EL CAMÍ DE LA LLUM

Un dels escrits cristians més antics, de començaments del segle II, és l’anomenada Carta de Bernabé, “El camí de la llum”. És un document de la segona generació de cristians que exposa com cal aplicar a la vida diària els grans principis de la fe cristiana. Vet aquí uns fragments:

“El coneixement que ens ha estat donat per caminar pel camí de la llum és el següent: Estimaràs el que et va crear, temeràs el que et va formar, glorificaràs el que et va redimir de la mort. Seràs senzill i ric d’esperit. No t’ajuntaràs amb els que caminen pel camí de la mort, avorriràs tot el que no sigui agradable a Déu, rebutjaràs tota mena d’hipocresia, no abandonaràs els camins del Senyor. No t’exalçaràs a tu mateix, sinó que seràs humil en tot. No t’atribuiràs glòria a tu mateix. No decidiràs coses que puguin perjudicar el teu proïsme.

Estimaràs el teu proïsme més que la teva pròpia vida.

No mataràs el fill en el si de la pròpia mare, tampoc no el mataràs quan ja hagi nascut. No et despreocupis del teu fill o de la teva filla, ben al contrari, ja de petits els ensenyaràs el temor de Déu. No cobejaràs els béns del teu proïsme, no seràs avar. No t’ajuntis de bon grat amb els superbs, tracta sempre amb homes humils i justos.

Et partiràs totes les coses amb el teu proïsme, i no diràs que són propietat teva, perquè, si de les coses

eternes en participeu tots comunament, amb molta més raó heu de repartir-vos les coses que s’acabaran. No seràs precipitat en les teves paraules, perquè la boca és una xarxa mortal. Guardaràs tant com et sigui possible la castedat de la teva ànima. No siguis dels qui estenen la mà per rebre, i la retiren quan es tracta de donar. Estimaràs com la nina dels teus ulls el qui et parli del Senyor.

Recordaràs nit i dia el dia del judici del Senyor i cercaràs cada dia persones santes. O bé pel ministeri de la paraula, caminant per confortar les ànimes, o bé treballant en un ofici manual, procuraràs redimir-te dels teus pecats.

No dubtis mai a donar, i quan donis, no ho facis murmurant; coneixes bé el qui et premiarà amb el teu

guardó. Guardaràs el dipòsit confiat, sense afegir-hi ni treure’n res. Avorriràs totalment l’home malvat; judicaràs amb justícia.

Guardaràs la pau i miraràs de reconciliar els que lluiten. Confessaràs els teus pecats. No t’atansis mai a l’oració amb pecats a la consciència. Aquest és el camí de la llum”.

CRISTIANS PERSEGUITS

La dedicatòria del llibre de Pilar Rahola “S.O.S. cristians. La persecució dels cristians en el món d'avui, una realitat silenciada”, Ed.Columna, 2018 diu així: “A les dones i els homes de les missions, l’exèrcit de pau més poderós del món”.

Avui, que celebrem el DOMUND, Diumenge Mundial de les Missions, és de justícia recordar i valorar la tasca dels missioners i missioneres escampats arreu del món, com un “exèrcit de pau”, amb l’Evangeli i la solidaritat com a úniques “armes”.

Són els que estan en països pobres, sovint conflictius i en situació de persecució. Només pel fet de creure en Crist. Es fa realitat aquell text evangèlic: “Sereu perseguits pel fet de portar el meu nom”.

El Papa Francesc va dir l’any 2014: “Estic convençut que la persecució actual contra els cristians és més forta  que la que es va patir als primers segles de l’Església”.

El llibre de Pilar Rahola denuncia, d’una banda, la violència mortífera i la tirania contra els 215 milions de cristians (un de cada dotze en el món), repartits en 50 països, que pateixen un altíssim nivel de persecució i que, lluny de baixar, les xifres augmenten. I, d’altra banda, denuncia el silenci que s’imposa no solament allà on pateixen martiri, sinó també a Occident, on les víctimes cristianes no formen part del que és políticament correcte.

Els motius d’aquest silenci són, segons Rahola, la percepció del cristianisme com un instrument secular d’opressió. Sempre s’invoquen les croades i la Inquisició coma episodis foscos de la història de l’Església. Un altre motiu és la ignorància del fet religiós en les societats secularitzades, i el profund desconeixement del que estan patint comunitats cristianes mil.lenàries que habiten a Orient. Coptes, assiris, siríacs, ortodoxos de diverses litúrgies, protestants i catòlics pateixen avui l’estigma de la creu. I l’autora afegeix un altre motiu: quan la jerarquia de l’Església apareix amb aquells patracols i parla sobre temes candents, és vista amb una voluntat de poder i de censura pròpies d’altres temps, i llavors es dificulta la idea que el cristianisme sigui una religió perseguida.

Tot i el dolor que provoca, la persecució i la indiferència del món ens acosten més a l’Evangeli que

l’adulació i la connivència amb el poder. Els missioners i missioneres, a l’avantguarda de l’Església, vivint amb els oprimits, ens indiquen el camí. 

MÀSTERS EN HUMANITAT

Últimament assistim a l’espectacle penós de persones amb càrrecs públics, votats pel poble i representants del poble, que han declarat uns títols, màsters o doctorats, que en realitat no han obtingut per la via normal acadèmica, sinó per tractes de favor, fent trampes, declarant en fals, mentint, ja sigui descaradament o amb mitges veritats.

Aquesta gent tenen càrrecs polítics que se suposa que hi són per servir a la societat. Però la gent autènticament profitosa per la societat és la gent bona i honrada. De polítics i càrrecs públics n’hi ha? Segur que sí, però la gran majoria de gent que és beneficiosa per a la societat no tenen un títol acadèmic ni poden lluir cap llicència, cap doctorat ni cap màster per cap Universitat. No podran penjar cap quadre que els faci sentir importants davant la gent. No sortiran mai a la televisió ni a cap

video influent de Youtube.

Però són bona gent que mai no diran mentides. Mai copiaran de ningú ni diran que un altre els faci la feina que ells han de fer. Són gent que treballen honradament i generosament, que tenen la humilitat de voler aprendre. Gent amb empenta que estima la feina, que tenen vocació i encomanen als altres el gust de fer les coses bé. I si se’ls acaba el contracte de treball es dediquen a preparar-se i a formar-se mentre busquen una altra ocupació.

Gent que a la feina són puntuals en començar i que no deixen ningú “penjat” si arriba l’hora de plegar i encara hi ha feina a fer. Si són funcionaris, saben que la seva “funció” és servir la gent, les persones que reclamen els seus serveis. I ho fan amb un somriure d’entrada, amb amabilitat i facilitant al màxim els tràmits, sobretot a persones que no han tingut oportunitat d’estudiar o que encara no s’han pogut adaptar a una nova realitat. 

Són gent que se’n pot anar a dormir amb la consciència tranquil.la perquè èticament es comporten de manera impecable, sense ombra de corrupció. 

Són gent que busca hores per dedicar a la família, als amics, als malalts i a tothom qui els necessita. Gent que troba temps per fer tasques de voluntariat en entitats solidàries o sense ànim de lucre.

Totes aquestes persones podríem dir que són “màsters en humanitat”. Aquests són els que fan més

falta al món mediocre d’avui. 

I els seus noms, poc reconeguts a la terra, quedaran inscrits per sempre entre els Benaurats.

Mossèn Tor, màster en humanitat

Si fos del món, el món li faria un gran homenatge. El món “mundà”, com diria el Papa Francesc. Però ell, mossèn Tor, ha passat tan humil i discret, en la vida i en la mort, de puntetes sempre. Com si res. Però renoi, quina fondària d’esperit! Quina qualitat humana! “El més important entre vosaltres és el qui serveix”. Quin llistó evangèlic més alt ens han posat Jesús… i els seus millors deixebles, com el que acabem d’acomiadar, Mn. Josep M. Tor i Malagelada. Un deixeble.

Hem dit adéu a un home bo, que estimava i es feia estimar. Un capellà entranyable, que ha estat per a molts de nosaltres un referent del que vol dir ser persona, ser cristià i ser capellà. Una paràbola viva, un Seminari encarnat trepitjant carrers, hospitals, llars...

Va ser el meu primer rector, vaig ser vicari seu a Sant Narcís, vivint una vida senzilla, franciscana, entregada, en aquella rectoria humil, que va quedar després engolida pels carrils de cotxes; era una caseta annexa al pati de les Dominiques, oberta tot el dia a tothom, especialment als joves, on compartíem el poc espai amb la màgia del desordre ordenat. El rector s’hi movia com un pare que acollia satisfet. Que bé compartir la vida i un esperit sempre obert a incorporar noves experiències, noves idees per servir millor la gent, amb un respecte infinit per tothom!

El dia del seu funeral, a l’església del Mercadal, aquells joves monitors de Sant Narcís dels anys setanta, que alguns ja són avis “joves”, no podien dissimular la seva veneració per Mn. Tor, un home tan atent als infants com als joves com als adults com als vells. Un apòstol.

Arribava el vespre, podíem venir cansats d’una reunió, i ell encara tenia ganes de xerrar. Com que no teníem televisió, xerràvem. Ell descabdellava els fets de vida de la jornada: “Saps, he trobat una pobra dona que m’ha dit que li costa molt la viudetat i jo li he aguantat el plor mentre li encaixava fort les mans…”. I escoltant-lo des dels teus anys tendres tenies la sensació de veure directament de la font de la bondat. 

I com a capellà de l'hospital, quanta gent de les nostres comarques no s’ha sentit acompanyada en el tràngol d’una malaltia, ja sigui com a pacient, ja sigui com a familiar. A més de la cura del pacient, ell mai no oblidava “cuidar el cuidador”, ni tampoc els qui estan cada dia en contacte amb el dolor, els professionals de la salut, que primer de tot són persones.

Dir Mn. Tor és dir un bàlsam pels malalts, un suport incondicional pels familiars, pels professionals de la sanitat; un àngel, pinzell de Déu que pintava els colors de l’esperança per aquella persona que visitava, un mestre del consol i del condol; bon company en les hores adverses i bon còmplice en les alegries. Un pare que ensenyava a pregar, a creure i a confiar. Un home que sabia tenir detalls, amb una delicadesa exquisida,  que sabia escoltar, no jutjava, però il.luminava les foscors amb la llum de la saviesa del cor. Un profeta.

Un do per l’Església de Girona, un regal que desemboliquem cada vegada que furguem en les arrels més fondes i fecundes dels nostres anys de joventut. Si som allò que ens han ensenyat quan els nostres educadors es pensaven que no ens estaven ensenyant res, Mn. Tor ha estat el millor mestre. Si l’educació és allò que queda quan hem acabat els estudis, Mn. Tor ha estat el millor màster en humanitat.

Ara que els màsters enganyosos han fet córrer tanta tinta, per què no reconèixer l’autenticitat d’aquest màster en humanitat de Mn. Tor?

Gràcies, mossèn. Deixeble, apòstol, profeta.

DEFENSEM EL TREBALL DECENT

Avui és la Jornada Mundial pel Treball decent. Moltes entitats i serveis d’Església, entre els quals hi ha Càritas, Justícia i Pau, Cristianisme i Justícia, Mans Unides… s’uneixen a les Nacions Unides, a l’OIT i als Sindicats per reivindicar un treball digne per a totes les persones. Ens recorden que si la Revolució industrial del segle XIX va comportar molt de patiment a la classe obrera, ara, en ple segle XXI, la revolució informàtica i robòtica també colpeja el món del treball amb acomiadaments i atur, afectant sobretot les persones que fan les feines menys qualificades. 

La Doctrina Social de l’Església ens porta a denunciar els desequilibris creixents entre les rendes del capital i les del treball. Cada vegada les persones riques són més riques i les pobres són més pobres. I l’economia no busca pas frenar aquest procés tan injust. 

Les entitats socials cristianes reiteren que és prioritari que es puguin crear llocs de treball per a tothom, facilitant l’autonomia personal i familiar. 

Per això fan una crida amb tota fermesa perquè s’apliquin les mesures següents:

• Sense menystenir els subsidis i les assegurances d’atur, allò que la gent més reclama és un treball digne. Per tant, calen polítiques d’ocupació, personalitzades i formatives.

• Sou mínim interprofesional, almenys de 1.000 € al mes.

• Reducció de jornada per poder treballar més gent i afavorir la conciliació laboral. Avui amb les 40 hores treballen a Espanya 19 milions de persones, amb 30 hores podrien ser 25 milions.

• Renda garantida de ciutadania per a les famílies que ho necessitin, acompanyada d’activitats formatives i culturals.

• Erradicació del frau, fent que totes les empreses paguin aquí allò que els pertoca, i treballar per l’eliminació dels paradisos fiscals arreu del món.

• Requalificació dels llocs de treball, també dels més senzills, amb dedicació especial als qui fan serveis a les persones i a les famílies.

• Acollida humana i plena integració social per a les persones nouvingudes al nostre país.

• Suport efectiu a les iniciatives d’economia social, cooperativa i solidària.