dimarts, 21 d’abril del 2020

EN RECORDANÇA DE MN. RAMON OLLER I HEREU


El Periódico de México | Noticias de México | Columnas ...


En les ordenacions de diaca, l’Església, a través del bisbe, lliura els evangelis a l’ordenand tot dient una fórmula que no deixa cap escletxa perquè hi puguin haver degoters: “Rep l’Evangeli de Crist, del qual has estat fet missatger: creu el que llegeixes, ensenya el que creus i practica el que ensenyis”. 
Doncs bé, aquesta comanda l’hem pogut veure encarnada, de manera fidedigna i coherent, en un missatger de l’Evangeli, Mn. Ramon Oller i Hereu, traspassat el dia 2 d’abril. Un home profundament creient, evangèlic i pastor, amb una gran harmonia entre allò que creia, allò que ensenyava i allò que practicava. Un referent proper per a molts preveres i seglars, durant totes les etapes de la seva vida. 
A causa de la pandèmia no s’ha pogut fer encara la missa funeral, i així ens unim tots fraternalment a tantes famílies que es troben en la mateixa situació dolorosa.

Els inicis del servei presbiteral de Mn. Ramon estan lligats a una idea mare: apropar el missatge evangèlic a la joventut, la que surt pels volts del maig del 68, amb tots els anhels de llibertat i de transformació, i amb tots els dubtes inherents als joves. El jove mossèn va realitzar una gran tasca com a Consiliari de Casals i Colònies, com a prefecte del Seminari, com a delegat de joventut, fundador de la Pasqua Jove, i també des de les parròquies i moviments, i com a delegat diocesà de Catequesi i de pastoral vocacional.

Sembrador incansable, ens va ensenyar als que érem cadells de capellà com calia fer la tasca de consiliari de cara als joves: acompanyant, animant, predicant amb l’exemple, sostenint les crisis del jovent, ajudant a concretar les llargues reunions d’uns equips de jovenalla que es volien menjar el món. I molts d’aquells joves, efectivament, avui són persones adultes que han fet fructificar la llavor sembrada en ells per Mn. Ramon.

Bon animador, en un foc de camp en Ramon era capaç d’engrescar la mainada fent una representació, dirigint el cant d’un cànon, explicant un conte i, quan, després de les diferents actuacions, el foc s’apagava i la nit s’encenia, creava un clima que embolcallava el misteri per acabar amb una pregària serena i càlida.

En Ramon, home de pregària, sensible als problemes del món, enamorat de Jesucrist i de l’Església encarnada a la nostra diòcesi, irradiava joia i entusiasme, era engrescat i engrescador, amb l’alegria del qui té la vocació i la feina plegades com una mateixa vivència agradable. 

Capellà amarat del Concili, rector zelós, tant de ciutat com de pobles, de tarannà senzill, afable i gens pretensiós ni carrerista, oferia, a tots els llocs on ha servit, la seva tendresa empàtica tant als infants i joves com als adults, als matrimonis, als catequistes, a la gent de Càritas, als pobres, als malalts i a la gent gran. Un pastor amb olor d’ovella que sabia posar-se a la pell de l’altre, conduir-lo i confortar-lo, a l’estil del Mestre a l’Evangeli, que sempre es desfeia per les persones i pel bé del poble.

Animador també i amic dels companys capellans, Mn. Ramon era un home de criteri que va formar part de diversos Consells i d’organismes diocesans i va participar també en el Concili Provincial Tarraconense. Ponderat i crític quan convenia, subratllava sempre els aspectes essencials de la vida i la missió dels cristians i en concret dels preveres. A les reunions, quan veia que s’anava per les branques, ell no estava per brocs i intervenia per anar al gra; i aquesta passió clarivident dels objectius feia que algun cop s’exclamés amb santa indignació com qui assenyala amb contundència una premissa major bàsica.

No podríem encasellar en Ramon en cap tendència prefabricada amb què simplifiquem les coses. Ell no era ni dels uns ni dels altres, era ell mateix i procurava ser respectuós i bon company de tots, amb aquell seny que no busca l’efervescència sinó la placidesa i la profunditat, com l’estany de Banyoles, d’on era fill.

Ell es preparava molt les coses, les xerrades, les reunions, les homilies... Amb aquella lletra arrodonida, escrivia, tatxava, esmenava, fins que amb la boca feia aquell gest tan seu d’aprovació i ja podia passar a una altra ocupació. Sabia per experiència que una bona part del gra que el sembrador sembra no cau en terra bona, i mirava que almenys la cosa no es perdés per desídia del sembrador. I s’hi feia molt. No pas volent fer entrar el clau per la cabota, sinó donant testimoni personal, com bé diu el text que li va dedicar, amb motiu del seu traspàs, l’equip de matrimonis “L’amor no té hora” que Mn. Ramon ha acompanyat durant vint anys: “La manera que tenies de dir-nos les coses, amb humilitat, sense voler alliçonar-nos i sempre transmetent-nos la teva profunda fe en Jesucrist”.

No sempre es trobava bé, en Ramon, humans que som. Era de salut delicada i força patidor. L’afectaven els canvis de parròquia i els càrrecs que rebia i acceptava per obediència. I els darrers anys ha hagut d’assumir una llarga malaltia que ha portat amb molta dignitat. Se n’ha anat sense fer fressa, enmig de la pandèmia, amb la solitud que se’n segueix. Però res no enfosqueix l’estela lluminosa que ens ha deixat i que brillarà per sempre en la història de la nostra diòcesi de Girona.

Mn. Enric Plantés, que havia estat sis anys de vicari amb Mn. Ramon a la parròquia de Sant Josep de Girona, i bon amic seu, va oficiar les seves exèquies a Banyoles, amb la presència de només tres persones, tal com està prescrit. Dies després, l’Enric va enviar a la família el següent text que dibuixa perfectament el sentiment que ens genera aquest traspàs a la casa del Pare:

A l’amic Ramon: 
Com qui fuig d’amagat, així ha estat el teu comiat enmig nostre. Has estat discret, fins i tot en el moment d’emprendre el teu nou viatge cap a la Vida. La pandèmia ha volgut silenciar per unes hores el teu adéu, sense ni poder-te acomiadar dels més estimats. Però la teva estimació generosa i el teu servei que no coneixia posta, ha fet que la teva flama es mantingui encesa en totes aquelles persones que hem rebut de tu temps, dedicació i fe. Gràcies per la llavor de l’Evangeli que has sembrat en els nostres cors”.

Que descansi en la Pau del Senyor Ressuscitat.

Miquel-Àngel Ferrés i Fluvià

divendres, 17 d’abril del 2020

25 COSES QUE HAUREM APRÈS –o no-


No dejaré que te sientas sola — La Mente es Maravillosa

  1. Dir-nos “bon dia”, “com estàs”, “com et trobes?”..., ara té una càrrega humana que no tenia la salutació convencional.
  2. Els grans canvis sempre vénen de grans sacsejades. I no és la fi del món, sinó que pot ser l’inici d’un món nou, diferent.
  3. Quan el món trontolli i passin coses que ens incomodin, potser és que la mateixa natura s’està acomodant, encaixant les peces altra vegada al seu lloc.
  4. Serà essencial “tenir cura”, “cuidar-nos per cuidar”. Si tenim més cura de nosaltres mateixos i dels altres, especialment dels més vulnerables, tots ens sentirem millor.
  5. Haurem d’agrair sempre la feina ben feta de les persones que tenen cura dels malalts i de la gent gran, i exigir a les administracions que els dotin de mitjans suficients.
  6. A més dels recursos mèdics i hospitalaris, les persones necessitem la salut espiritual per poder viure tot el que ens passa amb una certa pau.
  7. Aplaudirem i donarem suport a la tasca de les persones, empreses i associacions que contribueixin èticament i eficaçment al bé comú de la societat.
  8. Les franges de població menys “productives”, els infants i els ancians, sempre necessitaran una atenció preferent.
  9. No ens en sortirem si no ens movem contra els grans càncers de la humanitat: la contaminació, les guerres, el comerç d’armes, el frau, les desigualtats...
  10. La crisi econòmica i el percentatge d’atur posaran a prova les estructures dels estats d’Europa i els seus models econòmics.
  11. Només si som solidaris i estem disposats a fer algun sacrifici pels més desafavorits podrem tirar endavant sense deixar tanta gent al marge.
  12. Hem d’anar a comprar als petits comerços locals i afavorir els productes treballats ecològicament per gent del territori.
  13. Allò que més preocupa avui, la salut i l’economia, és el que preocupava Jesús de Natzaret:  ell guaria els malalts i denunciava la duresa de cor dels rics i poderosos.
  14. La fràgil salut del planeta depèn del comportament responsable de cadascú de nosaltres, sense excepció. 
  15. Som molt vulnerables (per tant hem de ser molt humils) i per això ens necessitem (per tant hem de ser molt solidaris).
  16. El futur és molt incert; no podrem fer grans previsions ni enyorar èpoques passades. Valdrà més viure el present com una gràcia.
  17. La debilitat en què ens ha sotmès el virus queda contrarestada per la fortalesa dels científics que, a base de talent i d’estudi tenaç, podran aconseguir el remei.
  18. Tenim un munt de facultats naturals que només valorem quan no les tenim: obrir els ulls, respirar,  sentir, parlar... no són ja miracles?
  19. Podem ser creatius en el temps lliure, i lliures davant del temps que tenim per endavant.
  20. En aquest món tots anem a la mateixa barca. O intentem remar en el mateix sentit, o ens n’anem a la deriva.
  21. Si el món fes cas de l’únic lideratge mundial amb cara i ulls, que és el Papa Francesc, les coses fa temps que estarien en vies de solució.
  22. Els creients haurem descobert la pròpia llar com a lloc de pregària i de comunió. I quan tornem a l’església serà la festa de la comunitat reunida (unida ja ho estava).
  23. Com a poble ja no podrem tolerar més baralles d’interessos polítics quan el que hi ha en joc és la salut de les persones.
  24. Si volem un canvi positiu en el món, comencem per canviar el nostre cor.
  25. Hi ha un virus encara més mortal: és l’odi, la manca d’amor. I la vacuna som cadascú de nosaltres.


Mn. Miquel-Àngel Ferrés

diumenge, 12 d’abril del 2020

“EL FILL! QUI S’EMPORTA EL FILL?”

domingo-pascua-resurreccion - AkumalNow

Un home i el seu fill tenien una valuosa col·lecció d’art, amb obres de pintors de fama mundial.
El fill va haver d’anar a la guerra. Va ser molt valent i va morir en una batalla mentre rescatava un altre soldat per salvar-lo. El pare va rebre la notícia i va sofrir profundament la mort del seu fill únic. Un mes després, truca a la seva porta un jove que duia un gran paquet, i li diu: “Senyor, vostè no em coneix, sóc el soldat per qui el seu fill va donar la vida.

Ell em parlava sovint de vostè i del seu amor a l’art.
Jo no sóc cap artista, però accepti aquest petit present”. El pare va obrir el paquet: era un retrat del seu fill pintat pel jove soldat amic. Ple d’emoció i agraïment, el pare va penjar el quadre al frontal de la xemeneia, i l’ensenyava a tots els visitants.
Aquest pare va morir uns mesos més tard i es va anunciar una subhasta de totes les pintures que posseïa. Hi va acudir molta gent important i influent amb l’objectiu d’adquirir algun quadre famós de la col·lecció.
Damunt la plataforma hi havia el retrat del fill. El subhastador va iniciar la sessió: “Començarem amb aquest retrat del fill. Qui ofereix una quantitat per aquest retrat?” Hi va haver un gran silenci. El subhastador insistí: “Algú ofereix alguna quantitat?”. 

Llavors es va començar a sentir veus que deien: “No venim pas per aquest quadre! Venim pels Van Goghs, pels Rembrands. Faci les ofertes de veritat!”.

Però el subhastador replicà: “El fill, el fill! Qui s’emporta el fill?”. Es va escoltar una veu: “Jo dono deu euros per la pintura”. Era el vell jardiner del pare i el fill, un home pobre que no podia oferir més diners. “Tenim 10 €, qui en dóna 20?”, cridà el subhastador. “Ensenya’ns d’una vegada les obres mestres!”, exclamava el públic assistent.

“Adjudicat per 10 €!”. I el subhastador va afegir: “La subhasta s’ha acabat, senyores i senyors. Hi havia un secret estipulat en el testament de l’amo: només seria subhastada la pintura del fill, i el que la comprés rebria en herència totes les altres obres de la col·lecció”.
Déu Pare, com si el món fos una subhasta, ens diu també a nosaltres: El qui estima el meu Fill, ho té tot. Rebrà en herència la vida eterna.

BONA PASQUA!

dilluns, 6 d’abril del 2020

AIXÍ...



Impacients com els ametllers florits abans d’hora,
inquiets com els infants confinats per força,
angoixats com els malalts que esperen diagnòstic,

així desitgem que tot s’acabi, Senyor!

Intrèpids com el personal sanitari,
insegurs com les empreses sense facturar,
mancats com un hospital a punt del col·lapse,

així implorem la teva ajuda, Senyor!

Tenaços com l’epidemiòleg que investiga,
ansiosos per veure baixar la corba,
febles amb els més vells i vulnerables,

així supliquem la teva gràcia, Senyor!

Compungits com un familiar sense comunicar-se,
enfonsats com qui ha perdut la feina,
impotents com qui dóna positiu al test:

així ens sentim sense el teu consol, Senyor!

Distants com una abraçada impossible,
freds com un somriure amb mascareta,
amargs com un adéu sense comiat,

així ens trobem lluny de tu, Senyor!

Estrets com una família sense espais,
errants com un sense sostre perdut,
impotents com un viatger per repatriar,

així demanem la teva misericòrdia, Senyor!

Vençuts com els qui hem marginat,
refusats com els qui no hem acollit,
empresonats com els qui hem engarjolat,

així anhelem la llibertat, Senyor!

Àvids com la vacuna del virus,
espantats com un geriàtric ben ple,
esquerps com qui no creu les notícies,

així cerquem el teu alè, Senyor!

Confinats com la humanitat callada,
buits com els carrers de les ciutats,
fluixos com la salut del planeta,

així esperem la teva salvació, Senyor!

Refiats com un malalt del seu metge,
perseverants com els qui lluiten a primera línia,
emocionats com els qui han rebut l’alta,
il·lusionats com els voluntaris que ajuden,
creatius com tanta gent a casa,
entusiastes com els aplaudiments de cada vespre,

així volem celebrar la Pasqua, Senyor!
                                                        
                                                                                 Miquel-Àngel Ferrés

diumenge, 5 d’abril del 2020

ÍNTIMA I SANTA SETMANA

Semana Santa: qué se conmemora en cada día


Poc ens pensàvem haver de viure una Setmana Santa com la d’aquest any. Però pot ser ben viscuda d’una manera íntima i qui sap si serà més autèntica i profitosa.
La nostra societat, acostumada a associar la Setmana Santa amb vacances de primavera per sortir i fugir, doncs ara se sent convidada a entrar. Entrar on més costa de vegades, que és a l’interior d’un mateix. I aquesta societat, avesada a confondre la Setmana Santa cristiana amb manifestacions externes i massives en forma d’espectacle com les processons i altres reclams tradicionals i turístics, ara es veu abocada a la solitud i al silenci de la vivència i la pregària interior.
Malgrat que els cristians no puguem participar presencialment de les celebracions i oficis, si vivim aquests dies amb fe, profunditat i sentit de comunió, aquesta Setmana Santa ens pot acostar molt al veritable sentit del Jesús de l’Evangeli. Un Jesús que, empassant-se la saliva amb els nostres pecats, afronta el seu Via Crucis encarnat en tantes persones, les que pateixen i les que guareixen, en aques-ta pandèmia actual i en tants drames del món.
Com ens han comunicat el Papa i els bisbes, els mossens podrem celebrar els oficis d’aquests dies però sense poble. Ens recomanen que fem saber a la gent els horaris de les celebracions locals perquè així els fidels s’hi puguin unir espiritualment. I es poden seguir també les retransmissions de les celebracions a través dels mitjans de comunicació i d’internet.
No hi ha benedicció de rams i palmes, però el Senyor beneeix tothom qui li demana. Que Ell ens beneeixi per tal que siguem una benedicció també pels altres germans, especialment pels qui més pateixen.
Entrem als dies centrals de l’any cristià, que culminen amb la Pasqua de resurrecció. És bo que amb els mitjans que tinguem a l’abast, en paper o digitals, llegim i meditem els textos tan cabdals d’aquests dies sants. Tothom ha de mirar de preparar i viure la Setmana Santa amb una bona disposició.
Acompanyem al Senyor a la creu, amb la creu que ens toca viure ara, per poder celebrar després l’alliberament pasqual.
Bona, íntima i Santa setmana!

diumenge, 29 de març del 2020

ENS EN SORTIREM!


Naturalistas piden frenar el impacto humano en el Día de la Madre ...

De sobte el món sencer s’ha adonat de la pròpia fragilitat. I ens hem vist obligats a aturar-nos. No ho havíem viscut mai. La tecnologia ens havia fet creure que érem immunes. I que ho podíem dominar tot.
Ja n’hem passat de grans catàstrofes en forma d’incendis, aiguats, terratrèmols, atemptats, però quan la cosa deixava de ser notícia semblava que deixava de ser problema.
Ara, de cop, és com si ens haguessin cridat: “Prou! Escolteu d’una vegada!”. I és que el món no podia
escoltar, massa ocupat per pujar més i més amunt les bastides de la supèrbia.
Ha hagut de ser una cosa tan minúscula com un virus que ens fes aturar i replantejar les coses grans.I hem vist que no podíem seguir jugant a ser déus.
Confinats en les nostres coses mundanes, ens havíem oblidat d’aixecar els ulls al cel.
Volent fer valer els nostres “drets”, i decidir si deixar viure o no l’altra persona, ara ens adonem que no podem ni decidir per la pròpia vida.
És d’esperar, però, que aquesta crisi ens faci aprendre coses importants. Com ha dit Victòria Camps, filòsofa, “un fenomen com aquest pot fomentar un esperit de col·laboració global fins ara inexistent”. Si ho aprofitem bé, podem millorar com a persones. Com va dir el Papa Francesc entrevistat per Jordi Évole: “Vamos a salir mejores”. 
Potser és hora d’obrir els ulls i d’aprendre de veritat una sèrie de valors:
Que anem massa accelerats i hem de tenir més pausa per reflexionar. Que si no tenim cura de la vida interior, fàcilment ens perdem. Que no ens hem de deixar dominar per la por, sinó acceptar que som vulnerables. Que hi ha una força humanitària en nosaltres que ens pot tornar l’equilibri. Que hem d’ajudar les persones més febles, els infants, la gent gran i malalta. Que tots anem al mateix vaixell i hem de procurar els uns pels altres. Que en un món global perjudicar els altres és perjudicar-se a si mateix. Que el virus més mortal és l’odi, la manca d’amor. Que hi ha una manera nova de mirar les persones des de la tendresa. Que encara que estiguem confinats, no ens hem de sentir mai sols.
Que la fe ens fa sentir que Déu és amb nosaltres, i que la creu de Jesús és la prova que ens comprèn i que ens salva. 
Amb l’esperança d’una Pasqua més desitjada que mai, seguim endavant!

diumenge, 22 de març del 2020

QUI HO HA DIT QUE NO HI HA SETMANA SANTA?

Resultado de imagen de setmana santa

Que no heu vist la immensa processó de gent, sense vestes ni manaies, que dóna positiu del coronavirus?
Que no veieu el Via Crucis del personal sanitari pujant el Calvari de la pandèmia, desbordats de forces i amb l’angoixa de no donar l’abast?
Qui digui que el Natzarè no sortirà aquesta Setmana Santa és que encara no l’ha reconegut en els sanitaris de bata blanca i de cor fi que es carreguen la creu del dolor dels afectats.
Que no veieu tants científics i metges que suen sang i aigua, com a Getsemaní, per trobar un tractament en forma de vacuna?
Que no diguin que Jesús no passa aquest any pels carrers quan hi ha tanta gent que ha de treballar per fer arribar els aliments i els fàrmacs a tothom.
Que no heu vist la corrua de Cirineus que s’ofereixen per ajudar d’alguna manera a portar les creus pesades?
No veieu quantes Veròniques que s’exposen a infectar-se per eixugar el rostre dels afectats?
Qui diu que Jesús no cau a terra cada vegada que sentim les xifres fredes de noves víctimes?
No estan vivint la Passió tantes residències geriàtriques, plenes de gent gran i cuidadors amb factors de màxim risc?
Que no és com una corona d’espines pels nens i nenes que han de viure aquesta crisi tancats, sense entendre-hi gran cosa i sense poder córrer pels parcs i carrers?
No se senten injustament condemnades les escoles i universitats i botigues que han hagut de tancar?
Que no són assotats tots els països del món pel flagell d’aquest virus?
No fan com Ponç Pilat, que se’n renta les mans, els dirigents que només busquen treure algun rèdit polític de la situació?
No pateixen, impotents com els deixebles sense el Mestre, tantes famílies confinades a casa, moltes amb problemes, sense saber com i quan s’acabarà tot?
No és el rostre de Maria Dolorosa el que es reflecteix en tantes mares i familiars que sofreixen la mort d’éssers estimats i encara a distància?
No és com arrencar les vestidures l’angoixa de tantes famílies i petites empreses que veuran despullada la seva economia?
No s’assembla a l’agonia de Jesús la manca de respiradors que hi ha a les UCI del país?
Que no diguin que no hi haurà Setmana Santa, que no ho diguin, perquè segurament mai el drama de la Passió no havia estat tan real i autèntic.

LA PROCESSÓ DE LA TRAMUNTANA



Enmig de la pandèmia que estem vivint del coronavirus, fem un lligam amb la conferència del professor Joan Ferrerós que fa poc ens va parlar a Figueres sobre la vida de la parròquia als segles XV-XIX, en èpoques en què eren freqüents les miasmes i les pestes, que afectaven gran part de la població.

Ens deia el conferenciant: “A la capella de Sant Sebastià de Figueres, a finals del segle XVI s’hi havia constituït la confraria de la Puríssima Sang, que es va fer molt popular quan, a principis del segle XVII, va obtenir permís del bisbe per organitzar i dur a terme una processó d’homes sols que, sortint de l’oratori figuerenc, arribava al santuari de la Mare de Déu de la Misericòrdia de Requesens. El pelegrinatge es feia a principis de juny, durava tres dies i es va anar celebrant fins a la Revolució de Setembre de 1868; després es va reprendre però amb un destí més proper i accessible: el santuari de la Mare de Déu de La Salut de Terrades.

Aquesta romeria va ser anomenada Processó de la Tramuntana perquè tenia per objecte demanar la presència d’aquest vent que purificava l’aire i eliminava les miasmes que, fins a les dessecacions més recents dels aiguamolls de la comarca, infestaven la plana empordanesa (recordem l’Aigueta). Pel camí, s’anaven incorporant al seguici les autoritats religioses i civils, i més romeus dels pobles que anava travessant al llarg de 23 quilòmetres. Arribats a Requesens, es trobaven amb d’altres processionals vinguts del Vallespir i del Rosselló; aplegats, cantaven una Salve i, de nit, encenien una gran foguera que, en veure’s des del pla, era contestada des dels pobles de la comarca amb altres focs i repics de campanes.

L’endemà se celebraven els oficis religiosos; entretant, confraria i santuari alimentaven de franc els pelegrins en una gran festa. De tornada, cada romeu duia una branca de grèvol, simbòlica de la seva participació, i a cada poble es practicava el mateix cerimonial que a l’anada. Quan la processó arribava a Figueres, era rebuda amb gran apoteosi i, a l’església parroquial de Sant Pere, es cantava una Salve que posava punt final al romiatge”.

Els temps han canviat molt, però la història tendeix a repetir-se, amb formes diferents. En el fons hi trobem sempre la fe del poble. Un poble que s’esforça per alliberar-se dels mals que l’assetgen. Un poble que, al mateix temps, prega perquè, malgrat el preu que sovint hem de pagar, la vida no deixa de ser un regal de Déu.

diumenge, 15 de març del 2020

EL PREU D’UN MIRACLE




Un nen petit va trencar la seva guardiola, es va posar a comptar les seves monedes, les va posar en un pot, i va sortir d’amagat pel darrere de la casa.
Se’n va anar directament a la farmàcia. “En què puc ajudar-te, vailet?” –li preguntà el farmacèutic.
“Vull comprar un miracle”, va respondre el nen.
“Com dius?”, va contestar estranyat el farmacèutic.
“La meva germana està molt malalta, i el meu pare diu que només un miracle pot curar-la. Per això vull un miracle per ella. Quant costa un miracle?”.
“Ho sento” –va dir el farmacèutic, amb el cor una mica encongit. “No en venem de miracles, aquí”, va afegir suaument.
“Tinc diners per pagar-lo” –féu el nen. “Si no n’hi ha prou, en trobaré més. Només digui’m quant costa”.
Al costat del nen hi havia un home alt i ben vestit. Es va mirar el petit i li va preguntar: “Quina classe de miracle necessita la teva germana?”.
“No ho sé”, va contestar el nen, amb llàgrimes que li baixaven galtes avall. “Només sé que està molt malalta i té alguna cosa dolenta que va creixent en el seu cap. El metge va dir que necessitava una operació. Però els meus pares no la poden pagar, així que necessitem un miracle per salvar-la. Per favor, puc donar tots els meus diners per salvar la meva germana”.
“Quants diners tens?”, va preguntar l’home. “Un dòlar i 12 centaus”, contestà el nen, amb veu fluixa i tremolosa. “És tot el que tinc, però si cal en puc aconseguir més”, va afegir de seguida.
“Bé, quina coincidència!”, va somriure l’home. “Un dòlar i 12 centaus, aquest és el preu exacte d’un miracle per a la teva germaneta”. Va agafar els diners del nen amb una mà, i amb l’altra el va abraçar tot dient:
“Acompanya’m a veure la teva germana. A veure si tinc el miracle que ella necessita”.
Aquest home era el director d’un prestigiós hospital. Allà es va fer l’operació sense cap càrrec econòmic, i al cap de poc temps la germana del nen estava a casa sana i estàlvia.
“Aquesta cirurgia –va comentar la seva mare– ha estat un veritable miracle. Em pregunto quant deu haver costat”. 
El nen va somriure de saber exactament el que costa un miracle: Un dòlar i 12 centaus... I la fe d’un nen petit!

diumenge, 8 de març del 2020

LES DONES A L’EVANGELI DE MARC

Amerindia


Avui, Dia de la dona, fem una mirada a l’Evangeli per veure com Jesús tracta la dona. Ho fem de la mà de Teodor Suau, en la seva publicació “Les dones a l’evangeli de Marc”.
L’autor adverteix que hi ha una cosa que impedeix la felicitat de les persones, i és tota idea equivocada de Déu. En aquell temps, les dones a Israel no solament eren marginades socials sinó també teològicament. Es presentava la seva submissió al mascle com a voluntat de Déu.
Jesús de Natzaret va comprendre ben aviat que això no era així. El Mestre –com apunta Teodor Suau– fa passar del Déu-Llei al Déu-Abba, i automàticament suposa una altra manera de veure la dona i de comportar-se amb ella.
Hi ha un conjunt de textos a l’evangeli de Marc que tenen com a protagonistes les dones. En tots els textos hi ha l’aprovació tendra i afectuosa del Mestre de Natzaret, cosa que permet demostrar la tesi de l’autor Teodor Suau: que Marc s’ha servit de la figura de la dona per presentar les actituds que, segons ell, es necessiten per seguir Jesús. Amb altres paraules: amb les narracions que tenen a les dones per subjecte, l’evangelista ha construït el retrat-robot del veritable deixeble. Uns exemples: En la narració de la sogra de Pere (Mc 1,29-31), Jesús convida a passar de la servitud al servei. En el passatge de la dona que patia hemorràgies (Mc 5,25-34) la invita a passar de la por a la confiança. Al relat de la pagana siro-fenícia (Mc 7,24-30), la fa passar de la submissió al mal a l’alliberament. Al passatge de la viuda pobra que dóna tot el que té (Mc 12,41-44), es passa de la indigència a la gratuïtat. A la narració de la dona que ungeix Jesús amb perfums (Mc 14,3-9), Jesús fa passar de la coneixença a la tendresa. Al relat de la Passió, les dones que acompanyen Jesús al peu de la creu (Mc 15,40-41.47) han passat de l’afecte a la fidelitat. I les dones que el matí de Pasqua troben la tomba buida (Mc 16,1-8) van de la por al coratge i finalment a l’experiència de la resurrecció.
L’evangeli de Marc és com una gramàtica del bon deixeble de Jesús; i les dones hi tenen un protagonisme peculiar, cridades per Jesús a deixar de patir sota el jou del Déu-Llei i a abraçar les entranyes del Déu-Abba (Pare).

diumenge, 1 de març del 2020

EL BROT DE RAÏMS


L’Abbé Pierre (1912-2007), capellà francès anomenat també “l’àngel dels pobres”, fundador del moviment Emaús contra l’exclusió, advertia: “La humanitat haurà de trobar altres raons per viure que les de produir, menjar i dormir. Haurà d’inventar una altra manera de viure”.
Avui a casa nostra molta gent té de tot, no li falta res, però li manquen raons per viure. Què en faràs de tenir tantes coses si no tens el més important, que és un ideal de vida, una fe, un motiu pel qual viure! I per conviure. I per somriure.
El jove Lancy Dodem, indi de la casta dels intocables, fill adoptiu i col·laborador de Vicenç Ferrer, donava pistes d’un altre estil de viure quan va venir a Catalunya i deia: “He vist que aquí la gent tenia de tot... però no somreia. Allà no falta mai el somriure! Com que no tenim res, qualsevol cosa ens fa contents. Quan vaig arribar aquí, m’aturava cada dos passos davant de cada aparador. Allà, quan t’aixeques, hi ha el que hi ha.
Treballes en el que hi ha, menges el que hi ha... Aquí, en canvi, s’ha d’escollir. I no és gens senzill escollir bé!”
Voleu un altre exemple entranyable d’un estil de vida realment alternatiu? Diu que al segle V, un home que cultivava una vinya se’n va anar a veure l’abat Macari, un dels pares del desert, a qui venerava. En arribar a la cova de Macari, el pagès li va dir: “Pare, us porto aquest preciós brot de raïms perquè us el mengeu a gust”. 
L’abat li va agrair el gest, però després va pensar: “No el necessitaria més que jo l’ermità que viu a la cova del costat?” I va agafar el raïm i l’hi va portar.
Aquell ermità el va agafar amb gratitud, però després va pensar: “Que bé que li aniria aquest raïm al germà Nazari, que està malalt”. I li va anar a portar. Però Nazari ni tan sols el va agafar. Va dir: “Com puc menjar això si al meu Salvador li van donar fel i vinagre a la creu?”
Així el brot de raïm va anar passant d’una cova a l’altra, fins a la posta del sol, quan un dels ermitans va anar a oferir altra vegada el raïm a la cova de l’abat Macari.
Aquest, quan va tornar a veure l’esplèndid raïm a les seves mans, es va posar a plorar d’alegria i donava gràcies a Déu per tenir uns veïns tan capaços de renunciar a una cosa tan bona per afavorir un germà.
A nosaltres ens pertoca ara fer passar el raïm. Ei, si és que volem un altre estil de vida... Doncs aquesta altra manera de viure és la que ens proposa el temps de Quaresma. Saber escollir bé entre tantes coses i propostes que tenim. Saber renunciar a tot el que ens aparta de Déu. Amb més pregària, més despreniment, més pensar en els altres.

diumenge, 23 de febrer del 2020

PREMIS HUMANS... I DIVINS

Resultado de imagen de reconocimiento

No sé a vostès, a mi em fa la impressió que en el món anomenat de la Cultura sempre s’estan donant premis.
Premis en el món del cinema, del teatre, dels mitjans de comunicació, de la música, de la literatura, de les arts, de la gastronomia, de la moda, de l’esport... No paren, premis i més premis...

Està bé que hi hagi un reconeixement social a la feina ben feta, però em fa l’efecte que al darrere hi deu haver interessos econòmics, comercials i polítics. Ja els va bé a tots plegats rebre més diners, més notorietat i sortir a la foto amb els premis.

Si parlem de feina ben feta, hi ha molta i molta gent, que no està dins el món anomenat de la Cultura, ni és famosa, que fa la seva feina molt ben feta, i que no rep ni rebrà mai cap reconeixement social ni cap premi, tot i que aquestes persones suposin un benefici per la societat, probablement més important que certs productes “culturals”.

A tall d’exemple:
La persona que té cura de malalts o persones grans a casa, un dia rere l’altre, sense festes ni vacances, i ho fa amb una gran paciència i constància.

El professional que treballa bé el seu producte, sigui quin sigui, i que tracta amablement els clients sense intentar enganyar-los sinó servir-los bé.

La persona voluntària d’un poble o d’un barri que sempre fa per un a l’hora de col·laborar desinteressadament en les coses del poble sense buscar cap protagonisme sinó servir i fer poble.

La persona gran que després d’haver-se buidat tota la vida treballant de sol a sol al servei de la família, ara es troba ingressada en una residència geriàtrica i mira de no queixar-se per no fer patir.

La religiosa que ha passat tota la seva vida resant per tothom i s’ha lliurat al servei dels alumnes, o dels malalts, o dels vells, vivint en comunitat amb els vots de pobresa, castedat i obediència.

El jove amb discapacitat intel·lectual, que amb l’ajuda de la família (els pares, quin altre gran premi no mereixerien!) ha assumit que mai no podrà ser “com els altres” i que té un cor enorme, sense enveja de ningú i només repartint somriures i amor.

Els avis que estan estirant la seva pensió per ajudar els fills o els néts que estan a l’atur; i retallen el seu temps lliure per atendre tota la família.

Segurament totes aquestes persones, i molta altra gent anònima que fa el bé, no espera cap recompensa d’aquest món. En tenen prou amb la satisfacció de la feina ben feta.

Estic segur que Déu, l’únic just, els recompensarà eternament amb un premi que cap jurat humà no seria capaç d’atorgar ni d’imaginar. 

diumenge, 16 de febrer del 2020

PER QUÈ VA REEIXIR EL CRISTIANISME ALS SEUS INICIS?

Resultado de imagen de koinonia

En la conferència sobre els orígens del Cristianisme que es va fer amb motiu del Mil·lenari de Sant Pere de Figueres, Mn. Enric Tubert va apuntar 8 raons de l’èxit del Cristianisme en els seus inicis:
  1. Amb Jesús apareix una figura religiosa excepcional, que dóna resposta als anhels més profunds de la persona i de la societat. A diferència del paganisme, la fe en Jesús comportava una determinada manera de viure.
  2. El cristianisme primitiu fou la irrupció d’un monoteisme que alliberava la gent de tantes divinitats, del culte a l’emperador i de sacrificis i pràctiques supersticioses.
  3. Amb el descobriment de la misericòrdia divina, el cristianisme apareix com una religió de “guarició”. L’estimació i el servei (“diakonia”) eren la pràctica més important. Els estoics buscaven la pròpia perfecció; els cristians buscaven també el bé dels altres. 
  4. L’ètica viscuda era convincent. Si en cercles pagans es tendia a deixar de racó els infants, els ancians i els pobres, no era així en els cercles cristians.
  5. El cristianisme primitiu era una forma d’associació ideal. Enfront de formes elitistes i classistes, seguir Jesús era practicar l’hospitalitat i procurar eliminar les diferències socials.
  6. Era una religió que acollia bé les dones. Jesús trenca el tabú admetent dones que el segueixin, a diferència dels rabins. Elles són testimonis de la crucifixió i de la resurrecció i esdevenen missioneres de la Bona Nova, amb un cert lideratge comunitari fins al segle II.
  7. Era una religió que acollia els esclaus. La societat del segle I era piramidal, i a la base hi havia els esclaus; un gran nombre de cristians eren esclaus i trobaven a la comunitat cristiana una posició d’igualtat i reciprocitat.
  8. Els primers cristians experimentaven un model de comunió total, de béns, de gènere i de vivència comunitària (“koinonia”), entorn de l’Eucaristia. El menjar comunitari expressava l’ideal de convivència segons la voluntat de Jesús.
Amb aquestes pistes, que ens vénen dels orígens, ens podem orientar de cara al present i al futur de les nostres comunitats cristianes. Ja ho deia el subtítol de la conferència esmentada: “Memòria del passat per renovar el present”. 

diumenge, 9 de febrer del 2020

PRESERVAR LA HUMANITAT

Resultado de imagen de sustentabilidad



Els qui pretenen enfrontar la figura del papa Francesc amb els papes anteriors, Benet XVI o Joan Pau II, haurien de veure com, tant en temes teològics com socials, Francesc cita sovint el mestratge dels seus predecessors. Fins en qüestions tan debatudes i actuals com el respecte a la natura i la cura de la casa de tots, recollits en l’encíclica “Laudato si’”, el papa actual s’inspira en diverses encícliques socials de Joan Pau II i de Benet XVI.
I és que la doctrina social de l’Església, que ja ve del papa Lleó XIII, ha estat sempre tan brillant i encertada com desconeguda pels propis cristians i oblidada pels governs de tot el món.
Si l’orgull no impedís al món i als seus dirigents de fer una mica de cas del lideratge moral del Papa (quin altre personatge actual podria ser tingut per líder mundial?), estic segur que hi hauria un altre panorama al nostre món, sense tantes desigualtats i sense tanta autodestrucció.
Mentre siguin els interessos de poder i els econòmics els qui manin, anirem de mal en pitjor. Al mateix temps que avui col·laborem en els projectes de MANS UNIDES per eradicar les causes de la fam en el món, hem de denunciar el pecat social d’un món polític i econòmic que en lloc d’eliminar les causes de pobresa encara les alimenta.
Diu el n. 6 de “Laudato si’”: “El meu predecessor Benet XVI va renovar la invitació a eliminar les causes estructurals de les disfuncions de l’economia mundial i corregir els models de creixement que semblen incapaços de garantir el respecte del medi ambient”.
Hi ha una íntima relació entre els pobres i la fragilitat del planeta. Sempre, els qui surten perdent més són els més vulnerables, indefensos davant els interessos del mercat despietat i les conseqüències del canvi climàtic que fa malbé la terra com a font de vida per a tothom.
La crida dels últims Papes és la més completa de totes; és una crida a una ecologia integral, inspirada en els valors cristians de l’amor, la cura dels més febles i la participació en l’obra creadora de Déu per fer un món més habitable per tothom. Les solucions demanen, això sí, deixar d’adorar el déu del consum i de la tecnologia que no ho resol tot i deixar de pensar que l’home és l’amo i senyor de l’Univers.
Apunta el papa Francesc: “Sant Joan Pau II va recordar amb molt d’èmfasi que “Déu ens ha donat la terra a tot el gènere humà perquè aquesta sustenti tots els seus habitants, sense excloure ningú ni privilegiar ningú” L.S. 93.

diumenge, 2 de febrer del 2020

SÍMBOLS DELS QUATRE EVANGELISTES


Resultado de imagen de simbolos evangelistas

Ens fixem avui en la simbologia dels 4 evangelistes, representats tradicionalment pel lleó, el bou, l’home i l’àguila. Se’n diu “tetramorf”, que significa, literalment, quatre formes. Aquesta paraula s’havia utilitzat per referir-se a la representació dels quatre elements fonamentals, terra, aire, aigua i foc, l’essència de totes les coses segons la filosofia grega. Per això no és casual que fossin justament quatre els Evangelis triats com a oficials o canònics.
Les fonts d’aquesta iconografia cristiana es remunten a la Bíblia, al llibre del profeta Ezequiel, que descriu quatre criatures alades d’aparença humana, i al llibre de l’Apocalipsi, que descriu quatre éssers vivents que envolten la figura del tron del Crist.
L’home alat o àngel representa Mateu, perquè el seu evangeli comença amb la genealogia de Crist, el Fill de l’Home. Significa, a més, l’amor diví, que és enviat als humans a través dels àngels, missatgers de Déu.
El lleó representa l’evangeli de Marc, perquè el seu Evangeli comença parlant de Joan Baptista, “veu que clama en el desert”, una veu com la del lleó, animal que s’associa a la força i la noblesa, atributs de Jesús.
El bou o brau representa l’Evangeli de Lluc, perquè al seu inici ens situa al Temple de Jerusalem, lloc on s’oferien animals en sacrifici a Déu; i el bou és símbol del sacrifici que permet a l’home superar les passions i obtenir la pau.
L’àguila representa l’Evangeli de Joan, perquè al començament ens parla de Jesús com la Paraula que era a les altures de Déu, coml’àguila, que s’eleva sobre les altres aus; indicant així també que Joan és un Evangeli més elevat, abstracte i teològic que els altres.
Els 4 evangelistes amb els seus símbols estan bellament esculpits per Carles Collet a la trona dita de l’Evangeli del temple de Sant Pere de Figueres. El Mil·lenari és una bona ocasió per apreciar-ho.
A propòsit dels evangelistes, ens plau recordar que Antoni Gaudí va dedicar quatre de les sis torres centrals del temple de la Sagrada Família de Barcelona als quatre evangelistes, que representen la paraula de Jesús. Sembla que serà a mitjans de l’any 2021 quan les torres dels evangelistes i la torre central de Jesucrist estiguin acabades. Serà una ocasió de donar-los a conèixer encara més als visitants d’arreu del món... i a la gent del país.