BENEDICCIÓ PER AL NOU ANY 2020 (de F. Ulibarri)

Que la teva mirada guanyi en fondària i detall perquè puguis veure més clarament el teu propi viatge amb tota la humanitat com un viatge de pau i esperança.

Que siguis conscient de tots els llocs pels quals camines i caminaràs en el nou any, i que coneguis, per experiència, com en són de bells els peus del missatger que anuncia la Bona Notícia.

Que no et facin por les preguntes que oprimeixen el teu cor i la teva ment; que les acullis serenament i aprenguis a conviure amb elles fins al dia que se sàpiga tot.

Que donis la benvinguda amb un somriure a tots els qui estrenyen la teva mà; les mans esteses formen xarxes de solidaritat que alegren i enriqueixen amb la seva presència protectora.

Que sigui teu el regal de totes les coses creades: que sàpigues gaudir-les a totes les hores del dia, i que t’enfrontis, amb valentia i entusiasme, a la responsabilitat de tenir cura de la terra sencera.

Que la deu de la tendresa i la compassió ragi sense parar dintre teu, nit i dia, fins que puguis provar els goigs i les llàgrimes dels qui caminen al teu costat.

Que et despertis cada matí serè i amb ànims, amb l’acció de gràcies en els teus llavis i en el teu cor, i que les teves paraules i els teus fets, petits i grans, proclamin que tot és gràcia, que tot és do.

Que el teu esperit estigui obert i alerta per a descobrir el voler de Déu en tot moment; i que la teva oració sigui trobada de vida, de saviesa i d’enteniment dels camins de Déu per a tu.

Que la teva vida aquest any, com llevat evangèlic, es barregi sense por amb la massa i faci fermentar aquest món que vivim perquè sigui realment nou i tendre.

I que la benedicció de Déu que surt a trobar-te, Ell que és la teva roca, el teu refugi, la teva força, el teu consol i el teu recolzament en tot moment, l’invoquis o no, davalli sobre tu i el guardi de tot mal.

NADAL ÉS...

Veure l’Estrella que orienta el camí que anem fent, amb penes i treballs.

Fer el pessebre recreant el món bucòlic que volem, sense contaminació, ni física ni espiritual.

Col·locar el Nen Jesús amb la mateixa cura que si fos un nen de veritat.

Reconèixer la Veritat en aquell Nen que ens trans-porta a la fe més pura.

Sentir l’escalf, a la parada dels pastors, d’aquell foc a terra que vol aplegar a tota la família.

Deixar fluir –per fi!- allò que ets, allò que som, allò que hauríem de ser.

Retrobar, enmig de tantes llums fungibles, aquella llum interior que pot il·luminar tantes foscors.

Tornar a encendre el fanalet de la innocència que mai no hauríem d’haver deixat apagar.

Pintar el cor de colors vius i penjar a l’arbre de la vida aquelles garlandes que ens fan més amables, recuperant aquell esperit que oblidem tot l’any.

Deixar brollar, des del fons del cor, una pregària admirada com la dels pastors davant la Cova.

Obrir l’esperit a un missatge que pot esdevenir transformador per la humanitat.

Viure la solidaritat amb els més vulnerables i hu-mils, primers destinataris de l’anunci dels àngels.

Recordar –tornar a passar pel cor– els qui ja no hi són, fent-los íntimament més presents que mai.

Fer-nos regals sostenibles per dir-nos que, malgrat tot, som capaços d’estimar-nos.

Abraçar i ajudar les persones que aquests dies s’ho passen més malament i pateixen més la solitud.

Canviar la duresa de cor per una tendresa que hau-ria de ser el nostre estat propi habitual.

Reforçar la presència d’Aquell que tot ho omple, fins i tot la buidor metàl·lica d’una societat tecnifi-cada que enyora l’Amor autèntic.  BON NADAL!

EL RESSÒ

Un pare i el seu fill caminaven entre muntanyes. De sobte, el fill va caure i va cridar: “Aaaaiiii!”. I, tot sorprès, va sentir una veu que repetia, en algun lloc de la muntanya: “Aaaaiiii!”. En sentir-ho, el nen va exclamar amb curiositat: “Qui hi ha per aquí?”. La resposta no es va fer esperar, i tot seguit es van sentir les mateixes paraules: “Qui hi ha per aquí?”. Tot molest, el nen crida: “Covard!”. I se sent: “Covard!”. El nen es dirigeix al pare i li pregunta: “Què està passant, papa?”. L’home, somrient, li diu: “Fill meu, estigues atent”. I va llançar aquest missatge cap a la muntanya: “Hola, maco!”. I la veu li respongué: “Hola, maco!”. De nou, l’home va cridar: “Ets un campió!”. I la veu li contestà: “Ets un campió!”.

El nen estava sorprès i no entenia res. Llavors el pare li va explicar: “La gent l’anomena eco, ressò, però en realitat es tracta de la vida mateixa. Et retorna tot el que dius o fas. La nostra vida és simplement un reflex de les nostres accions. Si desitges més amor en el món, crea més amor al teu voltant; si desitges felicitat, fes feliços els qui t’envolten... La vida et retornarà exactament allò que tu abans li has donat; de manera que, si no t’agrada el que reps de tornada, revisa molt bé el que estàs donant”.

Aquesta historieta ens ensenya a revisar què estem aportant cada un de nosaltres a la família, a les amistats, a l’Església, a la societat... Segons el que aportem, podrem esperar a canvi.

Diuen que un infant, per començar a parlar, necessita haver sentit un milió de paraules. I per aprendre a estimar necessitarà milers de petons i abraçades. Si un nen no és estimat, com aprendrà a retornar estimació? En un món ferit i maltractat, on tants infants, joves i grans no reben bones paraules, què els estem transmetent? Comprensió o ajuda?

Hem de participar i votar en democràcia, i tant! Però ens hem de comprometre, no podem deixar la vida de la societat només en mans dels polítics. Molts d’ells només criden, s’insulten i es desqualifiquen. Algun dia la vida els retornarà a ells, com l’eco o ressò, els seus crits d’arrogància.

ANALFABETISME RELIGIÓS

La Catequesi es fa a les parròquies, i és demanada pels pares creients que volen que els seus fills aprenguin, segueixin i celebrin el camí de Jesús. La classe de Religió s’ofereix a les escoles perquè els alumnes tinguin una cultura religiosa bàsica, tant de la catòlica com de les altres religions, ja que sense conèixer mínimament el fet religiós, no es pot entendre la història de la humanitat.

Segons la llei vigent, cada escola, també la pública, ha d’oferir la possibilitat d’escollir, de manera optativa, l’assignatura de Religió i Moral Catòlica. Quan al claustre de professors del centre educatiu no hi ha ningú que pugui o vulgui assumir la matèria, el Bisbat proporciona un professor/a de Religió degudament preparats.

La realitat, però, és que només el 10’27% dels alumnes de Primària, ESO i Batxillerat dels centres públics a casa nostra va fer Religió el curs 2017/18.

El resultat és que gairebé el 90% de l’alumnat de l’escola pública de Catalunya no rep continguts religiosos.

Les causes són moltes: la secularització, l’escassa rellevància social de l’assignatura, el nombre baix d’alumnes que la demana, el fet que molts col·legis ni tan sols fan l’oferta de la matèria, les dificultats dels centres per quadrar els horaris lectius, i la poca quantitat de pares que exerceixen el seu dret reconegut en els Acords entre l’Estat espanyol i la Santa Seu del 1979, que estipulen el dret dels alumnes i les famílies a rebre l’ensenyament de la religió catòlica a tots els centres d’educació, en condicions equiparables a les altres disciplines fonamentals. L’ensenyament no és obligatori, però els centres han de garantir que es pugui fer encara que només hi hagi un demandant.

Davant del problema de l’analfabetisme religiós del nostre país, moltes veus, tant de l’Església com de fora, aposten per crear una assignatura obligatòria de cultura religiosa, on s’expliquessin les diferents confessions religioses existents, reconeixent la presència més important de la catòlica amb les seves arrels i creacions culturals històriques.

La ignorància religiosa no solament és greu per l’esperit, sinó que incapacita per comprendre l’art, la literatura, la història o la música.

LA ROCA QUE ENS SALVA

Els musclos són mol·luscs i els percebes són crustacis que viuen al mar, a les zones batudes per les onades o amb marea, arrapats a les roques, resistint tots els onatges, per forts que siguin, com si sabessin que si se separen de la roca acabaran a l’aparador d’una peixateria.

L’home, per dominar la natura, ja troba la manera d’agafar i pescar aquests mol·luscs i consumir-los. Ara bé, la natura és sàvia i ens ensenya coses.

Les persones no vivim aferrats o arrapats a les coses... O sí? Si vingués un extraterrestre, només ob-servant pel carrer podria creure que les persones han nascut amb un mòbil enganxat al cos. També veuria que moltes persones viuen enganxades a una cigarreta que fa fum o a una llauna de cervesa o a un gosset que no saps qui porta a qui...

I això que l’extraterrestre no veuria les dependències interiors de les persones: les enganxades a qual-sevol vici, o a sentiments de tot tipus.

A la Bíblia, que és un mirall de la condició humana, trobem una metàfora que ens diu que si vivim aferrats a Déu, la nostra Roca, res no ens podrà vèncer ni esclavitzar.

Diu el salm 144: “Beneït sigui el Senyor, la meva roca ... És l’amor i la muralla que em deslliura i em salva, és l’escut que m’empara”. I el salm 18 diu: “Senyor, ets la roca i la muralla que em deslliura; Déu meu, penyal on m’emparo, escut i baluard, força que em salva!”.

És a dir, arrapats al Senyor, no som esclaus, “no ens pescaran com als musclos”, sinó al contrari, Ell ens salvarà de tot mal. Aferrats al Senyor, serem lliures de les coses i persones que ens volen fer esclaus.

Davant les maltempsades del nostre món, ens cal resistir units al Senyor com els mol·luscs resisteixen els embats de la mar embravida. Altrament, fàcilment ens deixarem portar per les “onades” més potents o els “vents” més impetuosos.

Tindrem la fortalesa per resistir? I la capacitat d’escollir allò que creiem que és millor? La tindran els nois i noies que ara comencen el curs escolar?

BENEDICCIONS

Hi ha una tradicional Benedicció irlandesa, molt coneguda i bonica, que diu així:

“Que els camins s’obrin a la teva trobada, que el sol brilli sobre el teu rostre, que la pluja caigui suau sobre els teus camps, que el vent bufi sempre a la teva espatlla.

Que guardis en el teu cor amb gratitud el record preciós de les coses bones de la vida.

Que tot do de Déu creixi en tu i t’ajudi a portar l’alegria als cors dels qui estimes.

Que els teus ulls reflecteixin la brillantor de l’amistat, graciosa i generosa com el sol que surt entre els núvols i escalfa el mar tranquil.

Que la força de Déu et mantingui ferm, que els ulls de Déu et mirin, que les oïdes de Déu et sentin, que la Paraula de Déu et parli, que la mà de Déu et protegeixi, i que, fins que tornem a trobar-nos, Déu et tingui, i ens tingui a tots, a la palma de la seva mà”.

Aquest text, en forma de pregària, pot servir per qualsevol ocasió.

Una bona ocasió és el curs que ens disposem a iniciar, en el qual tots hem de créixer en qualitat de vida cristiana.

Demanar la benedicció de Déu és voler rebre la seva inspiració i ajuda en tot moment. I és que si re-bem a consciència la benedicció de Déu, podem ser nosaltres una benedicció per la gent que trobem en el camí de cada dia: familiars, veïns, malalts, joves, vells, immigrants, pobres...

Hem de ser testimonis del Crist vivent enmig de la societat, i com a cristians no solament ens comprometem a mantenir, ajudar i servir l’Església, sinó també a millorar la societat secular que ens ha tocat viure. Justament en vigílies de l’11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya, demanem la benedicció de Déu per aquesta terra, que sempre ha esti-mat les seves arrels i alhora ha estat oberta a l’acollida i a la integració dels nouvinguts. Que tothom hi pugui viure en pau, una pau fonamentada en la justícia i el respecte mutu en tot moment.

PARES PAÜLS

A finals de setembre està previst que acabin la seva presència a Figueres els Pares Paüls i també les germanes religioses paüles que estan al servei de l’Asil. Continuarà la comunitat de Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül del carrer Pompeu Fabra.

L’any 1885 Marià Vilallonga va promoure la construcció de l’Asil per acollir gent gran i sense família, regentat per les Germanes de la Caritat de Sant Vicenç de Paül, i fou inaugurat el 1886. 

També hi va disposar una església dedicada a la Mare de Déu dels Desemparats, una escola nocturna gratuïta per a joves analfabets, i el 1888 la residència dels Pares Paüls, perquè els religiosos tinguessin cura del culte a la capella i de l’atenció religiosa a l’Asil.

Són molts anys de labor callada i constant d’aquests religiosos i religioses que han donat el segell peculiar del carisma de Sant Vicenç a aquesta fundació de caràcter benèfic i social.

Està previst que el dissabte 21 de setembre, el bisbe de Girona i el P. Visitador Provincial dels Paüls concelebrin una missa d’acció de gràcies i de comiat, a les 7 de la tarda, a la capella de la Mare de Déu dels Desemparats de l’Asil. Oberta a tothom.

El diumenge anterior, dia 15 de setembre, a les 5 de la tarda, hi haurà un acte d’homenatge als Pares Paüls, que tindrà lloc a la parròquia d’El Far d’Empordà, on el P. Jaume Pratdesaba ha estat rector durant més de 40 anys, junt amb la parròquia de Siurana. Per això hi són convidats també els feligre-sos de Siurana, així com els veïns dels pobles i feligresos de Figueres i d’una manera especial els de Vila-sacra, Fortià i Riumors, que han rebut els serveis pastorals del P. Bonaventura Solà.

Lamentant la manca de vocacions que impedeix el relleu dels religiosos i religioses, hi ha la voluntat d’atendre pastoralment les persones de l’Asil i els fidels que acudeixen als actes de culte. De cap ma-nera es vol tancar la capella i el servei religiós. El Patronat de l’Asil, d’acord amb el Bisbat de Girona i la Congregació dels Paüls, està buscant la millor manera possible de suplir el servei, conscients que no podrà ser com abans.

RELATS DE SAVIESA

Dos breus relats abans del descans estiuenc per ajudar a reflexionar sobre com vivim i sobre quins fonaments estem edificant la nostra existència.

Goso suggerir que aquest estiu les expliqueu o les feu llegir als joves de la casa. També han de saber desconnectar de tanta tecnologia i connectar, de tant en tant, amb les lliçons de saviesa de la vida, que connecten també amb l’Evangeli. I els creients també hem de saber “connectar” amb tothom.

1) Paulo Coelho explica una excel·lent imatge del nostre comportament. Segons ell, les persones ca-minem per la faç de la Terra en fila índia, carregant cadascú una bossa al davant i una altra al darrere.

A la bossa del davant, hi col·loquem les nostres qualitats. A la bossa del darrere, hi guardem tots els nostres defectes.

Per això, durant el viatge per la vida, mantenim els ulls fixos en les virtuts que posseïm, lligades al nostre pit. Al mateix temps, veiem impietosament, a l’esquena del company que tenim al davant, tots els defectes que posseeix. I ens jutgem millors que ells, sense percebre que la persona que va darrere nostre està pensant la mateixa cosa de nosaltres.

2) Li van preguntar al gran matemàtic persa Al-Juarismi sobre el valor del ser humà i ell va res-pondre:

“Si té ètica, el seu valor és igual a 1.

Si, a més, és intel·ligent, s’afegeix un 0 i el seu valor serà igual a 10.

Si també és ric, sumem un altre zero i el seu valor serà igual a 100.

Si a sobre és una persona de bell aspecte, afegim un altre zero i el seu valor serà igual a 1000.

Però si perd l’1, que correspon a l’ètica, perdrà tot el seu valor, perquè només li quedaran els zeros.

Sense valors ètics ni principis sòlids, l’únic que queda són delinqüents, corruptes i persones que no valen res”.

GINESTA DE CORPUS

Les ginesteres tan acolorides que trobem en aquesta època per les vores dels camins i carreteres a molts ens evoquen el Corpus. Quan el teló de fons d’aquest esclat de groc és aquell cel tan blau, ens costa poc de fer sortir del cor la lloança al Creador de tanta bellesa.

A la majoria de parròquies ja no es fa la processó de Corpus amb les catifes de flors. Però hi hauria un altre tipus de “catifes” o d’ofrenes de “flors” tant o més agradables al Senyor. Unes ofrenes “espirituals” que podríem dipositar, com si fossin rams naturals de ginesta, a l’altar on Crist es fa pre-sent i on transforma els nostres pobres dons en la seva -i nostra– Eucaristia:

Per exemple, la persona que s’acosta a combregar sabent que no en som dignes i ho fa amb profund respecte, agraïment i compromís de fidelitat.

La persona que ha entès que l’Eucaristia és una trobada amb la comunitat per celebrar junts el Dia del Senyor. I que no prega només per ella mateixa sinó que encomana a Déu a tothom.

La persona que ha entès que, des dels primers cristians, anar a missa ens fa germans de tots i ens fa preocupar per les necessitats dels pobres.

La persona que surt de missa convençuda que la missa “ara comença de veritat”, quan es tracta de portar a la pràctica l’Evangeli.

La persona que fa de voluntària a Càritas o a qualsevol entitat o associació sense ànim de lucre i amb ànim d’ajudar.

La persona que s’interessa per la salut dels altres, que visita els malalts i acompanya els qui estan de dol o els qui es troben en soledat.

Els joves que no es conformen tal com està la societat i busquen nous camins, que lliguen bé amb l’Evangeli, per transformar-la.

La persona que no es limita a dir: No faig mal a ningú, sinó que pot dir: Faig el bé a molts.

La persona que, com ens demana Càritas, posa en marxa el seu compromís per millorar el món.

“NO JUTJO LES PERSONES: LES ESTIMO”

En vigílies de Corpus, Dia de Càritas, podríem escriure moltes reflexions i donar moltes xifres sobre la realitat de la pobresa a casa nostra. Però m’estimo més oferir un testimoniatge. És de la religiosa teresiana Victòria Molins, però podria ser de qualsevol altra persona, religiosa o laica, que treballi de voluntària a Càritas de qualsevol població.

Com diu el lema d’aquest any del Dia de Caritat, “POSA EN MARXA EL TEU COMPROMÍS PER MILLORAR EL MÓN”. Gràcies a Déu hi ha persones que no es queden sense fer res, lamentant-se de la situació, sinó que es comprometen, en la mesura que poden, a fer aquest món millor, a través de l’ajuda als més necessitats.

La Victòria Molins és coneguda com “la monja del Raval”, de Barcelona, dedicada des de fa anys a atendre tot tipus de víctimes de la pobresa. Ella manifesta: “No faig coses per fer feliç. Sóc feliç perquè faig coses”. Ens diu que no pot donar solucions però no pot deixar de patir per tants casos de persones que ho passen malament i necessiten ajuda. I afirma: “Jo no jutjo les persones: les estimo”.

Davant de la situació actual, si ens dediquem a “jutjar”, si no ens comprometem, estarem a mercè d’un món que descarta i rebutja els més febles, com denuncia sovint el Papa Francesc.

La Victòria Molins actualment està molt atenta al fenomen dels “MENA”: Menors de 18 anys no acompanyats que han arribat aquí sols i la majoria es troben en risc de gran exclusió. La religiosa diu que quan arribes a conèixer aquests nois, comences a comprendre’ls i a estimar-los. I explica el cas d’un noi d’aquests que durant un temps es va trobar molt desemparat i va acabar a la presó. No havia tingut mai família –la mare soltera va morir en el part– i només ara, amb uns anys de presó, ha fet un meravellós canvi interior. Aquest noi fa pocs dies va preguntar a la Germana Victòria: “Com podré saber jo ser pare i formar una família si no he estat mai fill ni he conegut la vida familiar?”.

La Victòria escriu: “Només he sabut fer-li una abraçada perquè almenys sentís la tendresa d’una ma-re”. Càritas és això.

CRIST VIU, ELL ÉS L’ETERNAMENT JOVE

Després del Sínode sobre els joves celebrat a Roma l’octubre passat, el Papa Francesc n’ha recollit les conclusions en una Exhortació apostòlica titulada “Crist viu”, que valdria la pena fer arribar als nostres joves creients. Aquí en teniu un petit tast:

“La glòria de la joventut està en el cor més que en la força física o en la impressió que un causa”.

“Jesús, l’eternament jove, vol regalar-vos un cor sempre jove. Això significa que la veritable joventut és tenir un cor capaç d’estimar”.

“Un jove no pot estar desanimat, és propi del jove somiar coses grans, aportar el millor de si mateix per a construir alguna cosa millor. Per això insisteixo als joves que no es deixin robar l’esperança”.

“Un pot passar la joventut distret, adormit, incapaç d’entrar a fons en la vida. D’aquesta manera prepara un futur pobre, sense suc. O un pot gastar la seva joventut per cultivar coses belles i grans, i així prepara un futur ple de vida i de riquesa interior”. Animo els joves a no observar la vida “des d’un balcó”, a no ser com uns “cotxes aparcats” sinó que prenguin decisions i que arrisquin, que siguin lluitadors pel bé comú, capaços d’anar contracorrent”. “El pitjor és voler anestesiar els joves amb altres notícies, amb altres distraccions i banalitats”.

“Són precisament els joves els qui poden ajudar l’Església a mantenir-se jove, a no caure en la cor-rupció, a no convertir-se en una secta, a ser més pobra i testimonial, a estar al costat dels últims i dels descartats, a lluitar per la justícia, a deixar-se interpel·lar amb humilitat”.

“Els joves no volen una Església callada i tímida, però tampoc que estigui sempre en guerra per dos o tres temes que l’obsessionen. Una Església a la defensiva, que perd la humilitat, que deixa d’escoltar, que no permet que la qüestionin, perd la joventut i es converteix en un museu”.

“Crist viu i et vol viu! Ell està en tu i mai se’n va. Quan et sentis enmig de la tristesa, el dolor, els ran-cors, les pors, els dubtes o els fracassos, Jesús estarà allí per a retornar-te la força i l’esperança”.

CONVIVÈNCIA I OFRENA

Mires els capellans grans de la residència “Bisbe Sivilla” de Girona, amb qui he conviscut unes dies de convalescència, i hi veus al darrere moltes joventuts acumulades. Molts anys de treball pastoral a les parròquies, molts destins per la geografia de la nostra diòcesi, sempre obeint el bisbe de torn, du-rant tota una vida, fins que el cos, no pas el DNI, els ha dit prou.

Aquests mossens van estudiar al Seminari abans del Concili Vaticà II. O sigui, els estudis els deien unes coses i quan estaven en plena activitat pastoral se’n van trobar unes altres. El món i l’Església, en poques dècades, van canviar com una mitja, i aquests preveres es van haver d’adaptar sobre la marxa.

Cada un és una història viva i singular. Tots porten l’esquena pelada d’acompanyar i de servir com a pastors els feligresos que han tingut encomanats. Han estat i són mossens amb les seves virtuts i de-fectes, amb les seves experiències gratificants i amb les doloroses, han gaudit amb l’amistat de moltes persones, han sofert la indiferència de moltes altres i de vegades la incomprensió o la solitud.

Els veus ara caminant amb dificultat recolzats en un bastó o un caminador, però amb la pau secreta de la feina feta. Amb l’era neta i el graner ple de bones obres, que només Déu valorarà justament.

Homes avesats a pregar, a consolar, a perdonar, a visitar malalts, a cuidar els altres, a portar a coll Nostre Senyor, ara s’han de deixar cuidar i deixar-se portar pel Senyor. I la veritat és que, malgrat la sensació d’oblit que plana sobre les residències geriàtriques, són cuidats amb una qualitat humana que m’ha semblat excel·lent.

Jo tenia al cap el futur immediat, la tornada a Figueres per reintegrar-me a la feina, i pensava quin “futur” podien tenir aquests companys capellans al cap. Vaig recordar llavors el que em va dir un dia Mn. Tor: “Quan ja no podem fer res, ens hem de saber oferir al Senyor. Quan diem la missa, no ens oferim amb el Crist? Doncs hem de ser fins al final com una ofrena. I preparar així la trobada definitiva amb Ell”.

COSES QUE ES TORNEN A APRENDRE

Una operació em fa estar un temps dedicat a la recuperació, i aquesta experiència ajuda a tornar a aprendre o refermar una sèrie de coses, com per exemple:

* Només valorem la salut quan no la tenim.

* No hi ha ningú imprescindible. I tots som necessaris.

* La pregària és una força que sempre arriba i ens uneix misteriosament en Aquell que ens vetlla.

* La vida és molt curta pel qui gaudeix i molt llarga pel qui pateix.

* Quan hi ha una situació d’emergència, la gent es posa les piles. I normalment és quan es dóna el mi-llor de si mateix.

* La salut és precària i ens fa veure que som ben poca cosa; per tant, hem de ser molt humils. I ens necessitem els uns als altres; per tant, hem de ser molt solidaris.

* El dolor genera tanta germanor com les alegries.

* Les persones i les comunitats madurem més a base d’adversitats i de contratemps que no pas amb el vent a favor.

* El dolor i la malaltia ens humanitzen, ens fan prendre consciència que som vulnerables, cosa que ens fa més humils i més germans.

* La vida sovint ens ensenya a base de patacades. Cal saber extreure la lliçó de tot el que ens passa.

* Tots tenim dins una reserva de força insospitada que emergeix quan la vida ens posa a prova.

* No som màquines ni robots. Som persones.

* El futur no està a les nostres mans. Però davant del futur tenim les nostres mans.

* La món de la medicina ha avançat molt. Però mai podrà substituir la tendresa humana. El que dóna qualitat humana a la sanitat no són els aparells, sinó que continuen essent les persones.

GRÀCIES, MARIA

Et donem gràcies, Maria, Mare de Déu, dona del poble, perquè en arribar l’àngel Gabriel et vares atrevir a preferir la missió que Déu t’encomanava abans que la teva comoditat.

Gràcies per fiar-te del Déu que et mirava i et cridava, que no venia a treure’t res sinó a omplir-te de vida i de gràcia.

Gràcies perquè, abans d’engendrar Jesús a la intempèrie de Betlem, ja l’havies engendrat en el teu cor.

Gràcies pel teu Magníficat, per atrevir-te a dir que Déu derroca els poderosos i exalça els humils, sen-se preocupar-te del que pensaria Herodes i la seva cort.

Gràcies per haver estat una dona d’a peu pla, sense necessitar ni àngels, ni criades, ni serventes; per haver sabut viure sense miracles ni prodigis, sense títols ni honors, i amb un amor immens com la mi-rada de Déu.

Gràcies per haver respectat el difícil camí del teu Fill, per haver sabut quedar-te a l’ombra i sortir, en canvi, al seu costat el dia del Calvari.

Gràcies per ser, entre nosaltres, la criatura que més a la vora ens ha posat de Déu.

Gràcies perquè totes les dones del món es poden reconèixer en tu. Les dones simples, perquè ets la simple dona d’un artesà. Les dones que pateixen, perquè saps què és el dolor. Les dones felices, per-què exultes de joia en el Senyor que s’ha fixat en la teva petitesa. Les dones mares, perquè has posat al món el Salvador. Les dones estèrils, perquè aquest Infant no és pas per a tu sinó per fecundar d’amor tot el món. Les dones esposes, perquè amb Josep heu multiplicat l’amor que ve de Déu. Les dones refugiades i exiliades, perquè tu i la teva família vàreu haver de fugir cap a un altre país. Les dones anònimes i desconegudes, perquè vas saber fer del dia a dia de la vida oculta de Jesús una preparació per l’esclat de la Vida. Gràcies, Maria!

UN SISTEMA ECONÒMIC INJUST

Amb motiu de la Festa del Treball del primer de maig, els Moviments obrers cristians ens encenen les llums d’alerta sobre els drets bàsics que s’estan perdent i la precarietat de moltes famílies que es van situant en risc d’exclusió social.

Segons el Manifest publicat per aquests moviments, avui a Catalunya hi ha 1.152.700 persones en risc de pobresa. En la darrera dècada ha augmentat en un 47% el nombre de llars catalanes on no entren ingressos de caràcter laboral. I entre els anys 2013 i 2017 va créixer un 17% el nombre de persones en risc d’exclusió social, tot i tenir feina.

Es constata així que treballar precàriament, percebre subsidi d’atur o pensió, avui per avui, no garan-teix una vida digna. Bona part de les famílies viuen al límit, sense poder cobrir les necessitats bàsiques.

El preu de l’habitatge, tant de propietat com de lloguer, és la part de la despesa que ofega les econo-mies domèstiques. Es continua especulant amb aquest dret bàsic de la ciutadania, sense que moltes famílies hi tinguin un accés digne.

El Manifest denuncia que el sistema capitalista dicta les polítiques que propicien el màxim guany de les grans empreses del país i les multinacionals, i que menystenen els treballadors amb unes presta-cions indignes.

Es mostra com les Administracions públiques estan al servei d’aquests grans poders econòmics i no estan aplicant polítiques de redistribució de la riquesa, ni contra el frau fiscal ni de contenció del preu dels lloguers dels habitatges.

Aquí i arreu del món es produeix allò que el papa Francesc denuncia sovint: que hi ha una economia sense escrúpols, del tot insensible al sofriment humà que està provocant. I el mateix sistema s’encar-rega que els grans mitjans de comunicació escampin la idea que ja anem pel bon camí.

Com a cristians no podem restar indiferents a aquesta realitat. Jesús posa sempre en el centre la persona humana, i la defensa davant de qualsevol opressió o utilització. Això és primordial!

“NO TINGUEU POR. TINGUEU PAU”

Els evangelis mostren uns aspectes coincidents entorn del Ressuscitat, que cal destacar: 

          A) Jesús és qui pren la iniciativa. Més que dir que els deixebles “veuen” Jesús, cal dir que és Jesús qui “es deixa veure” per ells; els sorprèn, els allibera de la tristesa, de les falses expectatives i de la culpabilitat d’haver-lo abandonat en els moments decisius: “La pau sigui amb vosaltres” i “No tingueu por” són les dues salutacions de Jesús més repetides. 

          B) Jesús, el crucificat, és el Ressuscitat. Apareix ple de vida, present enmig dels deixebles, però no el poden reconèixer de seguida ni el poden retenir. És el mateix Jesús, no un altre, però amb un cos incorruptible, gloriós, amb una existència totalment nova. 

          C) La fe en la resurrecció i la comunicació de la Bona Nova no va ser fàcil per als deixebles. Hi va haver dubtes, com els de Tomàs, i molts d’altres. Jesús no estalvia la recerca ni la fe ni els dubtes. Però el podem trobar en el camí. El relat dels deixebles d’Emaús mostra tot un itinerari preciós de la fe cristiana: Jesús es fa present en el camí, estableix un diàleg, acompanya, ensenya, comparteix, prega, celebra i envia a la comunitat. 

          D) Els relats pasquals conclouen amb un encàrrec de caire missioner per als apòstols, homes i dones. Que visquin i anunciïn la Bona Notícia, reforçats amb la vinguda de l’Esperit Sant. Ara bé, la missió no és proselitisme ni cridòria. Simplement “torneu a Galilea, allà el veureu”, diu l’àngel a les dones. 

Galilea representa el lloc de la vida normal, no pas dels grans esdeveniments que tenen lloc a Jerusalem. A Galilea és on Jesús va créixer i va viure com un treballador més, allà on va començar l’anunci i la predicació del Regne, allà d’on els apòstols havien sortit, seduïts per la personalitat de Jesús i amb moltes aspiracions de grandesa. Ara hi tornaran més humils, més nets, amb la certesa, ara sí, de trobar-se en el camí autèntic de Déu.

PÒRTIC DE SETMANA SANTA

Senyor, que el Diumenge de Rams entres a Jerusalem muntat al damunt d’un ase, com rient-te dels qui entren a la ciutat amb cavalls per festejar una victòria a la guerra, fes que entengui la teva humilitat, la teva preparació per la creu, que serà una derrota als ulls dels homes, la teva decisió de ser fidel fins a la fi, la teva serenitat davant de la multitud, tant si t’aclama com si t’escridassa.

Senyor, que el Dijous Sant ens rentes els peus i pares la taula per a tots els teus deixebles, i ens fas la

primera Comunió de la història, demanant que hi anem amb el vestit interior de l’amor fratern.

Ajuda’ns a valorar el sagrament de l’Eucaristia, aliment imprescindible de la Comunió amb tu i amb els germans, i ensenya’ns a servir-nos els uns als altres sabent que és a Tu a qui servim.

Senyor, que el Divendres Sant et presentes a judici perquè els poders injustos del món quedin retratats per sempre. Ensenya’ns el camí de la fidelitat que va de Getsemaní fins al Calvari, mostra’ns la força de la no violència i la solidaritat amb tots els crucificats injustament a la faç de la terra, dibuixats tots en la teva faç sofrent.

Senyor, que el matí de Pasqua vares ressorgir de la fosca del sepulcre, fes que sortim dels caus foscos del pecat i indica’ns el camí de la llum i dels vivents; ensenya’ns a buscar-te on hi ha vida i alegria veritable, on la comunitat es reuneix joiosa de saber que sempre més seràs enmig nostre, vencedor definitiu del mal i de la mort.

Que entenguem ben endins que si has estimat tant, si has patit tant i si has reviscut amb tanta glòria és

per nosaltres, perquè no et busquem més a les palpentes sinó a la llum de la Paraula, de la Pasqua i de la comunitat reunida.

Ajuda’ns a viure una Setmana autènticament Santa, centrada en el teu camí d’entrega total, que acaba

amb el triomf esclatant de la Pasqua.

Ensenya’ns a meditar, a contemplar la teva Passió, a submergir-nos en la profunditat del teu amor, a pregar per nosaltres i per tanta gent que sofreix passió i persecució.

Gràcies, Senyor, perquè malgrat tantes males notícies que rebem cada dia, cap d’elles no podrà enfosquir la claror lluminosa de la teva Bona Notícia, la Pasqua, que donarà la raó definitiva a la bondat, a la llibertat, a la justícia, a la Vida i a l’Amor.

BONA SETMANA SANTA!

“VIURE COM LES FLORS”

Un jove honest i bondadós no suportava les persones falses, mentideres i intolerants. No sabia com havia d’actuar amb elles, i això li creava un profund malestar,

fins que un dia va decidir anar a casa d’un savi en busca d’ajuda.

El jove diu a l’home: “Mestre, no suporto les persones que critiquen massa, ni les que són ignorants; odio els mentiders i sofreixo molt amb els qui calumnien i intoxiquen l’ambient. Què puc fer? Tinc una angoixa que no em deixa viure”.

El mestre li va respondre que havia de viure com les flors, cosa que el jove no va entendre. Després, el savi li va fer aquesta explicació:

“Les flors neixen dels fems, i no obstant són pures i perfumades. Extreuen de l’adob pestilent tot allò que els és útil i saludable, però no permeten que l’aspror de la terra taqui la frescor dels seus pètals.

És just angoixar-se amb les pròpies culpes, però no és savi permetre que els vicis dels altres t’incomodin, perquè són vicis seus, no teus. I si no són teus, no hi ha motiu per molestar-te. Exercita la virtut de refusar tot el mal que ve des de fora i perfuma la vida dels altres fent el bé. Això és viure com les flors”.

En efecte, si aconseguim que no ens afecti tant la brutícia del món, podrem escampar el bé i la pau. La vida ha de ser bellesa i frescor, sense barrejar-la amb els fems.

Hi ha exemples de persones que han sabut “viure com les flors”. És coneguda la frase de M. Gandhi que diu:

“No permetré que ningú camini per la meva ment amb els peus bruts”.

Hem d’estar alerta que no ens afectin tantes coses negatives en la nostra societat. Una societat on hi ha més gent interessada que gent interessant. “Si no lluites pels teus somnis –diu Paulo Coelho– els altres t’imposaran els seus”.

Jordi Cuixart, president d’Òmnium Cultural, no vol que l’afecti personalment la situació que està vivint i ha declarat que precisament és a la presó on ha après a ser

lliure. Interiorment, s’entén.

Jesús de Natzaret va saber desmarcar-se d’ambients i persones que només miraven de fer-lo caure per poder-lo acusar. I a la Passió no contestava a preguntes capcioses. Ell callava. En canvi, s’apropava a pecadors i persones que en principi no eren dels seus i no estaven lluny del Regne de Déu, perquè hi veia més netedat de cor que aquells que s’atribuïen el nom de Déu.

Dóna vigor la dita de Pablo Neruda: “Podran tallar totes les flors, però no podran aturar la primavera”.

L’ART DE SER BONA PERSONA

Aquesta setmana la M. Àngels Turon, doctora en Història de l’Art i professora del col·legi de les Escolàpies de Figueres, ens ha il·lustrat magníficament sobre el lligam entre l’art religiós i l’espiritualitat cristiana. Hem pogut comprovar com al llarg de la història la fe ha generat art i cultura, de moltíssima qualitat i significat. 

Joan A. Malé, fundador de la banca ètica, diu que al temps del Renaixement, amb la florida de les arts i de l’humanisme, s’obria un futur esplendorós per a la humanitat. Però el que s’ha fet en el món de l’art en general no s’ha portat a la vida social i econòmica. No s’ha cregut en la bellesa del compartir sinó que ha predominat la competència i la victòria del més espavilat. Hem crescut en tecnologia però no hem crescut com a ésser humans. S’ha donat culte a la intel·ligència però s’ha refusat la bondat, l’ètica personal i social. 

Així com l’objectiu d’una obra d’art és millorar el món, l’objectiu d’una empresa, d’una institució, també ho hauria de ser. I no, les empreses, en general, no han tingut com a objectiu millorar el món sinó el guany econòmic i ser més competitives que les altres. Les lleis de mercat no tenen entranyes. 

Tota empresa ha de tenir un rendiment, és veritat, però també ha de tenir una funció social, com sempre ha dit la Doctrina Social de l’Església, la gran desconeguda. L’informe PISA, que mesura la qualitat de l’ensenyament, parla del nivell de ciència i de matemàtiques, però no del nivell ètic o moral. La gent que enfonsa el país no sol pas anar malament de matemàtiques o de ciència, sinó d’ètica! 

Malé es pregunta: És possible una banca ètica? Com és possible que la banca no sigui ètica i que ho permetem? Per què es generen tantes desigualtats? 

Del Renaixement hem anat a parar a la trista realitat que descrivia així M. Luther King: “Hem après a volar com els ocells i a nedar com els peixos però no hem après l’art de viure junts, com a germans”. 

Ens enceguen els ídols del tenir, del poder i del figurar (les temptacions que Jesús va vèncer). No fem cas del que ens diu l’Evangeli: “No us afanyeu tant per aquest aliment que es fa malbé, sinó pel que dura sempre i dóna la vida eterna” (Jn 6, 27). 

El Papa Francesc adverteix: “Aparteu-vos dels ídols, que són mentiders: prometen la felicitat però no la donen, sinó que esclavitzen. En canvi, Déu no ens ofereix il·lusions fictícies, sinó que ensenya a estimar”. 

Avui, ser bona persona, és tot un art.

PECATS CAPITALS

El temps de Quaresma és una bona ocasió per repassar el nostre estat de forma Espiritual, que també ési mportant. El poder del mal en el cor humà i en la història humana és innegable, i per això convé descobrir com podem lluitar contra el pecat, a base del bé i de la gràcia de Déu.

Els 7 pecats capitals són molt poderosos i els tenim molt arrapats, de manera que si no vigilem no ens en podem desempallegar. Se’n diuen capitals, perquè d’ells pengen

tots els altres. Mirem-los de prop, i també les seves virtuts oposades per fer-hi front.

SUPÈRBIA.– És sobrevalorar el propi “jo”. És la gran mentida que tothom reconeix, excepte el propi interessat.

Ens impedeix de veure més enllà de nosaltres mateixos, i ens tanca la porta a l’amor, a la compassió, al perdó. Contra la supèrbia, la HUMILITAT.

AVARÍCIA.– És el desig irrefrenable de posseir riqueses, luxes, encara que siguin superflus, de voler sempre més i més, sense capacitat de compartir res amb els que no tenen. Contra l’avarícia, la GENEROSITAT.

LUXÚRIA.– Sota una capa falsa d’amor, és veure i viure el sexe de manera totalment egoista. L’amor és ofrena i donar-se, la luxúria és aprofitar-se de l’altra persona i utilitzar-la pel propi plaer. Contra la luxúria, la CASTEDAT.

ENVEJA.– És desitjar ardentment els béns del proïsme i no voler que els altres tinguin èxit o estiguin per sobre meu. Porta a estar pendent de l’altre i a alegrar-se dels seus fracassos. Contra l’enveja, la CARITAT.

IRA.– És una explosió d’amor propi. Ens sentim ferits, i acudim a la violència per defensar els nostres suposats drets. És reaccionar sense raonar, sense arguments, a l’instant i per instint animal. Contra la ira, la PACIÈNCIA.

GULA.– És l’excés en el menjar o en el beure, l’abús en el consum desenfrenat de productes més enllà de les necessitats del cos, sense sentit de moderació. Contra la gula, la TEMPLANÇA.

PERESA.– És deixar-se portar per la mandra, no superar la comoditat per “accídia” (desinterès, manca d’il·lusió) o per una manca de vitalitat que perjudica també els altres. Contra la peresa, la DILIGÈNCIA o LABORIOSITAT.

COMANDES A SANT JOSEP

Sant Josep és un sant entranyable, proper, arrelat al poble. Sant Josep és com una icona d’aquelles persones, bones de veritat, que no fan escarafalls però que són les que realment fan millor el món i l’Església. Josep és el prototipus evangèlic del just, de l’home bo, treballador, senzill, de la persona fiable, irreprotxable. 

Als evangelis no surt cap paraula en boca de Josep. És que potser no cal; no diu res, però ho diu tot. No és d’aquells que diuen i no fan, sinó dels que fan i no diuen. No se sap ni quan va morir, però sabem l’essencial que ens cal per la nostra vida de fe, i és que durant molts anys va anar assumint el rol que Déu li demanava, sense buscar protagonismes, i amb una dedicació amorosa i fidel. I és així com ha fet forat en l’ànima de l’Església i de la història. Com la pluja menuda que no fa disbarats, ni esquitxa gaire, i és la que prepara millor la terra perquè doni fruit. 

Sant Josep va assaonar la vinguda de Jesús al món, i no ho va tenir gens fàcil. Va haver de superar proves molt dures: l’embaràs inesperat de Maria, el naixement de Jesús a la intempèrie, la persecució d’Herodes, la fugida a Egipte, l’educació paterna de Jesús durant els anys de vida oculta a Natzaret…

Va ser un home de fe, i la fe vol dir fiar-se, vol dir que no ho abastem ni ho comprenem tot. La fe només és gran quan arriba a l’abandó. Josep, tot i no comprendre, s’abandona als plans de Déu. És que el silenci de Josep deixava un ampli lloc a la Paraula de Déu. I des del principi va acollir la gràcia de discernir allò que el Senyor li demanava. I Maria, la seva esposa, la millor ajuda al seu costat, conservava en el seu cor i meditava el misteri del qual eren testimonis. 

No és estrany que Sant Josep sigui patró de tantes coses: de l’Església, dels pares de família, dels fusters, dels sense sostre, de les vocacions religioses, de la bona mort… 

Preguem que Sant Josep inspiri a cada llar l’esperit que es vivia a Natzaret. La paraula “llar” és preciosa. Una “casa”, un edifici, el construeixen els arquitectes i els paletes. Però una “llar” la construeixen les actituds de les persones, l’esperit dels membres de la família. Amb uns “materials” que es troben a l’engròs als magatzems de Natzaret. Per comandes, poseu-vos en contacte de pregària amb la Sagrada Família. I els ports ja estan pagats. 

LA VOCACIÓ (davant del Dia del Seminari)

Li pregunten a una jove escriptora cristiana: “Què busques?” I ella respon: “No busco: jo em preparo perquè el que em busca em pugui trobar”. La vocació és deixar-se trobar, com els apòstols. Deixar-se arreplegar, deia Mn. Ballarín. 

Li pregunten a un jove monjo si no li és molta renúncia ser monjo, i ell contesta: “Més que una renúncia el monjo tria allò que per ell és el millor de la vida”. La vocació és trobar el tresor. El de l’Evangeli, no els del món. 

La iniciativa ve de Jesús. El document final del darrer Sínode es titula “Els joves, la fe i el discerniment vocacional”, i té l’esquema dels deixebles d’Emaús: “Jesús es posà a caminar amb ells”. “Se’ls obriren els ulls”. “Partiren de seguida”. 

La missió de l’Església és fer-se present en el camí, com Jesús amb els d’Emaús, que acompanya, desvetlla, ajuda a discernir, a pregar i a retrobar la comunitat viva, a fi que cada persona, també els joves, puguin discernir el camí que Déu proposa a cadascú. 

És clar que per aquest desvetllament i creixement calen referents i mediacions. La majoria de vocacions han nascut d’ambients familiars, parroquials i escolars on la fe cristiana era important. Quins referents tenen els joves d’avui? Què fer davant la crisi creixent de vocacions aquí i arreu dels països d’antiga tradició cristiana?

 Com és que amb tantes persones i comunitats que fa tant de temps que preguen per les vocacions sacerdotals i religioses amb prou feines en surt alguna? És que Déu hauria deixat de cridar joves al ministeri? No podria ser que no entenguéssim les crides i els plans de Déu? 

Certament, Déu no crida l’Església a replegar-se sinó a desplegar-se, a obrir les seves veles al vent de l’Esperit, que bufa allà on vol. Probablement els signes del temps apunten cap a un nou model de ministeris, no tant basats en la tradició i en la disciplina eclesiàstica sinó en la Teologia Bíblica, a partir de la qual no sembla que hi hagi greus inconvenients per revisar temes com l’ordenació d’homes casats, de les dones o el celibat obligatori. 

Volem desvetllar la fe, sí, volem arribar al cor dels joves. Però primer, ja deixem que Jesús arribi al nostre cor? 

Els joves i la gent en general no volen un cristianisme gastat i mediocre. Volen el mateix Jesús! Se’ns nota que l’hem trobat? Ens deixarem trobar pel Crist o ens trobarà tancats en els nostres esquemes? Estem prou oberts a les sorpreses de Déu que veiem al llarg de les Escriptures?.

ELS ABUSOS A MENORS

L’Església Catòlica es veu sacsejada per notícies referides a abusos de menors, que omplen de vergonya i de dolor, ja que afecten la credibilitat dels sacerdots i dels cristians, també dels que no han comès cap agressió. 

Davant de la gravetat del tema, el Papa Francesc ha convocat a Roma una cimera de presidents de les conferències episcopals de tot el món per afrontar la qüestió i posar-hi remei. En un tuit en forma de pregària, el Papa manifestà: “Senyor, allibera’ns de la temptació de voler salvar la nostra reputació i ajuda’ns a assumir la culpa i a buscar junts respostes humils i concretes, en comunió amb tot el Poble de Déu”. 

A nivell de les diòcesis de Catalunya, els nostres bisbes han publicat una nota en què condemnen els abusos i la cultura que els fomenta o justifica, demanen perdó a les víctimes, se solidaritzen amb el seu dolor, i es comprometen a col·laborar en l’aclariment dels fets del passat i a trobar la manera d’ajudar les víctimes en el seu restabliment. 

Els bisbes asseguren que “l’Església actuarà amb determinació per protegir els infants i els adults vulnerables, eliminant tot tipus de tolerància o encobriment, i per eradicar de les nostres comunitats i de tota la nostra societat la cultura de l’abús sexual, econòmic, de poder i de consciència”. 

Al mateix temps, apunten que cal una tasca de prevenció, de formació i control de les persones amb tasques educatives i de responsabilitat. I que es denunciïn els fets per tal que la justícia actuï. 

Els bisbes catalans demanen que a les celebracions religioses del proper Dimecres de Cendra, en començar la Quaresma, que és temps de conversió, es pregui i es dejuni per les víctimes dels abusos. Proposen una pregària com aquesta: 

“Perquè les víctimes d’abusos sexuals per part de capellans i religiosos, puguin ser guarides de les ferides profundes que han sofert. Perquè també les seves famílies puguin recuperar la pau”. 

Que aquests escàndols suposin una purificació a l’Església que ens faci més humils i evangèlics. Com diu el teòleg Antoni Bentué: “L’oportunitat precisament és la humiliació que implica això. Assumir positivament el fet que no hem estat el que havíem de ser per culpa d’una seguretat que donava el poder eclesiàstic ... Sustentar una institució pel poder que té és un mal suport teològic ... L’Església s’ha d’autobuidar de la dignitat eclesiàstica. El Déu revelat en Jesucrist no és un Déu de poder, és un Déu d’autobuidament del poder ... El que estem vivint afecta el poder eclesiàstic i això és positiu, és una mort que pot implicar ressuscitar el veritable significat del cristianisme original”.

EL DIA DEL SOL

“Mossèn, és obligatori encara anar a missa?”.

“Miri, vostè ha menjat avui?”.

“Sí...”.

“Jo li pregunto: És obligatori dinar cada dia?”

“Home... Obligatori no, però...”

“O sigui, vostè ha menjat no perquè fos obligatori sinó perquè en té necessitat, no?”

“Sí, és clar”.

Doncs la cosa va per aquí. No hem d’anar a missa perquè sigui un precepte de l’Església sinó perquè en tenim necessitat. I si l’Església ho té com un precepte és perquè creu que ho necessitem. I si d’una cosa en tenim necessitat no ens anirà bé si la deixem córrer així com així.

Si ens quedem amb excuses, fàcilment justificarem el camí fàcil, que és no anar-hi i ja està. Fins i tot podem argumentar que l’important és estimar i no anar a missa. Sense pensar que si anem a missa és per aprendre a estimar més i millor.

Diu el papa Francesc: “Nosaltres els cristians anem a missa el diumenge per trobar el Senyor ressuscitat, o millor dit, per deixar-nos trobar per Ell, escoltar la seva paraula, alimentar-nos a la seva taula i així fer comunitat d’Església”.

És a dir, no anem a missa per donar alguna cosa a Déu, sinó per rebre d’Ell el que de veritat tenim necessitat.

Les societats secularitzades han perdut el sentit cristià del diumenge il·luminat per l’Eucaristia. Però som hereus dels primers deixebles de Jesús, que han celebrat la trobada eucarística amb el Senyor en el dia que els jueus anomenaven “el primer dia de la setmana” i els romans “dia del sol”, perquè per nosaltres és el dia que Jesús va ressuscitar. Cada diumenge és Pasqua. 

L’abstenció dominical del treball no existia en els primers segles: és una aportació específica del cristianisme. Per tradició bíblica els jueus descansen en dissabte, mentre a la societat romana no hi havia previst un dia setmanal d’abstenció dels treballs servils. 

Va ser el sentit cristià del viure com a fills i no com a esclaus, que va fer del diumenge –animat per

l’Eucaristia– el dia de descans gairebé universal. 

La Comunió eucarística amb Jesús, el Vivent, anticipa el diumenge sense posta quan no hi haurà més cansament ni dolor ni llàgrimes. Mentrestant, en camí, necessitem la gràcia de Jesús, amb la seva presència viva entre nosaltres, sobretot en el sagrament de l’Eucaristia.

Qui no ho coneix, no ho creu i qui no ho creu no ho valora, és clar. Si tants cristians perseguits pel món tinguessin llibertat d’anar a missa ballarien per un peu. 

DISCAPACITATS?

Aquests últims dies hem pogut viure dos fets relacionats amb persones amb discapacitat.

Un és la mort de l’Olga, la filla de l’escriptor Josep M. Espinàs, que va escriure el llibre “El teu nom és Olga” dedicat a la seva filla amb disminució. Ara li ha fet una darrera carta, que diu:

“Et tinc com una mena d’àngel. No m’has estat mai un pes feixuc. Ben al contrari, tu has estat, i ets, una bandera neta en el mar de les meves contradiccions ... La teva mort no seria, doncs, “treure’m un pes de sobre” sinó arrencar-me la mica de llum que no m’ha fallat mai ... És clar que podria viure sense tu, però no sé imaginar-m’ho”.

L’altre fet el protagonitza Jesús Vidal, l’actor amb discapacitat que va guanyar el premi Goya com a millor actor revelació pel seu paper al film “Campeones”, que compartí amb altres nou actors amb discapacitat.

Malgrat la seva disminució, Vidal és llicenciat en Filologia hispànica i porta anys dedicant-se al món del teatre.

En el seu discurs en rebre el premi va impactar amb aquesta expressió dirigida als seus pares: “Queridos padres, a mi sí me gustaria tenir un hijo como yo, porque tengo unos padres como voso-tros”.

Aquest actor, que té només un 10% de visió, dirigint-se a la seva mare, va manifestar: “Mamá, gra-cias por darme la vida, porque hiciste nacer en mi el amor hacia las artes y porque me enseñaste a ver la vida con los ojos de la inteligencia y del corazón”.

Jesús Vidal ha aprofitat l’èxit per dir que espera dos canvis: Un a nivell de les famílies de les perso-nes amb discapacitat, perquè s’adonin que els seus fills són molt capaços i no els tallin les ales. I un altre a nivell social, perquè s’aposti definitivament per la inclusió i la normalització de les persones diferents, i se les tracti com a persones.

I afegeix: “Con “Campeones” he aprendido que hay personas que tenemos una discapacidad diagnosticada y otras que no la tienen, pero al final todos somos personas. Se etiqueta a las personas por lo que no pueden hacer, no por lo que pueden”.

Preguntat sobre els seus projectes artístics, respon això: “Tengo un proyecto muy bonito que empieza mañana y que es seguir creciendo cada día como actor y como persona”.

Ha sortit també un acudit en dibuix amb certa duresa però que fa pensar. Es veu l’actor discapacitat dirigint-se a un públic que l’aplaudeix entusiasmat i ell pensa dintre seu: “Hipòcrites, la majoria dels que m’esteu aplaudint m’hauríeu avortat”.