Estem davant d’un moment crucial a la vida del nostre poble. La Diada de l’11 de setembre pot marcar nous horitzons, i l’Església no es pot desentendre del destí del poble al qual ha de servir. Res del que viu o sofreix o anhela el poble no és aliè a l’Església, tal com proclama la Gaudium et Spes, gran document del Concili que ara acompleix 50 anys. Aquest document conciliar ens recorda que l’Església ha d’acompanyar les persones, situades en un temps i un espai concrets, i sintonitzar amb les esperances legítimes i nobles de la gent.
L’Església catalana, durant els anys del franquisme i posteriors, tot fent tasca de presència i d’evangelització, ha contribuït molt a servar la identitat i la llengua, i alhora ha acollit amb els braços oberts la primera immigració, ha estat majoritàriament al costat de les reivindicacions obreres, ha acollit la segona immigració estrangera, i ha procurat ajudar a la dignitat dels pobres i necessitats a través de Càritas i d’altres moviments, que no donen abast per atendre tothom com caldria. Amb tots els seus defectes, s’ha fet i es fa un treball d’acollida, i es procura que totes les persones que viuen a les nostres diòcesis de Catalunya es puguin anar sentint com a casa seva, i si es queden a viure aquí i hi tenen els fills, amb molta més raó.
I quan diem “aquí” volem dir aquesta terra catalana, que no deu pas ser la millor, però que és la nostra, i així ens l’estimem. I ens dol que se la castigui històricament i sovint injustament. I que s’ataqui una llengua que és amb la que hem après a parlar, a resar i a estimar. Per això, i des del nostre bilingüisme, del qual estem molt contents, som capaços de sentir respecte per la llengua materna de qualsevol persona.
Amb algun exemple concret es veurà millor el que volem dir. Amb sentit comú i esperit d’acollida, les nostres parròquies no hem posat mai cap problema per fer les celebracions en llengua castellana quan aquesta és la llengua vehicular d’aquella família que demana el baptisme, o el matrimoni, o l’enterrament. I també, pel mateix sentit comú, i amb esperit d’integració, no hem volgut separar els feligresos per qüestions lingüístiques, de manera que els hem ajudat a sentir-se membres plenament actius de la comunitat que s’expressa en llengua catalana. La prova és que hi ha molta gent que participa a les misses habituals en català i la seva llengua és el castellà. Com podríem considerar que no vivim i celebrem en la mateixa comunitat? Quan, per exemple, una família de parla castellana demana una missa d’aniversari d’un difunt, segurament el funeral en el seu dia es va fer en castellà, però aquesta pregària al cap de l’any es fa en la llengua habitual de les misses diàries, que és en català, i és tota la comunitat present que prega al costat d’aquella família, i ho fa en català perquè aquella família és tan catalana i empordanesa com qualsevol de les que han nascut aquí. Aquest sentit d’integració és molt important tenir-lo clar, per no caure en debats crispats i no crear problemes on no n’hi ha.
Hem d’evitar esculls i malentesos. Hem de poder conviure en pau i harmonia les diferents maneres de pensar, i més si ens diem cristians. Els teòlegs parlen de la Trinitat com de la unitat en la diversitat, de manera que la idea de voler uniformitzar, sigui pel cantó que sigui, és contrària a la visió cristiana de la vida.
Un altre escull a evitar és l’exclusió dels qui pensen diferent. Catalunya històricament ha estat una amalgama de cultures i de procedències diverses, i té vocació de seguir essent-ho, sigui quina sigui la forma concreta del seu esdevenidor polític.
Aquesta forma és la que el poble està perfilant. I ja en el document “Arrels cristianes de Catalunya”, redactat pels bisbes catalans fa 28 anys, es va afirmar l’existència de la nació catalana i el dret a una adequada estructura jurídico-política que faci viable l’exercici dels drets que té com a nació, en lligam amb el discurs a la UNESCO del papa Joan Pau II el 1980 quan deia: “Vetlleu per la sobirania fonamental que posseeix cada nació en virtut de la pròpia cultura”.
I amb motiu dels 25 anys d’aquest document, la Tarraconense va publicar-ne un de nou, titulat “Al servei del nostre poble” en què reiteren el reconeixement de la personalitat nacional pròpia de Catalunya i defensen el dret a reivindicar i a promoure tot el que això comporta. Com a Església no es pot obligar a optar per una determinada proposta al nou repte però l’Església defensa “la legitimitat moral de totes les opcions polítiques que es basin en el respecte inalienable de les persones i dels pobles i que recerquin amb paciència la justícia i la pau”. Correspon al poble, a través de les urnes, decidir com donar forma a la identitat com a nació. La democràcia no ha de fer por a ningú.
