divendres, 10 de juliol del 2015

CELEBRACIÓ A L’EMPORDÀ DELS 50 ANYS DE SACERDOT I MISSIONER DEL P. JOSEP FRIGOLA

A la comarca de l’Alt Empordà no tot s’ho emporta el vent atramuntanat. Les fites ben arrelades aguanten fort. El testimoni valent i constant dels seus fills estimats no passen pas per alt.
El diumenge 28 de juny, el P.Josep Frigola, fill de Vila-robau, va presidir la missa a la parròquia de la Immaculada de Figueres celebrant els 50 anys d’ordenació sacerdotal i de missioner d’Àfrica com a membre de  l’orde dels anomenats Pares Blancs. Després, hi va haver un pica-pica de germanor per tothom a la plaça de l’església i un dinar per la família i amics al claustre de l’Institut Ramon Muntaner, que va cedir amablement les instal·lacions. Un equip de voluntaris parroquials ho havia preparat tot amb molta cura i estimació per la persona i la seva causa.
La col·lecta de la missa va anar destinada a la missió que fa 30 anys el P.Frigola porta a terme al Níger, un dels països més pobres de l’Àfrica i del món.

A aquesta celebració del diumenge a la Immaculada, a més de la comunitat local, hi van venir familiars del P.Josep Frigola i amics procedents de diferents llocs, de prop i de lluny, que van participar de la missa d’acció de gràcies i van poder reviure experiències i anècdotes.

L’endemà dilluns, festa patronal a Figueres, es va celebrar l’Ofici a la parròquia de Sant Pere, també presidit pel P.Frigola en commemoració dels seus 50 anys presbiterals, i recordant especialment el missioner Joaquim Vallmajó, també empordanès d’origen, que fou ordenat de prevere conjuntament amb el P.Frigola i dos companys més el 27 de juny de 1965, a la parròquia del Mercadal de Girona.
Quim Vallmajó era fill de Navata i va exercir de missioner, també de l’ordre dels Pares Blancs, durant prop de 30 anys a Rwanda, on fou assassinat el 1994 pel seu compromís a favor dels desposseïts i la seva denúncia dels abusos de poder.

A la missa de Sant Pere, hi van estar especialment convidats els familiars del P.Quim Vallmajó i gent de Navata i d’altres llocs lligats a la memòria d’aquest màrtir empordanès, vinculat a Josep Frigola per tants aspectes comuns. Com va confessar en Pep Frigola a la seva homilia, l’exemple d’en Quim al Seminari el va fer decantar “a caure del burro català i pujar al camell africà”.

Tant el diumenge com el dilluns es va poder veure a la Immaculada i a Sant Pere l’exposició itinerant sobre el procés d’en Quim Vallmajó i la realitat de Rwanda, una feina feta pel GEES, titulada “Àfrica al cor. El conflicte ruandès vist per Joaquim Vallmajó”.

El temps és inexorable. Però hi ha moments en què sembla que tot s’aturi per respecte a una trajectòria. Una fita memorable i rodona: 50 anys de capellà i de missioner.
També es va haver d’aturar el P.Frigola a mitja missa a la Immaculada quan esmentava els seus difunts més estimats. És el producte de l’emoció humana per tants records acumulats, tants agraïments a les arrels que han produït tants anys de fruits; i de recordar-los aquí, al cor de l’Empordà, terra d’origen d’aquest missioner empordanès d’esperit universal que s’ha encarnat en països tan poc nostrats i llunyans com Burkina-Fasso (antic Alt Volta) i el Níger. “L’estimar i el patir no solen anar mai separats si són de bona llei”, va apuntar Frigola en la seva homilia.

A la celebració d’aquestes noces d’or missioneres van acompanyar-lo dos companys missioners, del mateix orde dels anomenats Pares Blancs: José Morales, provincial de l’Orde, amb molts anys de missió a Mali,  i Aurelio Sanjuan, amb mitja vida de missioner al Congo. Curiosament, avui dia ja hi ha més “Pares Blancs” negres que blancs. És a dir, els autòctons ja són més que els vinguts de fora.

Aquests dos missioners van marxar molt contents i admirats del que havien viscut durant aquests dies a casa nostra. Van valorar molt la tasca del grup de voluntaris parroquials que van preparar la celebració i el dinar de germanor al claustre de l’Institut Muntaner. I van comprovar que el record d’en Quim Vallmajó era ben viu entre nosaltres. Ells, que l’havien conegut com a company, el van tornar a sentir present i vivent i això els va omplir molt.

Després de les Eucaristies, la gent va poder adquirir, donant la voluntat, exemplars del llibre “Àfrica al cor. Joaquim Vallmajó, casat amb un poble de pobres”, escrit per Josep Valls. Molta gent se’l va fer signar pel P.Frigola, companys que són de terra i de missió amb en Quim.

Hi va haver dos recordatoris de l’efemèride que es van repartir. Un és una reproducció ampliada del recordatori-estampa de l’ordenació sacerdotal de fa 50 anys, amb una il·lustració dels màrtirs dUganda; i l’altre té al davant la figura d’un Bon Pastor africà, tret d’un tapís de Montserrat Margall, de Malgrat de Mar, traspassada fa un any, però que va tenir temps –gairebé- d’acabar de brodar la figura d’aquest Bon Pastor a una estola que el P.Frigola va estrenar en l’Eucaristia d’acció de gràcies.

“El Bon Pastor dóna la vida per les seves ovelles”, diu l’Evangeli. I els autèntics missioners fan olor d’ovella, com diu la feliç imatge del papa Francesc. Ho va reblar el P.Josep a la seva homilia, citant el que li va respondre una bona dona quan ell li agraïa l’ajuda que li enviava: “No  mossèn, no cal, a l’altre món només ens emportarem el bé que hàgim fet”.

Miquel-Àngel Ferrés