut del planeta depèn del comportament responsable de cadascú de nosaltres, sense excepció. 
  15. Som molt vulnerables (per tant hem de ser molt humils) i per això ens necessitem (per tant hem de ser molt solidaris).
  16. El futur és molt incert; no podrem fer grans previsions ni enyorar èpoques passades. Valdrà més viure el present com una gràcia.
  17. La debilitat en què ens ha sotmès el virus queda contrarestada per la fortalesa dels científics que, a base de talent i d’estudi tenaç, podran aconseguir el remei.
  18. Tenim un munt de facultats naturals que només valorem quan no les tenim: obrir els ulls, respirar,  sentir, parlar... no són ja miracles?
  19. Podem ser creatius en el temps lliure, i lliures davant del temps que tenim per endavant.
  20. En aquest món tots anem a la mateixa barca. O intentem remar en el mateix sentit, o ens n’anem a la deriva.
  21. Si el món fes cas de l’únic lideratge mundial amb cara i ulls, que és el Papa Francesc, les coses fa temps que estarien en vies de solució.
  22. Els creients haurem descobert la pròpia llar com a lloc de pregària i de comunió. I quan tornem a l’església serà la festa de la comunitat reunida (unida ja ho estava).
  23. Com a poble ja no podrem tolerar més baralles d’interessos polítics quan el que hi ha en joc és la salut de les persones.
  24. Si volem un canvi positiu en el món, comencem per canviar el nostre cor.
  25. Hi ha un virus encara més mortal: és l’odi, la manca d’amor. I la vacuna som cadascú de nosaltres.


Mn. Miquel-Àngel Ferrés

diumenge, 12 d’abril de 2020

“EL FILL! QUI S’EMPORTA EL FILL?”

domingo-pascua-resurreccion - AkumalNow

Un home i el seu fill tenien una valuosa col·lecció d’art, amb obres de pintors de fama mundial.
El fill va haver d’anar a la guerra. Va ser molt valent i va morir en una batalla mentre rescatava un altre soldat per salvar-lo. El pare va rebre la notícia i va sofrir profundament la mort del seu fill únic. Un mes després, truca a la seva porta un jove que duia un gran paquet, i li diu: “Senyor, vostè no em coneix, sóc el soldat per qui el seu fill va donar la vida.

Ell em parlava sovint de vostè i del seu amor a l’art.
Jo no sóc cap artista, però accepti aquest petit present”. El pare va obrir el paquet: era un retrat del seu fill pintat pel jove soldat amic. Ple d’emoció i agraïment, el pare va penjar el quadre al frontal de la xemeneia, i l’ensenyava a tots els visitants.
Aquest pare va morir uns mesos més tard i es va anunciar una subhasta de totes les pintures que posseïa. Hi va acudir molta gent important i influent amb l’objectiu d’adquirir algun quadre famós de la col·lecció.
Damunt la plataforma hi havia el retrat del fill. El subhastador va iniciar la sessió: “Començarem amb aquest retrat del fill. Qui ofereix una quantitat per aquest retrat?” Hi va haver un gran silenci. El subhastador insistí: “Algú ofereix alguna quantitat?”. 

Llavors es va començar a sentir veus que deien: “No venim pas per aquest quadre! Venim pels Van Goghs, pels Rembrands. Faci les ofertes de veritat!”.

Però el subhastador replicà: “El fill, el fill! Qui s’emporta el fill?”. Es va escoltar una veu: “Jo dono deu euros per la pintura”. Era el vell jardiner del pare i el fill, un home pobre que no podia oferir més diners. “Tenim 10 €, qui en dóna 20?”, cridà el subhastador. “Ensenya’ns d’una vegada les obres mestres!”, exclamava el públic assistent.

“Adjudicat per 10 €!”. I el subhastador va afegir: “La subhasta s’ha acabat, senyores i senyors. Hi havia un secret estipulat en el testament de l’amo: només seria subhastada la pintura del fill, i el que la comprés rebria en herència totes les altres obres de la col·lecció”.
Déu Pare, com si el món fos una subhasta, ens diu també a nosaltres: El qui estima el meu Fill, ho té tot. Rebrà en herència la vida eterna.

BONA PASQUA!

dilluns, 6 d’abril de 2020

AIXÍ...



Impacients com els ametllers florits abans d’hora,
inquiets com els infants confinats per força,
angoixats com els malalts que esperen diagnòstic,

així desitgem que tot s’acabi, Senyor!

Intrèpids com el personal sanitari,
insegurs com les empreses sense facturar,
mancats com un hospital a punt del col·lapse,

així implorem la teva ajuda, Senyor!

Tenaços com l’epidemiòleg que investiga,
ansiosos per veure baixar la corba,
febles amb els més vells i vulnerables,

així supliquem la teva gràcia, Senyor!

Compungits com un familiar sense comunicar-se,
enfonsats com qui ha perdut la feina,
impotents com qui dóna positiu al test:

així ens sentim sense el teu consol, Senyor!

Distants com una abraçada impossible,
freds com un somriure amb mascareta,
amargs com un adéu sense comiat,

així ens trobem lluny de tu, Senyor!

Estrets com una família sense espais,
errants com un sense sostre perdut,
impotents com un viatger per repatriar,

així demanem la teva misericòrdia, Senyor!

Vençuts com els qui hem marginat,
refusats com els qui no hem acollit,
empresonats com els qui hem engarjolat,

així anhelem la llibertat, Senyor!

Àvids com la vacuna del virus,
espantats com un geriàtric ben ple,
esquerps com qui no creu les notícies,

així cerquem el teu alè, Senyor!

Confinats com la humanitat callada,
buits com els carrers de les ciutats,
fluixos com la salut del planeta,

així esperem la teva salvació, Senyor!

Refiats com un malalt del seu metge,
perseverants com els qui lluiten a primera línia,
emocionats com els qui han rebut l’alta,
il·lusionats com els voluntaris que ajuden,
creatius com tanta gent a casa,
entusiastes com els aplaudiments de cada vespre,

així volem celebrar la Pasqua, Senyor!
                                                        
                                                                                 Miquel-Àngel Ferrés

diumenge, 5 d’abril de 2020

ÍNTIMA I SANTA SETMANA

Semana Santa: qué se conmemora en cada día


Poc ens pensàvem haver de viure una Setmana Santa com la d’aquest any. Però pot ser ben viscuda d’una manera íntima i qui sap si serà més autèntica i profitosa.
La nostra societat, acostumada a associar la Setmana Santa amb vacances de primavera per sortir i fugir, doncs ara se sent convidada a entrar. Entrar on més costa de vegades, que és a l’interior d’un mateix. I aquesta societat, avesada a confondre la Setmana Santa cristiana amb manifestacions externes i massives en forma d’espectacle com les processons i altres reclams tradicionals i turístics, ara es veu abocada a la solitud i al silenci de la vivència i la pregària interior.
Malgrat que els cristians no puguem participar presencialment de les celebracions i oficis, si vivim aquests dies amb fe, profunditat i sentit de comunió, aquesta Setmana Santa ens pot acostar molt al veritable sentit del Jesús de l’Evangeli. Un Jesús que, empassant-se la saliva amb els nostres pecats, afronta el seu Via Crucis encarnat en tantes persones, les que pateixen i les que guareixen, en aques-ta pandèmia actual i en tants drames del món.
Com ens han comunicat el Papa i els bisbes, els mossens podrem celebrar els oficis d’aquests dies però sense poble. Ens recomanen que fem saber a la gent els horaris de les celebracions locals perquè així els fidels s’hi puguin unir espiritualment. I es poden seguir també les retransmissions de les celebracions a través dels mitjans de comunicació i d’internet.
No hi ha benedicció de rams i palmes, però el Senyor beneeix tothom qui li demana. Que Ell ens beneeixi per tal que siguem una benedicció també pels altres germans, especialment pels qui més pateixen.
Entrem als dies centrals de l’any cristià, que culminen amb la Pasqua de resurrecció. És bo que amb els mitjans que tinguem a l’abast, en paper o digitals, llegim i meditem els textos tan cabdals d’aquests dies sants. Tothom ha de mirar de preparar i viure la Setmana Santa amb una bona disposició.
Acompanyem al Senyor a la creu, amb la creu que ens toca viure ara, per poder celebrar després l’alliberament pasqual.
Bona, íntima i Santa setmana!

diumenge, 29 de març de 2020

ENS EN SORTIREM!


Naturalistas piden frenar el impacto humano en el Día de la Madre ...

De sobte el món sencer s’ha adonat de la pròpia fragilitat. I ens hem vist obligats a aturar-nos. No ho havíem viscut mai. La tecnologia ens havia fet creure que érem immunes. I que ho podíem dominar tot.
Ja n’hem passat de grans catàstrofes en forma d’incendis, aiguats, terratrèmols, atemptats, però quan la cosa deixava de ser notícia semblava que deixava de ser problema.
Ara, de cop, és com si ens haguessin cridat: “Prou! Escolteu d’una vegada!”. I és que el món no podia
escoltar, massa ocupat per pujar més i més amunt les bastides de la supèrbia.
Ha hagut de ser una cosa tan minúscula com un virus que ens fes aturar i replantejar les coses grans.I hem vist que no podíem seguir jugant a ser déus.
Confinats en les nostres coses mundanes, ens havíem oblidat d’aixecar els ulls al cel.
Volent fer valer els nostres “drets”, i decidir si deixar viure o no l’altra persona, ara ens adonem que no podem ni decidir per la pròpia vida.
És d’esperar, però, que aquesta crisi ens faci aprendre coses importants. Com ha dit Victòria Camps, filòsofa, “un fenomen com aquest pot fomentar un esperit de col·laboració global fins ara inexistent”. Si ho aprofitem bé, podem millorar com a persones. Com va dir el Papa Francesc entrevistat per Jordi Évole: “Vamos a salir mejores”. 
Potser és hora d’obrir els ulls i d’aprendre de veritat una sèrie de valors:
Que anem massa accelerats i hem de tenir més pausa per reflexionar. Que si no tenim cura de la vida interior, fàcilment ens perdem. Que no ens hem de deixar dominar per la por, sinó acceptar que som vulnerables. Que hi ha una força humanitària en nosaltres que ens pot tornar l’equilibri. Que hem d’ajudar les persones més febles, els infants, la gent gran i malalta. Que tots anem al mateix vaixell i hem de procurar els uns pels altres. Que en un món global perjudicar els altres és perjudicar-se a si mateix. Que el virus més mortal és l’odi, la manca d’amor. Que hi ha una manera nova de mirar les persones des de la tendresa. Que encara que estiguem confinats, no ens hem de sentir mai sols.
Que la fe ens fa sentir que Déu és amb nosaltres, i que la creu de Jesús és la prova que ens comprèn i que ens salva. 
Amb l’esperança d’una Pasqua més desitjada que mai, seguim endavant!

diumenge, 22 de març de 2020

QUI HO HA DIT QUE NO HI HA SETMANA SANTA?

Resultado de imagen de setmana santa

Que no heu vist la immensa processó de gent, sense vestes ni manaies, que dóna positiu del coronavirus?
Que no veieu el Via Crucis del personal sanitari pujant el Calvari de la pandèmia, desbordats de forces i amb l’angoixa de no donar l’abast?
Qui digui que el Natzarè no sortirà aquesta Setmana Santa és que encara no l’ha reconegut en els sanitaris de bata blanca i de cor fi que es carreguen la creu del dolor dels afectats.
Que no veieu tants científics i metges que suen sang i aigua, com a Getsemaní, per trobar un tractament en forma de vacuna?
Que no diguin que Jesús no passa aquest any pels carrers quan hi ha tanta gent que ha de treballar per fer arribar els aliments i els fàrmacs a tothom.
Que no heu vist la corrua de Cirineus que s’ofereixen per ajudar d’alguna manera a portar les creus pesades?
No veieu quantes Veròniques que s’exposen a infectar-se per eixugar el rostre dels afectats?
Qui diu que Jesús no cau a terra cada vegada que sentim les xifres fredes de noves víctimes?
No estan vivint la Passió tantes residències geriàtriques, plenes de gent gran i cuidadors amb factors de màxim risc?
Que no és com una corona d’espines pels nens i nenes que han de viure aquesta crisi tancats, sense entendre-hi gran cosa i sense poder córrer pels parcs i carrers?
No se senten injustament condemnades les escoles i universitats i botigues que han hagut de tancar?
Que no són assotats tots els països del món pel flagell d’aquest virus?
No fan com Ponç Pilat, que se’n renta les mans, els dirigents que només busquen treure algun rèdit polític de la situació?
No pateixen, impotents com els deixebles sense el Mestre, tantes famílies confinades a casa, moltes amb problemes, sense saber com i quan s’acabarà tot?
No és el rostre de Maria Dolorosa el que es reflecteix en tantes mares i familiars que sofreixen la mort d’éssers estimats i encara a distància?
No és com arrencar les vestidures l’angoixa de tantes famílies i petites empreses que veuran despullada la seva economia?
No s’assembla a l’agonia de Jesús la manca de respiradors que hi ha a les UCI del país?
Que no diguin que no hi haurà Setmana Santa, que no ho diguin, perquè segurament mai el drama de la Passió no havia estat tan real i autèntic.