RELATS DE SAVIESA

Dos breus relats abans del descans estiuenc per ajudar a reflexionar sobre com vivim i sobre quins fonaments estem edificant la nostra existència.

Goso suggerir que aquest estiu les expliqueu o les feu llegir als joves de la casa. També han de saber desconnectar de tanta tecnologia i connectar, de tant en tant, amb les lliçons de saviesa de la vida, que connecten també amb l’Evangeli. I els creients també hem de saber “connectar” amb tothom.

1) Paulo Coelho explica una excel·lent imatge del nostre comportament. Segons ell, les persones ca-minem per la faç de la Terra en fila índia, carregant cadascú una bossa al davant i una altra al darrere.

A la bossa del davant, hi col·loquem les nostres qualitats. A la bossa del darrere, hi guardem tots els nostres defectes.

Per això, durant el viatge per la vida, mantenim els ulls fixos en les virtuts que posseïm, lligades al nostre pit. Al mateix temps, veiem impietosament, a l’esquena del company que tenim al davant, tots els defectes que posseeix. I ens jutgem millors que ells, sense percebre que la persona que va darrere nostre està pensant la mateixa cosa de nosaltres.

2) Li van preguntar al gran matemàtic persa Al-Juarismi sobre el valor del ser humà i ell va res-pondre:

“Si té ètica, el seu valor és igual a 1.

Si, a més, és intel·ligent, s’afegeix un 0 i el seu valor serà igual a 10.

Si també és ric, sumem un altre zero i el seu valor serà igual a 100.

Si a sobre és una persona de bell aspecte, afegim un altre zero i el seu valor serà igual a 1000.

Però si perd l’1, que correspon a l’ètica, perdrà tot el seu valor, perquè només li quedaran els zeros.

Sense valors ètics ni principis sòlids, l’únic que queda són delinqüents, corruptes i persones que no valen res”.

GINESTA DE CORPUS

Les ginesteres tan acolorides que trobem en aquesta època per les vores dels camins i carreteres a molts ens evoquen el Corpus. Quan el teló de fons d’aquest esclat de groc és aquell cel tan blau, ens costa poc de fer sortir del cor la lloança al Creador de tanta bellesa.

A la majoria de parròquies ja no es fa la processó de Corpus amb les catifes de flors. Però hi hauria un altre tipus de “catifes” o d’ofrenes de “flors” tant o més agradables al Senyor. Unes ofrenes “espirituals” que podríem dipositar, com si fossin rams naturals de ginesta, a l’altar on Crist es fa pre-sent i on transforma els nostres pobres dons en la seva -i nostra– Eucaristia:

Per exemple, la persona que s’acosta a combregar sabent que no en som dignes i ho fa amb profund respecte, agraïment i compromís de fidelitat.

La persona que ha entès que l’Eucaristia és una trobada amb la comunitat per celebrar junts el Dia del Senyor. I que no prega només per ella mateixa sinó que encomana a Déu a tothom.

La persona que ha entès que, des dels primers cristians, anar a missa ens fa germans de tots i ens fa preocupar per les necessitats dels pobres.

La persona que surt de missa convençuda que la missa “ara comença de veritat”, quan es tracta de portar a la pràctica l’Evangeli.

La persona que fa de voluntària a Càritas o a qualsevol entitat o associació sense ànim de lucre i amb ànim d’ajudar.

La persona que s’interessa per la salut dels altres, que visita els malalts i acompanya els qui estan de dol o els qui es troben en soledat.

Els joves que no es conformen tal com està la societat i busquen nous camins, que lliguen bé amb l’Evangeli, per transformar-la.

La persona que no es limita a dir: No faig mal a ningú, sinó que pot dir: Faig el bé a molts.

La persona que, com ens demana Càritas, posa en marxa el seu compromís per millorar el món.

“NO JUTJO LES PERSONES: LES ESTIMO”

En vigílies de Corpus, Dia de Càritas, podríem escriure moltes reflexions i donar moltes xifres sobre la realitat de la pobresa a casa nostra. Però m’estimo més oferir un testimoniatge. És de la religiosa teresiana Victòria Molins, però podria ser de qualsevol altra persona, religiosa o laica, que treballi de voluntària a Càritas de qualsevol població.

Com diu el lema d’aquest any del Dia de Caritat, “POSA EN MARXA EL TEU COMPROMÍS PER MILLORAR EL MÓN”. Gràcies a Déu hi ha persones que no es queden sense fer res, lamentant-se de la situació, sinó que es comprometen, en la mesura que poden, a fer aquest món millor, a través de l’ajuda als més necessitats.

La Victòria Molins és coneguda com “la monja del Raval”, de Barcelona, dedicada des de fa anys a atendre tot tipus de víctimes de la pobresa. Ella manifesta: “No faig coses per fer feliç. Sóc feliç perquè faig coses”. Ens diu que no pot donar solucions però no pot deixar de patir per tants casos de persones que ho passen malament i necessiten ajuda. I afirma: “Jo no jutjo les persones: les estimo”.

Davant de la situació actual, si ens dediquem a “jutjar”, si no ens comprometem, estarem a mercè d’un món que descarta i rebutja els més febles, com denuncia sovint el Papa Francesc.

La Victòria Molins actualment està molt atenta al fenomen dels “MENA”: Menors de 18 anys no acompanyats que han arribat aquí sols i la majoria es troben en risc de gran exclusió. La religiosa diu que quan arribes a conèixer aquests nois, comences a comprendre’ls i a estimar-los. I explica el cas d’un noi d’aquests que durant un temps es va trobar molt desemparat i va acabar a la presó. No havia tingut mai família –la mare soltera va morir en el part– i només ara, amb uns anys de presó, ha fet un meravellós canvi interior. Aquest noi fa pocs dies va preguntar a la Germana Victòria: “Com podré saber jo ser pare i formar una família si no he estat mai fill ni he conegut la vida familiar?”.

La Victòria escriu: “Només he sabut fer-li una abraçada perquè almenys sentís la tendresa d’una ma-re”. Càritas és això.

CRIST VIU, ELL ÉS L’ETERNAMENT JOVE

Després del Sínode sobre els joves celebrat a Roma l’octubre passat, el Papa Francesc n’ha recollit les conclusions en una Exhortació apostòlica titulada “Crist viu”, que valdria la pena fer arribar als nostres joves creients. Aquí en teniu un petit tast:

“La glòria de la joventut està en el cor més que en la força física o en la impressió que un causa”.

“Jesús, l’eternament jove, vol regalar-vos un cor sempre jove. Això significa que la veritable joventut és tenir un cor capaç d’estimar”.

“Un jove no pot estar desanimat, és propi del jove somiar coses grans, aportar el millor de si mateix per a construir alguna cosa millor. Per això insisteixo als joves que no es deixin robar l’esperança”.

“Un pot passar la joventut distret, adormit, incapaç d’entrar a fons en la vida. D’aquesta manera prepara un futur pobre, sense suc. O un pot gastar la seva joventut per cultivar coses belles i grans, i així prepara un futur ple de vida i de riquesa interior”. Animo els joves a no observar la vida “des d’un balcó”, a no ser com uns “cotxes aparcats” sinó que prenguin decisions i que arrisquin, que siguin lluitadors pel bé comú, capaços d’anar contracorrent”. “El pitjor és voler anestesiar els joves amb altres notícies, amb altres distraccions i banalitats”.

“Són precisament els joves els qui poden ajudar l’Església a mantenir-se jove, a no caure en la cor-rupció, a no convertir-se en una secta, a ser més pobra i testimonial, a estar al costat dels últims i dels descartats, a lluitar per la justícia, a deixar-se interpel·lar amb humilitat”.

“Els joves no volen una Església callada i tímida, però tampoc que estigui sempre en guerra per dos o tres temes que l’obsessionen. Una Església a la defensiva, que perd la humilitat, que deixa d’escoltar, que no permet que la qüestionin, perd la joventut i es converteix en un museu”.

“Crist viu i et vol viu! Ell està en tu i mai se’n va. Quan et sentis enmig de la tristesa, el dolor, els ran-cors, les pors, els dubtes o els fracassos, Jesús estarà allí per a retornar-te la força i l’esperança”.

CONVIVÈNCIA I OFRENA

Mires els capellans grans de la residència “Bisbe Sivilla” de Girona, amb qui he conviscut unes dies de convalescència, i hi veus al darrere moltes joventuts acumulades. Molts anys de treball pastoral a les parròquies, molts destins per la geografia de la nostra diòcesi, sempre obeint el bisbe de torn, du-rant tota una vida, fins que el cos, no pas el DNI, els ha dit prou.

Aquests mossens van estudiar al Seminari abans del Concili Vaticà II. O sigui, els estudis els deien unes coses i quan estaven en plena activitat pastoral se’n van trobar unes altres. El món i l’Església, en poques dècades, van canviar com una mitja, i aquests preveres es van haver d’adaptar sobre la marxa.

Cada un és una història viva i singular. Tots porten l’esquena pelada d’acompanyar i de servir com a pastors els feligresos que han tingut encomanats. Han estat i són mossens amb les seves virtuts i de-fectes, amb les seves experiències gratificants i amb les doloroses, han gaudit amb l’amistat de moltes persones, han sofert la indiferència de moltes altres i de vegades la incomprensió o la solitud.

Els veus ara caminant amb dificultat recolzats en un bastó o un caminador, però amb la pau secreta de la feina feta. Amb l’era neta i el graner ple de bones obres, que només Déu valorarà justament.

Homes avesats a pregar, a consolar, a perdonar, a visitar malalts, a cuidar els altres, a portar a coll Nostre Senyor, ara s’han de deixar cuidar i deixar-se portar pel Senyor. I la veritat és que, malgrat la sensació d’oblit que plana sobre les residències geriàtriques, són cuidats amb una qualitat humana que m’ha semblat excel·lent.

Jo tenia al cap el futur immediat, la tornada a Figueres per reintegrar-me a la feina, i pensava quin “futur” podien tenir aquests companys capellans al cap. Vaig recordar llavors el que em va dir un dia Mn. Tor: “Quan ja no podem fer res, ens hem de saber oferir al Senyor. Quan diem la missa, no ens oferim amb el Crist? Doncs hem de ser fins al final com una ofrena. I preparar així la trobada definitiva amb Ell”.