“PASTORS” D’AVUI

El Nadal és per a tothom, només faltaria. Però els primers que van rebre l’anunci dels àngels, la primícia de la notícia, va ser per a  “uns pastors que vivien al ras i vetllaven de nit guardant el seu ramat” (Lc 2, 8). “No tingueu por –els va dir l’àngel– us ha nascut un Salvador”.

Avui, qui podrien ser aquests pastors humils, els darrers, que fossin els primers a rebre l’anunci de Nadal?

M’imagino que avui els àngels buscarien pels nostres carrers i podrien anunciar:

“No tinguis por, t’ha nascut un Salvador”, a tu, pare o mare de família que lluites amb angoixa per arribar a final de mes, amb un contracte precari, amb la hipoteca, amb els fills que estudien...

“No tinguis por, t’ha nascut un Salvador”, a tu, persona gran que has estimat i treballat tota la vida per la teva família i ara que ja no et vals per tu mateixa sents que fas nosa.

“No tinguis por,  t’ha nascut un Salvador”, a tu, jove que vols obrir-te camí honestament i només trobes barreres, horitzons sense ofici ni benefici, i gent que t’explota aprofitant-se de la teva dèbil situació.

“No tinguis por, t’ha nascut un Salvador”, a tu, malalt de l’hospital, que preguntes altra vegada: “Doctor, podré anar a casa per Any Nou?” I el metge et diu amb la mirada que estàs realment malalt, que t’has de quedar allà...

“No tinguis por, t’ha nascut un Salvador”, a tu, immigrant sense papers, que lluites per uns documents que et deixin viure “legalment” i et veus forçat a buscar-te la vida de mala manera.

“No tinguis por, t’ha nascut un Salvador”, a tu, dona maltractada per un marit prepotent, violent i més amic del vi que de la feina.

“No tinguis por, t’ha nascut un Salvador”, a tu, petit comerciant, que veus com la gent se’n va a comprar a les grans superfícies i tu has d’anar fent la viu-viu, escanyat per poder pagar els teus impostos i els teus proveïdors.

“No tinguis por, t’ha nascut un Salvador”, a tu, que estàs enganxat a la misèria de la droga perquè mai t’has sentit estimat ni t’han ensenyat el camí del bé.

“No tinguis por, t’ha nascut un Salvador”, a tu, pagès, pescador, treballador que fas més hores que un rellotge i veus com els intermediaris s’emporten els guanys de la teva producció.

 “No tinguis por, t’ha nascut un Salvador”, a tu, que t’has quedat sense feina, amb fills al teu càrrec, que et fas un fart de presentar currículums i ja vas perdent tota esperança.

“No tinguis por, t’ha nascut un Salvador”, a tu, que has perdut un ésser estimat i t’has quedat en la solitud i una enyorança que no troba consol enlloc.

“No tinguis por, t’ha nascut un Salvador”, a tu, refugiat que arribes a Europa fugint de la barbàrie amb tota la família i et trobes en la intempèrie de la nostra feble acollida.

“No tinguis por, t’ha nascut un Salvador”, a tu, infant que obres cada dia els ulls a la vida buscant l’escalf dels teus pares i només són presents de tant en tant perquè estan ocupadíssims treballant per guanyar diners perquè siguis feliç...

Mireu. Quan fem el pessebre muntem un paisatge i un món ideal. La realitat del món, però, és molt diferent.  No hi solem posar coses negatives del món al pessebre: ni contaminació, ni corrupció, ni fam, ni violència, ni cap sofriment. Però la pregunta és: Si Jesús vingués avui altra vegada al món, on triaria de néixer? En un pessebre idíl·lic i bucòlic, o enmig de la realitat dura del món real?

Si bé no posem coses negatives del món al pessebre, hauríem de posar un “pessebre” a les coses negatives del món. Perquè és aquí on Jesús vol renéixer!

Bon Nadal i Bon Any Nou, “pastors” d’avui! No sou gens bucòlics, però el missatge de Nadal s’adreça sobretot a vosaltres. No podem saber com us “salvarà”, però em sembla que el Salvador està clarament de la vostra part. 

EL MÒBIL I LA BÍBLIA

És molt útil el mòbil. Tant, que ens fem creus de com podíem viure sense mòbil fa ben pocs anys... Però voleu dir que no en fem un gra massa, tots plegats? Heu vist quanta gent, sobretot gent jove, pel carrer va enganxada al mòbil? No heu vist la típica foto d’una reunió familiar o d’amics en què tots estan remenant el seu mòbil i no hi ha cap comunicació entre ells? Fa com tots els invents: Si està al nostre servei i el dominem, bé. Ens fa un bon servei i ens facilita la vida. En canvi, si estem al seu servei i ens domina, malament. Ens pot alienar i dificultar la comunicació real.

A la sortida que vàrem fer a Ars (França) el juny passat amb el grup de Vida Creixent, vaig recollir un full on hi havia una idea suggestiva, comparant l’ús del mòbil amb l’ús de la Bíblia. Bé, ja sabem que no es poden comparar dues coses tan diverses, però ajuda a pensar. Si més no, posa en qüestió si estem massa enganxats al mòbil i massa “desenganxats” de la Paraula de Déu. El temps d’Advent, no seria un bon moment per revisar-ho?

El paper deia què passaria si tinguéssim amb la Bíblia el mateix comportament que tenim amb el nostre telèfon mòbil...

Si no ens separéssim mai de la Paraula de Déu, si la portéssim a tot arreu amb nosaltres, a la butxaca, a la bossa, a la maleta...

Si hi donéssim un cop d’ull moltes vegades al dia, cada hora, cada mitja hora! (per alguns, tot caminant, o tot menjant, o tot parlant...!).

Si tornéssim esverats a buscar-la a casa si ens l’hem oblidat!

Si la utilitzéssim per enviar missatges a tots els nostres “contactes”, amics, família, companys...

Si la tractéssim com si no poguéssim viure sense ella, de dies, de nits, al treball o a les vacances, a casa o fora de casa...

Si la féssim servir cada dia de forma habitual i sempre en cas d’urgència...

Contràriament al telèfon mòbil, la Bíblia sempre té línia. Ens hi podem connectar a qualsevol lloc. Sempre té cobertura.

No ens hem de preocupar per la manca de crèdit. Jesús ja ha pagat la factura, i el crèdit és il·limitat. El contracte és indefinit, per sempre.

Més encara, no es talla mai la comunicació, i la bateria està carregada per tota la vida.

Si es vol, té uns enllaços per a cada ocasió, que podeu completar a mesura que l’aneu dominant:

Si esteu atabalats i una mica perduts, marqueu * Joan 14.

Si teniu por, marqueu * Salm 27.

Si us trobeu desanimats, marqueu * Salm 51

Si esteu inquiets per tenir més béns materials, marqueu * Mateu 6, 19-24

Si esteu en perill o plens de dubtes, marqueu * Salm 91

Si Déu us sembla llunyà, marqueu * Salm 63

Si necessiteu enfortir la vostra fe, marqueu * Hebreus 11

Si us sentiu sols i abandonats, marqueu * Salm 22

Per la unitat en la diferència, marqueu * 1ª Corintis 13

Per conèixer el secret de la felicitat, marqueu * Colossencs 3, 12-17

Si us sentiu tristos i febles, marqueu * Romans 8, 31-39

Si us sentiu cansats i afeixugats, marqueu   * Mateu 11, 25-30

Contra la temptació de creure’s més gran que Déu, marqueu * Salm 90

I doncs, que no seria més bonica la vida amb la Bíblia ben viva al cor?

I el nostre mòbil podria descansar una mica...

ADVENT PER LA PAU

Tocats moralment per l’impacte dels atemptats a París i per situacions de màxima tensió que es produeixen arreu del món, comencem el temps d’Advent. Un temps de preparació del Nadal, que és precisament la vinguda del Príncep de la Pau, que ve a introduir la justícia i l’amor de Déu en la història humana. Com li aplanarem els camins?

Repassem aquí alguns dels missatges de Pau que ens han impactat positivament les darreres setmanes i que preparen els camins del Senyor.

Papa Francesc: “Vull reafirmar amb vigor que el camí de la violència i de l’odi no resol els problemes de la humanitat; i que utilitzar el nom de Déu per justificar aquest camí és una blasfèmia”.

Farid Ghari, president de la comunitat islàmica Attawhid de Figueres: “La comunitat islàmica de Figueres condemna els atemptats terroristes de París; les víctimes innocents mereixen tota la nostra solidaritat. Els violents mai han representat a ningú, els terroristes no representen l’Islam. Lamentem que assassins parlin en nom d’Al·là quan no és veritat, i que taquin la imatge d’aquesta religió provocant conflicte social entre comunitats”.

Driss Zraiouil, president de l’Associació de la comunitat musulmana de la Marca de l’Ham de Figueres, en nom de tota la seva comunitat, ha declarat que traslladen les seves condolences “a les famílies de les víctimes i a tota França”. Segons ha dit, “els atacs terroristes no poden justificar-se sota cap circumstància, perquè, ha afegit, “no representen a l’Islam”. Driss Zraiouil ha afirmat que l’Assocació se sumava a tots els que condemnen “aquests actes covards i menyspreables”.

Leila Gada,   representant de la comunitat musulmana de La Garrotxa, va llegir davant de l'Ajuntament d'Olot:

“Rebutgem absolutament i condemnem els crims que varen succeir a París.
Cal fer saber que no som l’enemic, perquè l’enemic és el terrorisme i aquest també és totalment el nostre enemic.

Cada un dels vosaltres coneix segurament una persona musulmana. I haureu pogut comprovar, perquè ho heu vist o perquè us ho han explicat, que cada un de nosaltres duu a les espatlles un mandat, cada musulmà té un compromís amb l’Islam. El de ser ambaixador de la Pau. I tot aquell que utilitzi la violència, qualsevol tipus de violència, viola la veritable essència de l’Islam.

Perquè l’Islam no només ens convida a viure en pau sinó que ens ho exigeix. 
No sereu veritables musulmans si no busqueu pel proïsme allò que voldríeu per vosaltres. No sereu musulmans si no respecteu les vostres diferències, no ho sereu si destruïu les seves esglésies, les seves sinagogues, els seus temples, les seves vides; no sereu musulmans si no feu la Pau.

La Pau no ens baixarà del cel, malauradament. La Pau som nosaltres i la Pau la farem nosaltres. Plegats, units contra el terrorisme.

Reprodueixo unes paraules que va escriure Marwan Mohamed, un musulmà que va viure de prop els atemptats de París i una estona després va escriure el següent:

“Estic tranquil. Reconforto i ajudo a aquelles persones que es troben en perill prop de mi. Prioritzo la seguretat de les persones, obrint la porta de la casa meva per oferir-los confort i protecció.

I en aquest moment, faig el que el meu cor ferit necessita quan s'embala i el meu judici es troba en perill, encara que el món sencer es llanci retrets i que les façanes s'esfondrin davant els meus ulls. Reso”.

CAMÍ DE GERMANOR

La Parròquia ha de ser una comunitat evangelitzadora, corresponsable i testimonial.

L’objectiu, que ja arrenca al Concili Vaticà II i esclata amb el papa Francesc, és passar de ser parròquies territorials que administren serveis religiosos a esdevenir autèntiques comunitats. Unes comunitats que visquin l’esperit de les primeres comunitats cristianes i, d’altra banda, responguin evangèlicament a les expectatives de la gent d’avui i als desafiaments del món actual.

Com els primers cristians, procurem estimar-nos, ens reunim per a la pregària, ens alimentem a la taula del Senyor, vivim enmig del món com a pelegrins, compartim el que tenim amb els necessitats i ens sentim units i compromesos amb tota la humanitat.

L’Església ens recorda cada any la necessitat de créixer en aquesta consciència de comunitat cristiana a través de la Diada de Germanor. Abans de nosaltres, molta gent ha contribuït a la missió de l’Església, i gràcies a ells ens ha arribat la invitació de Jesús a seguir-lo en comunitat.

El Dia de Germanor és una bona ocasió per recordar que la participació de tots els creients en la tasca i en el manteniment dels serveis de l’Església és pròpia d’una comunitat viva i corresponsable.

L’aportació dels fidels és una qüestió de responsabilitat, de reconeixement d’una tasca i de suport. És el símbol de la nostra pertinença a la parròquia. I és un deure de batejats participar financerament en la vida de l’Església.

Cal agrair les persones que aporten a la comunitat les seves qualitats, els seus serveis, el seu temps, els seus diners, la seva pregària. Gràcies a totes elles, moltes altres persones han pogut ser acollides, ajudades, enfortides en la seva fe. A més del voluntariat, que és imprescindible, cal alhora la participació econòmica, també imprescindible, ens agradi o no.

És normal que ens agradi més parlar de fe, d’esperança i d’amor, però, com en tota família, també cal parlar de com podrem fer front a les despeses. També és normal parlar de diners quan s’és de la família de l’Església.

Els preveres, diaques, personal assalariat i Delegacions de la diòcesi necessiten l’aportació de la comunitat cristiana per viure i per actuar. La Germanor permet també la manutenció dels capellans retirats o malalts que han consagrat la seva vida a les parròquies. Hi ha les importants despeses de manteniment d’edificis i locals parroquials i eclesials, i els subministraments com llum, aigua, gas..., les publicacions i material catequètic per anunciar l’Evangeli als infants i als joves, sense oblidar la labor social de l’Església envers els pobres i qualsevol tipus de necessitats.

Aquesta Diada ens ajuda a eixamplar la mirada més enllà de la pròpia parròquia, ja que es tracta de contribuir a un Fons Comú Diocesà, que és com una caixa compensatòria que fa que les parròquies o comunitats més dèbils en nombre i en economia puguin tenir també el seu manteniment i els seus serveis, gràcies a l’ajut dels altres.

Si volem que l’Església segueixi duent a terme la seva missió, cal recolzar-la, no només afectivament sinó també efectivament, en efectiu...

En un anunci d’una jornada de Germanor francesa, el text deia: “Qui fa viure a l’Església?” i al costat deia: “enganxeu aquí la vostra foto”. O sigui, qui permet que l’Església visqui i que ajudi a viure? Tu, jo, nosaltres!

L’Església és un do. Necessita també el teu do. Afectiu i efectiu.

A la nostra diòcesi les aportacions estan baixant, a causa de l’ambient dominant i de gent que contribuïa a l’Església i ja han mort,. Ser minoritaris ens demana un esforç suplementari, però és una oportunitat per retornar d’una manera nova a l’Evangeli. I l’Evangeli ens fa centrar més en la vida de les persones, apropant-los a l’experiència d’un Déu que acull tothom.

Cal tenir en compte, en aquest sentit, que hi ha gent que ve a les parròquies a demanar serveis (baptismes, primeres comunions, casaments, enterraments, misses...), que són ben rebuts i acollits, però no pensen a fer cap mena de donatiu o almoina, o no s’ho han plantejat, pensant que “l’Església és rica”, com senten a dir per la tele o pel carrer, o que viu dels aires del cel...

Els fruits de la generositat dels creients arriben també a aquells que els no saben valorar. D’això se’n diu GERMANOR.

EL TABÚ DE LA MORT

Tan desinhibida i trencadora de tabús com és la nostra societat, i, en canvi, tan cohibida i tan fleuma que és davant del tema de la mort. Ja sabem que és un dels reptes més difícils d’afrontar, però hi ha altres societats i tribus menys “desenvolupades” que l’afronten amb més realisme i, sobretot, amb més humanitat.

Aquests dies molta gent va als cementiris a recordar els seus difunts. Tot i així, la mort encara persisteix com un tabú entre nosaltres, perquè no és vista com la culminació d’una vida que tots hem de deixar tard o d’hora, sinó com la negació de l’única vida que coneixem.

Acostumats a aconseguir-ho tot a base del progrés científic, tenim la temptació de pensar que el sofriment i la mort són un fracàs de la medecina. Com si tot es pogués aconseguir amb mitjans materials. Com si no fes falta una vida espiritual. El que passa és que del progrés tecnològic tots ens en beneficiem a l’instant, mentre que l’alçada espiritual ja depèn de cadascú...

La societat de consum, quan no pot assimilar un aspecte de la vida, intenta reconvertir-la o domesticar-la. Així passa amb la mort, que es banalitza a través dels mitjans de comunicació, de manera que es converteix en un article de consum més. Sense cap pudor ens habituem als morts reals dels telenotícies -accidents, catàstrofes, assassinats, guerres...- mentre fem els àpats tranquil·lament; i en el subconscient és probable que se’ns confonguin amb els morts de ficció de les pel·lícules i novel·les. La mort esdevé un espectacle morbós.

En canvi, s’intenta amagar la mort real.  L’apartem del llenguatge col·loquial parlant amb eufemismes, l’amaguem als nens impedint així que vagin integrant les coses més centrals de l’existència, enganyem els malalts terminals i sovint els privem de poder-se acomiadar i expressar aquelles paraules que potser sempre havien desitjat poder pronunciar en un instant tan cabdal com és l’adéu als éssers estimats.

Existeix un Testament Vital que es pot signar per deixar clar que volem morir amb dignitat, que no se’ns enganyi sobre el nostre estat, que puguem dir adéu als que estimem, que se’ns deixi morir en pau sense l’acarnissament terapèutic amb mètodes artificials i que se’ns faciliti l’acompanyament espiritual.

Em plau recordar una història real protagonitzada per un nen, que podria ser qualsevol nen d’aquests a qui moltes famílies priven d’anar als funerals, perquè diuen que són “massa petits”.

En un hospital de Stanford (Califòrnia), una nena, la Liz, tenia una estranya malaltia. La seva única oportunitat de recuperar-se era una transfusió de sang del seu germà de 6 anys, que havia tingut la mateixa malaltia però havia sobreviscut perquè havia desenvolupat els anticossos necessaris per combatre-la.

El metge va explicar la situació al germà de la Liz i li va preguntar si estaria disposat a donar la seva sang a la seva germana. El nen va dubtar un moment, va sospirar i va dir: “Sí, ho faré, si això salva la meva germana”.

Mentre feien la transfusió, el nen estava ajagut en un llit al costat de la seva germana, tot mirant-la amb estimació. Quan va veure que tornava el color a la cara de la Liz, la cara del nen es va posar pàl·lida i va preguntar al doctor amb veu tremolosa: “A quina hora em moriré?”.

El nen es pensava que havia de donar tota la sang, és a dir, la seva vida, a la seva germana. I estava disposat a fer-ho.

Fa falta recordar que Jesús va fer el mateix per nosaltres?

SANTA TERESA DE JESÚS

Aquest dijous hem celebrat Santa Teresa de Jesús i la cloenda del V Centenari del seu naixement (1515-1582). Va ser una religiosa reformadora de l’ordre carmelitana, fundadora de les carmelites descalces i autora de grans obres de valor teològic, místic i literari. Les més conegudes són el Libro de la Vida, el Camino de Perfección, el Castillo Interior (conegut també com las Moradas).

“Fémina inquieta, andariega, desobediente y contumaz”. Així definia a Teresa d’Àvila el nunci papal a Espanya el 1578. Són alguns atributs que ajuden a entendre la vida complexa d’aquesta dona valenta que va ser capaç de renovar la vida religiosa en ple segle XVI, quan el poder femení era molt limitat.

Va ser canonitzada l’any 1622; i al segle XX Pau VI la va proclamar Doctora de l’Església.

Ella, però, no vol fer teologia fent elucubracions sobre Déu i el Crist, sinó que parla de la seva experiència de Déu i del Crist. Només vol “engolosinarnos” –com diu ella- i que experimentem també nosaltres el que ella ha viscut.

Aquí us oferim uns tastets del seu enginy espiritual, en forma de les seves frases més cèlebres:

“La verdad padece, pero no perece”.

“La vida es una mala noche en una mala posada”.

“Vivo sin vivir en mí, y tan alta vida espero, que muero porque no muero”.

“El amor perfecto tiene esta fuerza: que olvidamos nuestro contento para contentar a quienes amamos”.

“De devociones absurdas y santos amargados, líbranos, Señor”. 

“La tierra que no es labrada llevará abrojos y espinas aunque sea fértil; así es el entendimiento del hombre”.

“Nada te turbe, nada te espante. Quien a Dios tiene, nada le falta. Sólo Dios basta”

“Si en medio de las adversidades persevera el corazón con serenidad, con gozo y con paz, esto es amor”.

“Tristeza y melancolía no las quiero en casa mía”.

“Lee y conducirás, no leas y serás conducido”.

“En la cruz está la vida y el consuelo, y ella sola es el camino para el cielo”.

“Todo el daño nos viene de no tener puestos los ojos en Vos, que si no mirásemos otra cosa que el camino, pronto llegaríamos”.

“La oración es un impulso del corazón, una sencilla mirada al cielo, un grito de agradecimiento y de amor en las penas como en las alegrías”.

“El que no vive para servir, no sirve para vivir”.

“No podemos hacer grandes cosas, pero sí cosas pequeñas con un gran amor”.

“La mejor manera de descubrir si tenemos el amor de Dios es ver si amamos a nuestro prójimo”.

“Entre los pucheros anda el Señor”.

“El amor de Dios es el árbol de la vida en medio del paraíso terrenal”.

“Parezcámonos en algo a nuestro Rey, que no tuvo casa, sino en el portal de Belén donde nació y la cruz donde murió”.

 “Dios no ha de forzar nuestra voluntad; toma lo que le damos; mas no se da a sí del todo hasta que nos damos del todo”.

 “Quien comienza a caminar este camino de la oración con determinación, tiene ya andado gran parte del camino”.

“El amor de Dios no ha de ser fabricado en nuestra imaginación, sino probado por obras”.

“Sólo amor es el que da valor a todas las cosas”.

“No parece que ha de haber cosa imposible a quien ama”.

MISSATGES DEL VIATGE DEL PAPA ALS ESTATS UNITS

Resumeixo en tres apartats alguns missatges del papa Francesc en el viatge que ha fet al país més poderós del món.

MISSATGE SOCIAL. Per primera vegada, un sant pare es va adreçar al Congrés dels Estats Units, al Capitoli de Washington. I va tocar temes molt delicats com la petició de l’abolició de la pena de mort, el final del comerç d’armes, el respecte als immigrants i refugiats, la lluita contra el deteriorament del medi ambient, citant la seva encíclica “Laudato si’, on defineix la terra com “la casa comuna” de tots.

Francesc va advertir que “si la política ha d’estar al servei de la persona humana, es dedueix que no pot ser esclava de l’economia i de les finances”. Va demanar per a tothom garanties de sostre, treball, terra i llibertats i va alertar de la temptació d’utilitzar l’ONU de manera interessada, per legitimar guerres que causen greus danys a la humanitat.

El Papa es va mostrar partidari d’autolimitar el poder i no sotmetre els països a sistemes crediticis asfixiants que els provoquen més exclusió i dependència. Sobre les relacions internacionals, no va oblidar el drama de la persecució dels cristians i altres minories a l’Orient Mitjà i l’Àfrica.

MISSATGE SOBRE LA FAMÍLIA. A la trobada mundial de les Famílies a Filadèlfia el Papa va mig improvisar un discurs deliciós. Aquest n’és un resum:

“Una vegada un noi em va preguntar: Pare, què feia Déu abans de crear el món? Em va costar contestar, no us penseu, però li vaig dir: Abans de crear el món Déu estimava, perquè Déu és Amor. Ara bé, estimava amb un amor tan gran que no podia ser egoista. Així és que va crear el món per poder-lo estimar. Déu va fer aquesta meravella on vivim i que malauradament l’estem destruint.

Però el més bonic que Déu va fer va ser la família. Tota la bellesa que Déu té, tota la veritat, Déu la dóna a la família. Una família és de debò família quan és capaç d’obrir els braços i rebre tot aquest amor.

Ja sabem que a la família no tot són flors i violes, que som febles, però quan els homes es van equivocar i es van apartar de Déu, Déu no els va deixar sols. Al seu Fill Jesús, on el va enviar? A un palau? A una ciutat? A muntar una empresa? El va enviar a una família.

Déu va entrar al món per una família; i ho va fer perquè aquella família de Natzaret tenia el cor i les portes obertes a l’amor.

Jo sé que hi ha dificultats a les famílies, tan se val. A vegades veig algun dels meus col·laboradors que vénen amb uns ulls que fan ulleres. Tenen nadons de mesos i jo pregunto: “Que no has dormit?” I diu: “No, ha plorat tota la nit”.

A la família hi ha dificultats, però se superen amb amor. L’odi no supera cap dificultat.

Tant de bo la família sigui una fàbrica d’esperança, una fàbrica de vida i de resurrecció, una Església domèstica, el lloc propi on la fe es fa vida i la vida creix amb la fe”.

Abans d’acabar la seva xerrada,  el Papa va convidar els pares i mares a preguntar-se si a les seves llars “es crida o es parla amb amor i tendresa”. “És una bona manera de mesurar l’amor”, va afegir.

MISSATGE SOBRE ELS VALORS. En una altra al·locució d’aquest viatge, Francesc va lamentar que en el món actual l’home visqui una soledat amb por al compromís i alhora amb una recerca desenfrenada per sentir-se reconegut. Córrer darrere d’un “like”, agradar, fer més seguidors a les xarxes socials, aquesta és la proposta que ofereix el consumisme actual, que fa córrer la gent darrere de l’última tendència, de l’últim crit, fins i tot a nivell religiós. Avui –diu el Papa- l’important ho determina el consum. Consumir relacions, consumir amistats, consumir religions... Aquest consum no genera vincles, simplement es busca la satisfacció personal.

Això genera una ferida cultural molt gran -assegura el Papa- i crea moltes situacions de soledat radical a la qual es veuen sotmeses tantes persones. Hem de condemnar els nostres joves per haver crescut en aquesta societat?, es pregunta Francesc. I ell mateix respon: No, el camí és acompanyar, aixecar, curar les ferides del nostre temps.

Miquel-Àngel Ferrés

FRUITS D’UN PELEGRINATGE A TERRA SANTA

Poden ser molts i personals els fruits d’un pelegrinatge com el que vàrem poder fer a Terra Santa del 17 al 24 d’agost amb 41 pelegrins de la nostra diòcesi. Aquí n’apuntem unes quantes vivències i conclusions.

- Vàrem visitar molts llocs sants, però, quin són els ingredients perquè un lloc sigui considerat sant?:

1. La tradició oral – 2. L’arqueologia – 3. La cultura del poble – 4. La presència del pelegrí. El lloc en si mateix, sense la fe de les persones, restaria un peça de museu i prou.

-Havent triat aquest país petit, a la confluència de tres grans continents, es referma que l’Encarnació de Jesús és real i d’incidència universal, és a dir, que val per qualsevol lloc del planeta. No cal peregrinar a Israel; si estàs amb Jesús, allà on trepitges ja ha de ser “terra santa”. A més, els moments de Déu sempre solen ser a la natura, no en grans temples. I el “retaule” seríem nosaltres, pedres vivents del poble de Déu.

-A Israel hi ha molta pedra, força desert, poca aigua i poca terra fèrtil. Però han sabut aprofitar al màxim els recursos que tenen i són pioners en diverses matèries tecnològiques. La vall és el lloc que dóna el pa de cada dia, allà on es troba la poca terra cultivable. Per tant, se la destina a conreus. A Israel els pobles es construeixen en les carenes de les muntanyes, deixant les valls lliure de població i aptes pel creixement de fruits.

Aplicant aquest fet a l’espiritualitat, podem dir que hem d’evitar que l’egoisme, la comoditat o la mundanitat humanes envaeixin totes les zones de la persona, sense deixar lloc per al creixement dels valors que alimenten l’esperit.

-Natzaret. No podem apartar el missatge de Jesús de la seva vida oculta, que va durar la major part de la seva vida. A Natzaret aprèn a treballar, a somriure, a plorar, a participar en la vida de família, en les festes rituals... És la primera escola, la base de la seva vida pública.

-Llac de Galilea. Les aigües i el paisatge que envolta el mar de Tiberíades és el que ha pogut canviar menys des del temps de Jesús. Fem una travessa pausada i contemplativa, amb un silenci intens al mig del llac. Sentim la presència de Jesús. Prenem consciència que allò que canvia la història i la vida de fe són petits-grans moments viscuts a la presència d’Aquell que ens acompanya sempre a la barca.

-Betlem. Paradoxalment, allà on nasqué el Príncep de la Pau, s’hi arriba passant controls de guerra. Però entrem per la porta petita de la basílica de la Nativitat recordant que Jesús s’ha empetitit per nosaltres per fer triomfar la Pau.

-El riu Jordà. Aquí renovem les promeses del nostre Baptisme. Aquí Jesús va ser batejat per Joan Baptista, en una demostració d’humilitat. I per això “el cel s’obrí”, diu l’Evangeli. En canvi, amb la supèrbia i l’orgull el cel no es pot obrir...

-Jerusalem. Des de la carena de la Muntanya de les Oliveres per un cantó, i des de la Muntanya de Sió per l’altra, es contempla la ciutat santa, que ha sofert tants atacs al llarg dels segles, i que segueix essent el centre neuràlgic de la fe pels cristians, pels jueus i pels musulmans, malgrat tantes muralles, físiques i figurades, que envolten els llocs sants. Fem abstracció de tantes destruccions i reconstruccions sobreposades, i rememorem el sacrifici del Calvari, el silenci del Sant Sepulcre i la joia de la Resurrecció.

-Les icones. Hi ha molts temples orientals a llocs sants regentats per ortodoxos. Ens pot sorprendre la seva estètica, però la seva finalitat no és ser un museu sinó un lloc de fe i de pregària.

Les icones d’Orient no busquen tant ser peces d’art sinó una invitació a la pregària i a la pau interior. I el lloc sant no és només per mirar al passat i pel record històric i la seva antiguitat sinó que sigui un lloc viu, on hi bategui la comunitat, i que estigui al servei de la solidaritat, l’ecumenisme i la cultura.

Com a pelegrins també retornem del contacte amb el “passat” amb ànims renovats pel “present” i pel “futur”.

PER UN 11 DE SETEMBRE INTEGRADOR

En els bateigs de nens i nenes de pares d’origen sud-americà, m’agrada tenir dos detalls de bon to. Un és fer presents espiritualment a la cerimònia els familiars que no hi poden ser perquè estan a l’altre cantó de l’oceà. Pel miracle de la comunió i de la pregària (Déu sempre té cobertura, a diferència dels mòbils...) els fem presents, tant els vius com els difunts. L’altre detall és comentar als seus familiars que aquell infant, que ha nascut aquí, ja és un empordanès i un català més, que no l’hem de considerar com a “immigrant”, ni molt menys “estranger”. Pels cristians no hi ha estrangers ni fronteres; pel baptisme tots som membres del mateix poble de Déu, amb diversitat de races i de llengües. “El futur de la nostra societat catalana –recorden els bisbes de Catalunya- està íntimament vinculat a la seva capacitat per integrar la diversitat que la configura”.

Aquests infants normalment creixeran aquí, i hem de procurar que aquest sigui un país amb unes condicions que ajudin a ser millors persones i ciutadans del món, amb una sana convivència entre tots, ja siguem autòctons de tota la vida, o nouvinguts de la primera o de la darrera volada.

Aquesta setmana celebrem la Diada Nacional de Catalunya, amb una significació especial, ja que marca l’inici de la campanya per a les eleccions del dia 27 de setembre.

Més enllà de posicions partidistes, estaríem d’acord que convé una societat que tingui les característiques inspirades en la doctrina social de l’Església: una societat que es regeneri democràticament, sense corrupció, sense tantes diferències, integradora, amb justícia social, amb esperit de solidaritat, assegurant per tothom els drets bàsics d’alimentació, sostre, treball, educació, sanitat, i amb una economia de rostre humà, com recorda insistentment el papa Francesc.

Aquests dies sentirem a parlar molt d’identitat i de justícia social. Alguns accentuen més un valor que l’altre, però van lligats. El mateix Papa, ambaixador de la pau, que en els seus viatges sempre tria països més aviat petits, pobres i conflictius, ha dit que “els pobles del món volen ser artífexs del seu propi destí. Volen avançar en pau cap a la justícia. No volen tuteles ni ingerències on el més fort subordina al més feble. Volen que la seva cultura, el seu idioma, els seus processos socials i tradicions religioses siguin respectats”. La doctrina social de l’Església afirma que “la pau es fonamenta no tan sols en el respecte dels drets de l’home, sinó també en els drets dels pobles”

I els bisbes de Catalunya manifesten: “Defensem la legitimitat moral de totes les opcions polítiques que es basin en el respecte de la dignitat inalienable de les persones i dels pobles”

El fet de voler ser un país normal no ha de suposar cap trencadissa ni enfrontament. Al contrari, el “nosaltres” només és possible dir-lo en pau a partir del reconeixement del “jo” i del “tu”, en pla d’igualtat i de dignitat, sabent que podem ser bons germans des del respecte a la diferència. Ens cal, per part de totes les posicions, superar els recels i, com a creients, encomanar-ho a Déu, com el beat Pere Tarrés, que ja al 1932, escrivia:

“Perquè el nostre idealisme és pur i cristià, sense odis, ni rancúnies, ni prejudicis, en el moment que aquesta pàtria nostra va camí d’una nova estructuració, no ens hem descuidat d’implorar la protecció del Cel, la gran Pàtria de tot el món, on per arribar-hi ens cal primer dignificar-nos en la terra en què Déu ens ha posat”.

Hi ha cristians a tots els partits i opcions polítiques, i aquest fet demostra, d’una banda, la pluralitat del nostre poble i, a més, la necessitat del respecte i del diàleg envers totes les posicions mentre siguin democràtiques i no intolerants.

Com a creients som cridats a apostar per la concòrdia i no per la discòrdia, sense posar barreres a una convivència que aquí mai no ha perillat, a no ser que se la vulgui fer trontollar interpretant les lleis a conveniència, o sacralitzant la llei per damunt de les persones, cosa que Jesús a l’Evangeli no accepta mai, com bé sabem.

El Tribunal Internacional de Justícia, va declarar a l’any 2010 que, quan hi ha contradicció entre la legalitat constitucional d’un Estat i la voluntat democràtica, preval aquesta segona. I que en una societat democràtica, a diferència d’una dictadura, no és la llei la que determina la voluntat dels ciutadans, sinó que és aquesta la que crea i modifica, quan sigui necessari, la legalitat.

CELEBRACIÓ A L’EMPORDÀ DELS 50 ANYS DE SACERDOT I MISSIONER DEL P. JOSEP FRIGOLA

A la comarca de l’Alt Empordà no tot s’ho emporta el vent atramuntanat. Les fites ben arrelades aguanten fort. El testimoni valent i constant dels seus fills estimats no passen pas per alt.

El diumenge 28 de juny, el P.Josep Frigola, fill de Vila-robau, va presidir la missa a la parròquia de la Immaculada de Figueres celebrant els 50 anys d’ordenació sacerdotal i de missioner d’Àfrica com a membre de  l’orde dels anomenats Pares Blancs. Després, hi va haver un pica-pica de germanor per tothom a la plaça de l’església i un dinar per la família i amics al claustre de l’Institut Ramon Muntaner, que va cedir amablement les instal·lacions. Un equip de voluntaris parroquials ho havia preparat tot amb molta cura i estimació per la persona i la seva causa.

La col·lecta de la missa va anar destinada a la missió que fa 30 anys el P.Frigola porta a terme al Níger, un dels països més pobres de l’Àfrica i del món.

A aquesta celebració del diumenge a la Immaculada, a més de la comunitat local, hi van venir familiars del P.Josep Frigola i amics procedents de diferents llocs, de prop i de lluny, que van participar de la missa d’acció de gràcies i van poder reviure experiències i anècdotes.

L’endemà dilluns, festa patronal a Figueres, es va celebrar l’Ofici a la parròquia de Sant Pere, també presidit pel P.Frigola en commemoració dels seus 50 anys presbiterals, i recordant especialment el missioner Joaquim Vallmajó, també empordanès d’origen, que fou ordenat de prevere conjuntament amb el P.Frigola i dos companys més el 27 de juny de 1965, a la parròquia del Mercadal de Girona.

Quim Vallmajó era fill de Navata i va exercir de missioner, també de l’ordre dels Pares Blancs, durant prop de 30 anys a Rwanda, on fou assassinat el 1994 pel seu compromís a favor dels desposseïts i la seva denúncia dels abusos de poder.

A la missa de Sant Pere, hi van estar especialment convidats els familiars del P.Quim Vallmajó i gent de Navata i d’altres llocs lligats a la memòria d’aquest màrtir empordanès, vinculat a Josep Frigola per tants aspectes comuns. Com va confessar en Pep Frigola a la seva homilia, l’exemple d’en Quim al Seminari el va fer decantar “a caure del burro català i pujar al camell africà”.

Tant el diumenge com el dilluns es va poder veure a la Immaculada i a Sant Pere l’exposició itinerant sobre el procés d’en Quim Vallmajó i la realitat de Rwanda, una feina feta pel GEES, titulada “Àfrica al cor. El conflicte ruandès vist per Joaquim Vallmajó”.

El temps és inexorable. Però hi ha moments en què sembla que tot s’aturi per respecte a una trajectòria. Una fita memorable i rodona: 50 anys de capellà i de missioner.

També es va haver d’aturar el P.Frigola a mitja missa a la Immaculada quan esmentava els seus difunts més estimats. És el producte de l’emoció humana per tants records acumulats, tants agraïments a les arrels que han produït tants anys de fruits; i de recordar-los aquí, al cor de l’Empordà, terra d’origen d’aquest missioner empordanès d’esperit universal que s’ha encarnat en països tan poc nostrats i llunyans com Burkina-Fasso (antic Alt Volta) i el Níger. “L’estimar i el patir no solen anar mai separats si són de bona llei”, va apuntar Frigola en la seva homilia.

A la celebració d’aquestes noces d’or missioneres van acompanyar-lo dos companys missioners, del mateix orde dels anomenats Pares Blancs: José Morales, provincial de l’Orde, amb molts anys de missió a Mali,  i Aurelio Sanjuan, amb mitja vida de missioner al Congo. Curiosament, avui dia ja hi ha més “Pares Blancs” negres que blancs. És a dir, els autòctons ja són més que els vinguts de fora.

Aquests dos missioners van marxar molt contents i admirats del que havien viscut durant aquests dies a casa nostra. Van valorar molt la tasca del grup de voluntaris parroquials que van preparar la celebració i el dinar de germanor al claustre de l’Institut Muntaner. I van comprovar que el record d’en Quim Vallmajó era ben viu entre nosaltres. Ells, que l’havien conegut com a company, el van tornar a sentir present i vivent i això els va omplir molt.

Després de les Eucaristies, la gent va poder adquirir, donant la voluntat, exemplars del llibre “Àfrica al cor. Joaquim Vallmajó, casat amb un poble de pobres”, escrit per Josep Valls. Molta gent se’l va fer signar pel P.Frigola, companys que són de terra i de missió amb en Quim.

Hi va haver dos recordatoris de l’efemèride que es van repartir. Un és una reproducció ampliada del recordatori-estampa de l’ordenació sacerdotal de fa 50 anys, amb una il·lustració dels màrtirs d’Uganda; i l’altre té al davant la figura d’un Bon Pastor africà, tret d’un tapís de Montserrat Margall, de Malgrat de Mar, traspassada fa un any, però que va tenir temps –gairebé- d’acabar de brodar la figura d’aquest Bon Pastor a una estola que el P.Frigola va estrenar en l’Eucaristia d’acció de gràcies.

“El Bon Pastor dóna la vida per les seves ovelles”, diu l’Evangeli. I els autèntics missioners fan olor d’ovella, com diu la feliç imatge del papa Francesc. Ho va reblar el P.Josep a la seva homilia, citant el que li va respondre una bona dona quan ell li agraïa l’ajuda que li enviava: “No  mossèn, no cal, a l’altre món només ens emportarem el bé que hàgim fet”.

Miquel-Àngel Ferrés

EL CANVI D’ÈPOCA I EL PAPA FRANCESC

El filòsof, professor i escriptor Francesc Torralba, fa pocs dies en una trobada va analitzar la situació de l’Església en el món actual, i el paper que hi té el papa Francesc.

En resum, va dir el següent:

-No vivim una època de canvis sinó més aviat un canvi d’època. Una època caracteritzada per la incertesa a molts nivells, pel pluralisme emergent, per l’eclosió de noves espiritualitats i per una cultura de la velocitat i de la novetat permanent que dificulta una gestió eficaç dels impactes emocionals als quals estem sotmesos cada dia.

Davant d’aquest canvi d’època, com a Església hem d’afrontar aquesta realitat no pas des de la passivitat o recloure’ns en retirada sinó amb una actitud d’enfortir la vida de comunitat com a lloc de creixement i d’enriquiment intern, i, al mateix temps, amb una actitud d’obertura, de sortida, anant a l’encontre de l’altre.

Davant la incertesa que genera angoixa, cal trobar la prudència i la serenitat que ens mantinguin la pau. A nosaltres la pau ens ve de sentir-nos sostinguts per Déu, fins i tot quan les coses van malament.

-El papa Francesc , que ve del Sud, on creuen més en les utopies, ha aportat una gran esperança i una força comunicativa per la seva capacitat de sintonitzar amb la gent. Els punts més destacables del seu tarannà són propis d’un bon pastor:

Es fa entendre per tothom, el seu llenguatge és significatiu fins i tot pels qui no es consideren cristians; la seva indumentària és austera; els seus gestos són de proximitat; els temes de què parla són els que arriben al cor de la gent i a les seves preocupacions; està al costat de la gent càlidament, sense jutjar-la.

-Francesc ens crida a fer present la misericòrdia de Déu a les perifèries del món, allà on l’existència es trenca, on el sentit de la vida es perd, als llocs on es pateix, allà on ningú vol ser-hi.

Quan parla de temes globals, també ho fa amb claredat. Per exemple, quan diu que tenim una “economia que mata” perquè l’únic que compta és el benefici; o quan parla de custodiar la Creació, que s’està fent malbé (precisament el Papa prepara una encíclica sobre ecologia).

Per tot plegat, el Papa s’ha convertit en una de les veus més escoltades i que generen més interès, fins i tot a les xarxes socials on també és present el seu missatge positiu.

La gent escolta l’Església quan diu coses que s’entenen i que valen la pena.

-L’Església a casa nostra, què ha de fer per ser més que una ONG i ser de debò “sal i llum en el món”?

. Cal una espiritualitat encarnada i centrada en el Crist.

. Cal una coresponsabilitat més activa dels laics i laiques. No són subjectes passius sinó que cada cop l’Església tindrà un rostre més laïcal.

. L’Església no és per tancar-se en si mateixa sinó per arribar a la gent, també als joves.

. Cal obrir les portes no sols perquè vinguin sinó per sortir. Establir ponts, diàleg amb els qui estan a “fora”.

. No menystenir el talent femení, que pot revitalitzar l’Església.

. Contra la moral de derrota, cal eixamplar les escletxes, generar un discurs que sigui significatiu i viure amb transparència, que és font de credibilitat.

. L’Església s’ha de reconèixer com a bona samaritana, generadora de suport social; també com a creadora de bellesa artística pel seu patrimoni i la seva conservació. I sempre, com a font de valors nobles: la fraternitat, el servei, la convivència.