diumenge, 25 de gener del 2015

La Conversió de Paul Claudel

Amb motiu de la festa de Conversió de Sant Pau, aquest passat diumenge, i de l’Aplec de Sant Pau de la Calçada, indret figuerenc amb història de contingut cristià, em plau referir-me a la conversió d’un altre Pau, Paul Claudel, cèlebre escriptor, poeta i diplomàtic francès, nascut el 1868 i mort el 1955.
Va passar una infància fredota i tristoia, que el va fer replegar sobre si mateix.
D’estudiant, va rebre la influència de l’ambient de la França de l’època, marcat per l’exaltació del materialisme, el racionalisme i la fe en la ciència.
El jove Paul no se sentia satisfet interiorment i no es resignava a l’absència d’horitzons més alts en la seva vida. Vivia un combat espiritual molt dur.
Per Nadal de l’any 1886 va viure l’esdeveniment clau de la seva vida. Va assistir a la missa i a la pregària de Vespres del dia de Nadal a la catedral de Nôtre-Dame de París. Hi anava més per trobar inspiració a través de la “decadent” litúrgia catòlica que per altra cosa.
Els nens de la coral, vestits de blanc, cantaven el Magníficat. Paul Claudel estava dret enmig de la multitud, prop d’una columna. Aleshores, explica ell mateix:

“Tot d’una el meu cor es va sentir tocat i vaig creure. Vaig creure, amb una convicció tan forta que després, tots els llibres, tots els raonaments, totes les peripècies de la meva agitada vida no han pogut fer trontollar.
De cop i volta vaig tenir el sentiment punyent de la innocència, de l’eterna infància de Déu, d’una veritable revelació inefable. La divina Providència s’havia servit d’aquell moment per obrir el cor d’un pobre vailet desesperat. Que feliç era la gent creient! I si fos veritat? És veritat! Déu existeix, és aquí! És algú, és algú tan personal com jo! I m’estima! Em crida! Jo estava plorant i el cant tan tendre de l’Adeste fideles augmentava la meva emoció, barrejada amb un sentiment de por, perquè l’home vell es resistia amb totes les forces a l’home nou que naixia en mi. Com si m’haguessin arrencat la pell per posar-la a un altre cos estrany... I em feia vergonya dir el que sentia als que em coneixien...
Aquest combat espiritual, tan brutal com les batalles entre els homes, va durar quatre anys.
Fins que vaig aprendre que l’infern és allà on no hi ha Jesucrist”.

Com deia el cardenal Martini, “serem salvats per la Bellesa”.

LA UNITAT PASSA PER LA CONVERSIÓ DEL COR

Sense aquesta conversió interior, la de cadascú de nosaltres, sigui “sobtada” com la de Sant Pau o de Paul Claudel o “lenta”, com és més habitual, tampoc no hi haurà ecumenisme, ni respecte a les altres creences, ni pau.
En la cloenda de la Setmana de pregària per la Unitat dels Cristians, i en l’ambient actual de crispació a causa de la violència i dels atemptats fonamentalistes, és oportú recordar que el Concili Vaticà II ja advertia que “és de la transformació espiritual de l’enteniment, de l’abnegació d’un mateix i de l’esperit de caritat que brollen i maduren els desigs d’unitat”. Per tant, com més pura segons l’Evangeli visquem la vida, més fomentarem la unitat i la tolerància, i, com que ens uneix la presència de Déu, serem capaços de col·laborar per un món nou i en pau.

El divendres dia 16, diferents confessions religioses existents a Figueres i comarca ens vam trobar per a un manifest comú a favor de la Pau, en el qual es proclamava que tots ens hem d’unir i treballar a favor de la pau entre les cultures i les religions existents a la nostra ciutat, en un clima de convivència i respecte a la diversitat.
I dijous passat ens vam reunir representants de les esglésies cristianes a la parròquia de la Sagrada Família de Figueres en un acte ecumènic de reflexió i pregària conjunta.

Com deia el teòleg Hans Küng, “no hi haurà pau en el món sense pau entre les religions, i no hi haurà pau entre les religions si no col·laboren entre elles”.


diumenge, 11 de gener del 2015

Per què batejar?

L’EDUCACIÓ, POT SER MAI NEUTRA?

Avui reflexionem sobre el sagrament del Baptisme. És un fet que els bateigs han baixat molt a casa nostra, i que un tant per cent molt elevat correspon a famílies d’origen sud-americà.
Un dels arguments habituals avui per a no batejar les criatures, és quan els pares diuen: “Jo no vull pas inculcar cap religió als meus fills. Quan siguin grans, que decideixin ells mateixos si volen seguir alguna religió”.
Curiosament, aquest argument no es fa pas servir per cap més àmbit que la religió. No se sent ningú que digui, per exemple: Jo no vull pas influir els meus fills amb la família que li ha tocat; per tant, no li presentaré ni els avis, ni els cosins, ni els altres parents...
Com tampoc no és possible demanar als fills quins pares volen ni a quin país volen néixer ni és possible impedir que els fills rebin la influència de la civilització on han nascut i on estan creixent. Ni es pot dir tampoc als fills que esperin a escollir els seus amics quan siguin grans.
En definitiva, els pares no es poden escapar de la responsabilitat d’influir sobre el nen, perquè encara que decideixin deixar de banda la religió, aquesta mateixa decisió ja és una influència determinada sobre el seu fill. L’educació no és mai neutra.
Per tant, el problema no és la influència sobre el nen, sinó quina orientació decideixen exercir els pares davant dels nens.

SER CONSEQÜENTS

Com diu Chesterton, si un nen, quan és gran, pot preferir un altre credo, també pot preferir una altra cultura. També es pot molestar perquè no l’han educat com un suec, o com un americà, o com un beduí del desert o com un indígena de l’Amazònia.
I fins i tot en aquest cas, algú l’ha hagut d’educar perquè hagi arribat a lamentar una cosa o l’altra. La responsabilitat més greu, doncs, és la de no guiar el nen cap a enlloc, amb el pretext de deixar-lo en total llibertat per escollir. Si no ha estat educat en cap direcció, quins elements tindrà per escollir?
Dit això, cal reconèixer que hi ha molts pares que procuren ser conseqüents amb la seva fe. D’altres que són coherents amb la seva manca de fe i no bategen per no fer una cosa que no creuen. D’altres que es diuen cristians però mai no parlen de la fe amb els fills. D’altres que són indiferents a tota religió i procuren educar segons els seus valors als fills. D’altres que deleguen a l’escola o a la parròquia tota la responsabilitat en el camp de la fe. D’altres que tenen tants problemes familiars que ni es plantegen aquestes qüestions...

LA FE S’HA DE MAMAR A CASA

Quan porten un fill a batejar, els pares estan dient: “Aquest infant és fill nostre, membre de la nostra família, però volem que ja entri de ple també en la família dels fills de Déu”. Molts pares potser no tenen una fe sòlida, però honestament no volen privar els seus fills dels beneficis del Baptisme, ni en aquesta vida ni en l’altra. Tot i els dubtes, si es creu que Déu ens espera després de la mort, i que el Baptisme és la porta d’entrada a la vida de Déu sense fi, difícilment privaràs el teu fill d’un regal tan gran.
Si per tu la fe és important, serà important per als teus fills, que mamaran a casa la fe dels pares i dels avis.
En dur a batejar un nadó, els pares no comprometen el fill, més aviat es comprometen ells mateixos a ajudar-lo a créixer en cristià. Quan el fill es faci gran, ja encaminarà lliurement la seva vida, però ara, si els pares són creients, encara que sigui a la seva manera, no és aquest el millor regal que poden fer-li?

CATECUMENAT D’ADULTS

També existeix el Baptisme d’adults, amb l’ingrés al Catecumenat, una preparació que dura uns mesos. El Baptisme es pot demanar i rebre a qualsevol edat.
La porta de la Gràcia sempre és oberta. No hi ha les aglomeracions de les rebaixes, no...