Haver de parlar de diners sempre es fa difícil, sobretot en moments de crisi com els actuals en què tantes famílies amb prou feines tenen cap ingrés i moltes d’altres tenen autèntics problemes per arribar a final de mes.
Però les parròquies som com les famílies, i vulguis o no, cada família ha d’administrar la seva economia de la millor manera possible. Les nostres comunitats parroquials celebrem la Diada de Germanor, recordant que l’Església necessita la nostra ajuda i el nostre compromís econòmic. Com diu el lema d’enguany, “Participar en la teva parròquia és fer una declaració de principis”.Més enllà de com voldria que fos la meva església, per principi jo l’he d’ajudar, ens ve a dir aquest lema. El mateix passa amb la pròpia família, amb el propi país, etc.
Quan vénen persones a demanar algun sagrament i pregunten si s’ha de pagar, acostumem a fer una reflexió com aquesta: “La parròquia és de tots, no és pas del mossèn ni dels feligresos habituals, també és vostra i de tots els qui l’estimen i valoren els seus serveis. No seria just que la gent que col·labora a les col·lectes de cada setmana hagin de cobrir les despeses dels qui vénen ocasionalment pels diversos sagraments. Mireu, tenim vocació de família, i us considerem de la mateixa família. Ara bé, en una família tothom hi aporta segons les seves possibilitats. Per tant, si voleu, podeu col·laborar amb la quantitat que cregueu convenient i bonament pugueu. Penseu que hi ha unes despeses de llum,de neteja, de calefacció, de manteniment... Podeu posar lliurement la vostra aportació en un sobre anònim i lliurar-lo després de la cerimònia”.
La majoria de gent ho entén i col·labora. D’altres se n’obliden aquell dia... D’altres potser decideixen no donar res perquè fan cas d’aquell tòpic que diu que l’Església és rica. Com si poguéssim cobrir les despeses amb les famoses “riqueses del Vaticà”, o potser es pensen que algun sant ens fa caure bitllets des del cel...
És clar que l’ideal seria que totes les persones que formen part d’una parròquia, tant les habituals com les ocasionals, se sentissin implicades en la seva missió, que és escamparl’Evangeli, celebrar la fe i ajudar els més pobres. Però no és així en la realitat. Si hom veu clar el que ha de fer, hi posarà els mitjans, també econòmics, per dur-ho a terme. Si no ho veu, si no té aquest principi, no hi posarà els mitjans, tampoc els econòmics...
El cert és que les feines d’una comunitat cristiana comporten unes despeses: les activitats pastorals, els subministraments, el funcionament, les diverses compres, la formació, la conservació dels edificis, sense comptar les despeses extraordinàries que poden sorgir.
I a nivell de cada diòcesi s’ha de procurar la retribució del clergat, del personal seglar, el manteniment del patrimoni, els centres de formació i institucions diocesanes...
Tot plegat s’intenta cobrir através de les aportacions voluntàries dels fidels (que és la partida més important amb un 37’14%), l’assignació tributària de les Declaracions de la Renda (amb un 25’95%), els ingressos de patrimoni, per serveis, i en menor quantitat préstecs i subvencions puntuals.
El papa Francesc ens recorda que l’Església ha de ser pobra i per als pobres, i que no ha de viure tancada en ella mateixa sinó enmig del món. I que hem d’anar molt alerta amb la temptació dels diners. Per això és molt sa que, un cop cobertes les nostres necessitats bàsiques, pensem en els altres, i durant l'any les parròquies fem col·lectes extres que no es queden a la parròquia sinó que van íntegrament a la Campanya contra la Fam, a Càritas, a les Missions, al Seminari, al Fons Comú...
Hi ha un adagi que diu que el diner és com l’adob per la terra; només és útil si se l’espargeix. Dit d’una altra manera: Els diners són com els fems; només són fecunds quan se’ls escampa. El Fons Comú Diocesà és la caixa de compensació de la campanya de Germanor, que procura que hi hagi vasos comunicants entre les diferents necessitats bàsiques de les parròquies i que els diners s’escampin entre els diversos serveis eclesials. Això és l’autèntica Germanor, fer el bé a una altra comunitat o a un altre servei d’Església que podrà funcionar gràcies a la generositat dels creients que han entès que és una qüestió de principis.
