NO HI HA CAPELLANS

La majoria de gent del nostre país que es confessa catòlica viu al marge de la comunitat cristiana. I molts afegeixen, convençuts: “Sóc catòlic no practicant”. Però quan aquestes persones, normalment de mitjana edat, s’acosten a l’Església perquè han de “practicar” un bateig, o una primera comunió, o un casament, o unes exèquies, es troben sovint amb alguna sorpresa, perquè descobreixen que quedem molt pocs capellans, i potser ens costa complir amb les seves expectatives.

Estem en una societat acostumada a obtenir serveis de manera immediata, i les coses no van sempre així. Sovint hi ha gent que ve a la parròquia per demanar un bateig o un casament, i es pensen que la cerimònia podrà ser exactament el dia i l’hora que ells han decidit prèviament. Molts ja han contactat primer amb el restaurant. Quan els diem que primer haurien d’haver preguntat a la parròquia quins dies hi ha disponibles, s’estranyen molt i pregunten com és això. I llavors és el moment que reben la informació que no tenien: Que no hi ha capellans i que fem molta altra feina, a més de les misses i sagraments.

A Figueres hi ha actualment un sol rector per totes cinc parròquies, i als arxiprestats de l’Alt Empordà s’acaba de fer una remodelació en la qual uns pocs rectors que ja estaven carregats de parròquies n’han afegit unes quantes més a la seva llista.

És evident que si s’aguanten diversos serveis és gràcies a persones laiques de les parròquies i reli-giosos/es que es comprometen a ajudar amb sentit de corresponsabilitat. Gent que han entès que la parròquia no és una estació de serveis sinó una comunitat on tots ens sentim corresponsables.

No hi ha vocacions, o molt poques. Molts preveres provenim de famílies nombroses, catòliques prac-ticants i rurals. Què queda avui de tot això?

Com hem arribat fins aquí? Home, abandonar la fe i la pràctica religiosa té conseqüències. El materialisme sense espiritualitat, també. Treure la religió de l’escola i de l’espai públic, també. Menystenir l’aportació de l’Església a la societat, també. Que als mitjans només parlin de l’Església quan hi ha casos escandalosos, també. El nostre poc exemple de fe, també.

Ens cal esperar una renovació que passi per la presa de consciència de la gent, també dels “de mitja-na edat”. Mentrestant, seguirem “calant les xarxes”, refiats de l’Esperit que ens impulsa.

ORFES D'EDUCACIÓ?

En un grup de pares, una mare va escriure això: “Nuestro hijo de 8 años se nos ha quedado pequeño. Hemos perdido mucho tiempo. Ahora que queremos que haga la primera Comunión, nos faltan palabras para hablarle de otras cosas que apenas ha oído de nosotros. Sólo nos ha oído hablar de sensaciones, de juegos y juguetes, de comer, del colegio. Hemos alimentado sólo su cuerpo. Y ahora no sabemos hablarle de Dios, ni sabemos cómo rezar con él ni dar las gracias al Padre. Nos da cor-te”.

El Papa Francesc, parlant a les famílies, aclareix:

“De vegades sembla que els pares no saben bé quin lloc han d’ocupar a la família i com educar els fills. I llavors, en el dubte, s’abstenen, es retiren i traspassen la seva responsabilitat, potser refugiant-se en una improbable relació “entre iguals” amb els fills. És veritat que has de ser company del teu fill, però sense oblidar que tu ets el pare! Si tu et comportes només com un company del fill, això no li farà cap bé, al fill.

El problema no és exclusiu dels pares. També la societat i les seves institucions abdiquen de la seva responsabilitat –podríem dir “paterna”- cap als joves, els deixa orfes i no els proposa una veritat en perspectiva. Els joves es queden, així, orfes de camins segurs per recórrer, orfes de mestres de qui refiar-se, orfes d’ideals que escalfin el seu cor, orfes de valors i d’esperança que els donin suport cada dia. Estan plens, potser, d’ídols, però potser els roben el cor; són empesos a somiar diversions i plaers, però no se’ls ensenya a treballar; queden enganyats amb el déu del diner, i se’ls neguen les veritables riqueses.

El sentiment d’orfandat de molts joves per l’absència de la figura paterna produeix llacunes i ferides que poden ser molt greus, fins al punt que les desviacions dels nens i adolescents en bona mesura pot ser que es deguin a aquesta carència, a la manca d’exemples i de guies acreditats en la vida de cada dia, a la manca de proximitat, a la manca d’amor de part dels pares.

Són orfes en la família, perquè els pares sovint són absents de casa i, quan hi són, no es comporten com a pares, no donen als fills, amb el seu exemple acompanyat de les paraules, aquells principis, valors i normes de vida que necessiten com el pa”.

CONSAGRACIÓ DEL TEMPLE DE SANT PERE DE FIGUERES

Fa just un any es van complir 50 anys de la consagració, per part del bisbe Narcís Jubany, de l’esglé-sia parroquial de Sant Pere de Figueres, els dies 14 i 15 de setembre de 1967, festes de l’Exaltació de la Santa Creu i dels Dolors de la Mare de Déu, en un Any de la Fe que commemorava el dinovè cen-tenari del martiri de l’apòstol Sant Pere, patró de la parròquia i de la ciutat de Figueres, i el vint-i-sisè aniversari de la col·locació de la primera pedra de la reconstrucció del temple profanat.

La consagració d’una església té en compte la seva història i sobretot la seva finalitat: destinar aquell espai a la vida espiritual, a la glorificació i a l’acció de gràcies, al culte i a la misteriosa presència real del Senyor.

En el cas de Sant Pere, com deixà explicat el canonge i mestre de cerimònies Mn. Josep Teixidor, “les pedres medievals romàniques, del mur nord de l’antic Sant Pere, s’uneixen amb els llenços gòtics i s’acoblen amb les parets i cimbori contemporanis. És un acabar una construcció únicament destinada a Déu i al culte que la família cristiana li tributa”.

Quan es consagra una església es consagra un altar, i en aquest cas fou l’altar de la Immaculada Concepció del temple de Sant Pere. Aquesta vinculació de l’altar a l’església demostra el to familiar de l’assemblea cristiana.

La nit anterior a la consagració es va celebrar una vigília al voltant de les relíquies que havien de ser col·locades a l’altar que es consagraria amb l’església. Els sants màrtirs, els ossos dels quals, en escassos fragments, serien posats a l’altar de la Mare de Déu, són els intercessors i testimonis d’excepció d’una vida dedicada a Jesucrist.

La cerimònia de la Consagració de l’endemà, té una senzilla dramatització. El senyor Bisbe entra, beneeix els murs, el paviment, dibuixa les lletres de l’alfa i l’omega, representant que el Crist és la destinació final de tota obra humana. Les relíquies són col·locades en el petit sepulcre excavat a l’ara de l’altar, que és l’ànima del temple, l’ara del sacrifici, taula de la comunió.

A les pilastres del temple, on hi ha gravades dotze creus representant els dotze apòstols, hi cremava una flama. Recorda Mn. Teixidor: “Déu és aquí. El temple és la casa de Déu i la porta del cel”.

Amb una lliçó final: “A l’església de pedra correspon l’església dels cristians (les pedres vives)”. A l’edificació material ha de correspondre l’edificació espiritual.

Sant Pau no deixa de recordar-nos: “No sabeu que sou temple de Déu i que l’Esperit de Déu habita en vosaltres? Si algú profana el temple de Déu, Déu li’n demanarà compte, perquè el temple de Déu és sagrat; i aquest temple sou vosaltres” (1Co 3, 16).

DES DE LA SEU

A la ciutat de Lleida, dalt del turó que domina tota la comarca, es visita la Seu Vella, nom amb què es coneix la catedral antiga de Lleida, construïda entre els segles XII i XV.

Fa pocs dies, visitant-la, em vaig situar just a l’absis, darrere l’altar. Impressiona la vista d’aquella nau nua, sense imatges ni bancs (al segle XVIII va ser transformada en caserna militar i durant la Guerra Civil va ser camp de concentració). Des d’allà contemplava la grandesa austera d’aquella nau, i al fons, les arcades d’un claustre gòtic dels més grans d’Europa, annex atípicament als peus del temple. Tot donava una sensació d’equilibri, d’harmonia, de veneració de la nostra història.

Han passat segles. Aquestes pedres estan gastades pel temps, però resten fidels com el primer dia. Han sobreviscut a moltes guerres, picabaralles i banalitats polítiques i també eclesiàstiques. Aquest monument ha estat saquejat, ha conegut el sofriment de molta gent, i ha conservat tota la simetria. Admirable.

Mentre contemples aquella magnificència, et sents tan petit, però alhora enormement dignificat. És el misteri de les pedres vives, més estimades per Déu que qualsevol vestigi arquitectònic.

I dius, amb el salmista: “Senyor, què és l’home, perquè us en recordeu?”.

Som poca cosa, sí, però la persona humana pot ser també admirable. Aquesta Seu Vella està feta en uns temps on no es construïa pensant només en el propi profit a curt termini, sinó a llarg termini; les catedrals es feien amb la consciència de deixar un monument digne del Senyor i un llegat valuós a les pròximes generacions. Ben pocs treballadors la veurien acabada. En tenien prou pensant que allò duraria, resistiria, quedaria per sempre. Quantes coses avui es “construeixen” amb aquest pensa-ment?

Per a molts visitants, aquesta Seu serà un magnífic monument i una sublim mostra de cultura. Per als creients, “sublim” és Déu, i aquest monument expressa una fe, una ofrena, una elevadíssima pregària feta catedral.

Una catedral com aquesta mostra de què és capaç l’home quan s’emmiralla en la grandesa de Déu. I penses: si en lloc de deixar-nos endur pels egoismes, que no edifiquen res i porten al caos, ens deixéssim inspirar més per l’Esperit Sant, no seríem capaços de “construir” una comunitat de pedres vives?

I si fóssim com aquestes pedres de la Seu, situades cadascuna al servei de l’harmonia del conjunt?

INTENCIONS DEL PAPA FRANCESC

Cada mes el Papa proposa una doble intenció de pregària als cristians. La primera s’anomena UNI-VERSAL i aquest mes de setembre és la següent:

- Que els joves d’Àfrica tinguin accés a l’educació i al treball en els seus propis països.

Tots assistim atònits a les notícies de l’arribada continuada de pasteres amb immigrants, la majoria gent jove que ha sortit del seu país fugint de la guerra, o de la misèria, o de l’opressió, per buscar una vida millor i poder ajudar des d’Europa a les seves famílies. Quantes d’aquestes persones acon-segueixen arribar i acomplir els seus somnis?

La pujada al Calvari ja comença per decidir-se a deixar la família, els amics, la terra on has crescut, després les dificultats de poder fer la travessa i creuar la frontera, arribar al país que vols i ser-hi acollit, obtenir papers, trobar una feina, poder ajudar la família, integrar-se al país d’acollida… No és estrany que pocs arribin a superar tantes proves difícils. Molts, lamentablement, hi deixen la vida.

El Papa apunta a la primera causa del problema: que no hagin de sortir de casa, que tinguin prou recursos al seu país. Això seria possible sense el neocolonialisme dels països rics, que en lloc d’ex-plotar els recursos, haurien de facilitar que els recursos i matèries primes es treballessin en benefici del propi país, i no fomentant que allà manin cacics i dictadors enfrascats en corrupcions i guerres fratricides, sovint amb armament venut des dels països rics.

La segona intenció de pregària s’anomena EVANGELITZADORA, i aquest mes diu així:

- Que els professors/es de Religió i els catequistes tinguin sempre present la gran importància de la seva missió i donin fruits abundants.

Tenim al davant un nou curs escolar, i el Papa Francesc subratlla la tasca dels educadors de la fe, mestres i catequistes, que complementen l’educació dels pares a casa. Sense la base familiar, difícil-ment la feina dels educadors podrà donar “fruits abundants”, com demana el Papa.

Cal no dimitir de l’educació a casa, cal mirar de no ser massa condescendents amb els “gustos” dels petits-reis de la casa. Al nen se’l deixa triar massa a una edat que són els pares els qui han de decidir el que creuen que és millor per a ells.

“Miri, aquest any el nen no vol venir a catequesi”.

“Ah, bé, doncs si el seu fill a 8 anys ja mana a casa, ja el planyo a vostè.”.

Com diu l’educador Tim Elmore: “Hem de preparar el nen per al camí, no el camí per al nen”.