Ben vostres, bisbe Jaume

Ell solia acabar els seus escrits pastorals al Full Parroquial amb un “Ben vostre” i la signatura. Vam ser força els capellans gironins actuals, ja granats, que vam rebre l’ordenació de mans del bisbe Jaume Camprodon i que ens el vàrem sentir “ben nostre”, ja que la seva trajectòria com a bisbe va durar 28 anys, del 1973 al 2001. 

Ens va plaure que ens arribés un pastor, un capellà de Vic, un home que no venia avalat pels seus títols acadèmics sinó per la seva eficiència pastoral. Amb l’aval del bisbe Masnou i de la terra de Torras i Bages. Aviat ens el vam fer nostre i nosaltres, seus.

Va arribar als seus 47 anys, en plena època d’aplicació del Concili Vaticà II i abans d’iniciar-se encara la transició política cap a la democràcia. Eren molts reptes, i tots il·lusionants. El bisbe ja es va encarregar que no fossin il·lusoris.

Era un home obert de pensament, reflexiu, pausat i ponderat. No volia posar mai l’arada davant dels bous. Conscient del moment i del lloc on vivíem, amb altres bisbes catalans va saber aclimatar-se “avant la lettre” a l’entorn social d’una Església que venia d’on venia i que havia de retrobar el camí més adient, és a dir, no el més rellevant sinó el més evangèlic.

Massa fred al Palau Episcopal

Només d’arribar va sorprendre a la societat gironina amb decisions d’austeritat com és anar a viure a un pis normal de la ciutat i no al palau episcopal. “Hi fa massa fred!”, deia ell quan li demanaven el per què. Una mica preludi de decisions agradablement sorprenents com les del papa Francesc?

Aquesta “reconversió evangèlica”, treballada i viscuda en uns moments de davallada d’efectius i de presses pel canvi, va tenir una fita memorable en l’article del bisbe Jaume titulat “Tornar a Natzaret”, que representà tot un programa de vida i de pastoral.

Aquest escrit, publicat al Full Parroquial de Girona del 5 d’octubre de 1976, deia coses com aquestes: “L’Església ha de tornar a Natzaret. És una etapa de la vida de Jesús que li cal reviure”. “És necessària la renúncia als privilegis per trencar llibants i purificar-se el rostre”. “En una societat existencialista com la present, l’Església tindrà credibilitat, no tant per les veritats que predica com per la vida dels qui hi creuen”.

Discret però decisiu

Ens va fer bé el seu tarannà acollidor, respectuós amb les persones, i catequètic, amb paraules, amb escrits i amb fets. Va ajudar preveres i laics a destriar el gra de la palla, centrant-se en el missatge de Jesucrist, i recordant-nos que les estructures eclesials sovint entelen l’Evangeli però no l’enterren, una idea apuntada per la periodista gironina Miriam Díez en un altre article. No es deixava encasellar fàcilment ni eclesialment i políticament. Sempre se n’escapava sorneguerament per la tangent evangèlica... Així ajudava també a relativitzar tot el que no era la centralitat de la seva missió.

Es va fer a la diòcesi un esforç remarcable d’aplicació de l’esperit del Vaticà II, procurant fomentar la participació i la corresponsabilitat dels laics, amb iniciatives com la Jornada Diocesana, els plans de pastoral, els equips de zona, consells pastorals... I aquest procés va culminar amb la celebració del Concili Provincial Tarraconense, on el bisbe Jaume va tenir un paper que feia honor a la seva manera de ser i de fer: discret i pastoral, però decisiu.

Va ser un home i un bisbe bo, que no vol dir bonista; dialogant, que no vol dir condescendent; fidel a l’Església, que no vol dir intransigent; compromès amb el país, que no vol dir excloent; comprensiu i paternal amb la gent, que no vol dir paternalista. Sempre conscient que estava en una diòcesi formada per gent del terròs de soca-rel, per nouvinguts i amb una Costa Brava oberta al turisme de masses.

I tot ho amania amb el seu posat pacífic, amb la seva expressió acurada, amb l’accent de la plana vigatana. Com diu un altre periodista gironí, Josep M. Fonalleras, “amb una llengua pulcra, llimada i alhora acollidora, una prosòdia clara, rítmica. Com en Modest Prats, però diferent”. I rebla el clau dient: “El bisbe Camprodon era la imatge de la placidesa cristiana i del compromís moral”.

SI ÉS QUE HI HA CASES D’ALGÚ...

Va ser formidable la xerrada de l’Engràcia Valls, cap de l’horta ecològica del monestir de Santa Clara de Fortià, el dia 1 de desembre, amb motiu de la presentació de l’Agenda Llatinoamericana Mundial, que aquest any està dedicada a l’Ecologia integral, on ella hi té un article publicat.

S’està fent un treball molt positiu als terrenys del monestir de les Clarisses, cedits a la Fundació Acollida i Esperança, i ho és en un doble sentit: ecològic i social. S’estan fent cultius de productes ecològics, supervisats per l’Engràcia, enginyera agrícola, i s’està donant treball i formació a homes i dones en situació de pobresa o de marginació.

Subratllo dues idees-mare que ens va transmetre en la seva exposició, il·lustrada amb fotografies dels camps de cultiu:

-La terra és com el ventre de les plantes i hortalisses. L’agricultura ecològica no té cura de la planta sinó que té cura de la terra perquè doni bones plantes. És a dir, no actuen artificialment sobre la planta perquè es faci ufanosa (i enganyosa) als ulls del consumidor, sinó que actuen sobre la terra perquè doni el millor d’ella mateixa amb productes naturals, sans i bons.

-La segona idea és l’entusiasme. Va explicar que si aquest projecte de cultius ecològics tira endavant és perquè s’hi ha cregut i s’hi ha treballat amb entusiasme. I deia que treballar la terra, fer de pagès, demana estar en bona forma física i en bona forma mental o espiritual. La terra és molt baixa, com se sol dir, i a més té reaccions imprevistes al llarg de l’any, segons les estacions; té més o menys saó depenent de molts factors interiors i exteriors, i al final només se’n surt aquella persona que la treballa amb entusiasme i amb esperança, que hi creu, ho estima i ho gaudeix.

L’Engràcia va confessar que va fer el salt definitiu a creure en aquest projecte quan va sentir una monja clarissa que ja no hi és (però que sempre hi serà, va remarcar...) que va dir que pregaria perquè tot anés endavant. Amb aquesta força espiritual no hi ha res impossible...

L’ecologia no és una moda, ja és un clam universal i indefugible. Com afirma el Papa Francesc a l’encíclica ecològica “Laudato si’”, està en joc la supervivència de la “casa comuna”. Estem convertint la terra en un immens dipòsit de deixalles. Adverteix que la degradació ambiental i la degradació humana i ètica estan íntimament unides. De manera que no hi ha dues crisis separades, una d’ambiental i una altra de social, sinó una sola i complexa crisi sòcio-ambiental.

Ara que ve Nadal, és bon moment per decidir-se a consumir i viure de manera més ètica i responsable.

Moltes veus, que per Nadal se senten més, ens recorden que som –o hauríem de ser- una sola i gran família humana. Però els qui viuen confortablement dins la “casa comuna” que és la Terra representen només el 20% de la població mundial. El 80 % restant viu a fora, són pobres, migrants o refugiats. Les xifres fan esfereir i ens haurien de fer rebel·lar, sobretot als joves, que o reaccionen o perpetuaran el nostre trist llegat.

Per transformar aquesta greu realitat, comencem per tenir cura del nostre entorn immediat, com es fa a les Clarisses. I com diu el president d’IAEDEN-Salvem l’Empordà: “En els ulls dels que mirem aquesta terra i aquesta mar amb un amor apassionat, hi veiem també reflectits els ulls d’una altra gent que estima altres terres i altres mars amb idèntica passió.

Però tant aquí com arreu l’equilibri i l’harmonia de tot el que ens envolta té una fragilitat extrema. I si continuem lluitant pel nostre petit país és, en essència, perquè hi veiem la vida de la qual tots formem part”.

Només ens en sortirem amb seny, treball i entusiasme. Comprometem-nos tots a fer més habitable per tothom aquesta casa que tenim en comú. Perquè, com diu la cançó, “casa meva és casa vostra, si és que hi ha... cases d’algú”.