El missatge de Sor Lucía

Sor Lucía Caram, coneguda religiosa dominica, va passar per Figueres com una ventada de l'Esperit i va parlar a l'església de la Immaculada amb la seva habitual contundència i empenta evangèlica.

Molta gent va adquirir el seu darrer llibre "A Dios rogando" i se'l va fer dedicar per l'autora. En aquest llibre hi ha una frase brillant que defineix l'enorme llibertat d'aquesta dona: "No tengo nada que perder porque ya todo está entregado". A la xerrada ens va transmetre el secret d'aquesta donació, la seva joia de creure, i, a partir d'aquí, el compromís decidit a favor d'una nova humanitat, on tothom sigui dignificat com a persona. El seu missatge va ser que, a més de lluitar perquè els pobres siguin atesos dignament, també ens urgeix a tots humanitzar-nos més i implicar-nos a transformar el món.

"La maleïda crisi" -deia Sor Lucía- ha empobrit els més pobres i ha multiplicat la misèria. I són rostres concrets, amb noms i cognoms. Ella no parla d'"usuaris" dels serveis socials o de Càritas, sinó de persones, que són tan dignes com nosaltres i que necessiten estimació. Són víctimes d'una injustícia organitzada que és fruit de la fam insaciable de domini d'uns pocs que no tenen escrúpols. Des de la legalitat, que no pas des de la justícia, ens han portat a aquest sistema pervers.

Va recordar que a Lampedusa, el papa Francesc va utilitzar dues preguntes bíbliques que Déu ens torna a fer avui: "On ets?" i "On és el teu germà?". El somni de voler ser poderosos com Déu, com els nostres primers pares, ens ha dut a intentar construir la nostra vida al marge dels altres. La cultura del benestar ens porta a pensar només en nosaltres mateixos. I això ens condueix al fracàs i a la mort. Ens hem acostumat al sofriment dels altres. És la globalització de la indiferència, com diu el Papa. Hem passat de llarg del germà ferit, com el sacerdot i el levita de la paràbola del bon samarità.

La solució -segons sor Lucía- és la "proximitat", posar-se a la pell de l'altre. Cal introduir en el cor de la crisi la compassió: fer nostre el seu dolor i també la seva esperança, fer que pugui emergir la seva alegria, que el pobre també pot sentir quan se sent estimat. A més de menjar, la gent té altres necessitats. Com responem al dolor de la gent? No podem parlar des de la fe si no som capaços de respondre al dolor de les persones.

Com deia Sant Vicenç de Paül: "Hauríem de demanar perdó als pobres pel pa que els donem, perquè vol dir que la societat ha fracassat".

Estem fent accions pal·liatives, cobrint necessitats que haurien de cobrir els Estats. Però si el sistema no canvia per dalt, no ens podem rentar les mans, hem d'assumir la nostra part de responsabilitat, i això comença per viure d'una altra manera. Ens havíem pensat que la felicitat era tenir més que els altres i ens hem desenganyat. Cal reorientar els hàbits de consum, no són pas tantes les necessitats que tenim. En canvi, hem de ser capaços de crear noves respostes per a les noves necessitats de la gent empobrida. Ens cal viure d'una manera més humana i acabar amb el frau, l'estafa que porta a la majoria de la humanitat a viure en la misèria.

Tots som part del problema. Si no som capaços de dignificar els qui estan al marge, tots haurem fracassat. Ens podem queixar de la banca, dels polítics, de les despeses d'armament i reclamar justícia, però el veritable canvi és el que neix del propi cor. Un cor reconciliat, capaç de desterrar l'odi i de promoure el perdó i la justícia. Res no canvia tant el món com el canvi d'un mateix.

Sor Lucía remarca que va emergint també molta solidaritat i sentit de corresponsabilitat. Hi ha persones que són capaces de fer costat als altres. Persones i entitats que busquen un canvi de sistema, que volen crear oportunitats.

Els reptes són grans, però hem de ser bona notícia. Els miracles existeixen, són la suma del compromís de tots per la humanitat. Sor Lucía cita Pere Casaldàliga quan diu: "Som soldats derrotats d'una causa invencible". Com Jesús, que camina cap a Jerusalem sabent que la seva causa, el Regne de Déu, està per damunt de tot, fins de la pròpia vida. I ens deixa com a testament que ens rentem els peus els uns als altres. L'amor que es fa servei és l'única religió vàlida.

La pregunta, doncs, és: Jo, què puc fer perquè alguna persona visqui millor? On estic? I on és el meu germà?

Sor Lucía insisteix que hem de ser capaços d'escoltar-nos els uns als altres i que el més important és el que hàgim après junts, seguint la paraula de Jesús quan diu: "Aneu a anunciar tot el que heu vist i sentit". El qui té l'experiència de l'amor compartit ("mireu com s'estimen") no parla només, sinó que irradia la fe. I segueix una petita consigna: Cada dia puc fer més i ser millor.

El gran canvi és el del cor, i llavors ens hi deixarem la pell, ens farà inquiets i incòmodes, però això ens donarà força i també alegria, perquè donar-se omple el cor i repartir el que és de tots dóna alegria. Cal prendre consciència que tots estem convidats al banquet de la vida.

I va acabar dient que les paraules no commouen; ens han mentit massa. És el compromís allò que arrossega i convenç. Un savi va dir que el més gran viatge de la vida té 30 centímetres: són els que van del cap al cor. Pensar bé el que podem fer, i fer-ho amb entusiasme i dedicació. Basats en la gratuïtat, serem transparents, obrirem les portes del cor, i encomanarem als altres el desig de canviar el seu cor. Només així el món serà millor.

Pregària de les famílies

Senyor Jesús,

Tu que vas néixer en una família, 

t'encomanem les nostres famílies, perquè retrobin sempre el goig de la concórdia i l'escalf de la fe.

Que a cap infant no li falti la tendresa d'uns pares que l'estimin.

Que els nens i nenes puguin créixer sentint-se atesos i ben acompanyats.

Que sapiguem protegir-los del mal però no sobreprotegint-los davant els reptes de la vida que han d'afrontar. Que puguin rebre la llum de la fe com a guia del seu camí.

El món els ensenyarà a competir, que nosaltres els ensenyem també a compartir.

Que puguin travessar les proves de la pubertat i de l'adolescència sense més trencadisses que les pròpies de l'edat.

Que els nostres joves tinguin l'ocasió de descobrir el tresor amagat de l'Evangeli i s'alliberin de la vergonya de ser cristians davant dels altres companys.

Que els esposos perseverin en l'amor i en la relació de confiança i fidelitat.

Que els pares i mares donin exemple als seus fills per la dignitat d'una vida honrada, per la satisfacció de la feina ben feta i pel compromís de formar part de la comunitat cívica i també eclesial.

Que els avis i ancians no siguin arraconats quan vagin perdent les facultats.

Que rebin comprensió i puguin aportar a la família la seva saviesa i experiència, i coronar bellament la darrera etapa de la seva vida.

I que, en qualsevol circumstància, siguis Tu el cap de taula de les nostres llars i ens donis la teva benedicció.

Una vocació, una opció de vida

La manca de vocacions al servei sacerdotal a casa nostra és evident. Però el que no podem pensar és que Déu hagi deixat de cridar. Potser ens cal adobar el terreny de les famílies perquè hi hagi més saó. I estar oberts. Quan Déu truca a la porta del cor, aquesta és una porta que només es pot obrir des de dins. Si no hi ha vida interior, si no hi ha esperit de pregària i de servei, ja pot anar trucant... que no hi som.

Si hagués d’orientar algun jove que no tanca del tot la porta a aquesta opció, li diria que ser capellà és una vocació. Vol dir que t’hi han de cridar. Primer Déu i després l’Església. Tu has d’estar amb el cor disponible, pregar, estudiar, discernir la crida i deixar-te ajudar, com Samuel. Dubtaràs, faràs tentines, una mica com els nuvis que festegen, que avui ho veuen clar i demà no tant... Fins que un dia dius que sí. Per sempre. I que Déu hi faci més que tu.

Veiam, per fer-te ric  no és pas el camí, però per donar un sentit a la vida, i per ser feliç, i tant que sí! Depèn del que entenguis per fer feliç, és clar. Hi ha molt a segar i pocs segadors. La feina la tens assegurada. No és pas una feina qualsevol, és més que una feina. Toques el sagrat, toques la persona, toques l’essencial. Uf, és molt fort, o molt heavy, com dieu ara el jovent... Quantes vegades he pensat en allò que va contestar la Mare Teresa de Calcuta a una famosa actriu que li va comentar: “Mare Teresa, tot això que vostè fa jo no ho faria ni per tot l’or del món”. I la Mare Teresa li va contestar: “Jo tampoc”...

És que hi ha coses impagables. Van més enllà dels diners... Se’t proposa fer de la teva vida un do. D’entrada, ja t’expliquen que hauràs de prometre pobresa, castedat i obediència. No s’han d’entendre com a imposicions que esclafen, sinó al contrari. Si abraces la pobresa podràs gaudir de les riqueses veritables de l’Evangeli. Si abraces la castedat, estaràs lliure per estimar tothom i podràs ser fecund espiritualment. Si abraces l’obediència, vol dir que et fas disponible i saps que és l’Església qui t’envia i t’acompanya.

En el fons et sentiràs molt lliure, saps? És molt alliberador no haver entrat en la carrera del posseir, ni d’aparentar, sinó de gaudir de la santa llibertat dels fills de Déu. Estaràs enmig del món, però sense ser mundà. Seràs un ciutadà com un altre, però sabent que aquí estem de pas. Tot serà relatiu, excepte Déu i la dignitat humana.

No ens enganyem; és exigent saber que no “faràs” de capellà, com qui treballa unes hores i plega, sinó que “seràs” capellà les 24 hores. Sabent que t’has de vessar pels altres, que has de ser generós i gratuït, que has d’anar allà on la gent pateix, que t’has de preocupar dels pobres. I que només ho podràs fer si abans, com Jesús, has intimat amb el Pare en la pregària, si t’has omplert del seu Esperit. I que si vols que el món i l’Església canviïn a millor, tu t’hi has d’implicar. Com va dir Joan Alsina: “Només podem col·laborar en la creació d’un món mou en la mesura que hi estiguem ficats”.

Moments de decepció i de prova? Tants que vulguis! Quantes vegades se t’encongirà el cor veient la indiferència de la gent, o la manca de persones joves i de mitjana edat al temple, o la imatge borrosa que donem com a Església, o no haver estat a l’alçada de les circumstàncies... Ho hauràs d’acceptar humilment, pregar, formar-te millor cada dia, seguir treballant i no defallir.

Moments de soledat? Sí, és clar. Algun diumenge a la tarda pensaràs: ara tindria aquí la dona i els fills, potser els néts, i no hi són. Però et compensarà amb escreix el bé que pots fer a molta gent diversa, que, d’alguna manera, seran també com família teva.

En totes les parròquies on t’enviïn hi trobaràs persones que t’estimaran i que t’ajudaran. Hi faràs arrels però no sempre en recolliràs els fruits. Som cridats a sembrar, no a recollir...

Mai no acabaràs de fer-te càrrec de tenir Nostre Senyor a les teves pobres mans, de poder acompanyar la gent en moments cabdals de la seva vida, de ser portador d’una gràcia que ens depassa totalment però que ens abraça profundament.

És un camí sacrificat, com ho pot ser qualsevol altre si vols ser bon cristià. Però és molt bonic. Jo tornaria a ser capellà ara mateix. Rumia-t’ho, que potser t’estan trucant i... no hi ets?