A l'Església ningú és secundari

En una pel·lícula o en una obra de teatre hi ha protagonistes i actors secundaris. No pas així a l’Església. “Jo no sóc pas més que vosaltres. Tots som germans”, va exclamar el papa Francesc a l’audiència setmanal de la plaça de Sant Pere la setmana passada.  I no ho diu pas per quedar bé, sinó amb convicció. Aquest home creu profundament en la doctrina del Poble de Déu del Concili Vaticà II. Parla molt clar, perquè tothom l’entengui, però parla ben fonamentat en la teologia, la teologia del Concili, que és la que ha de regir actualment els destins de l’Església.

Així ho argumentava Francesc, parlant de l’Església com a Temple de l’Esperit Sant:

“L’antic Temple de Jerusalem estava edificat per les mans dels homes perquè es volia donar una casa a Déu. Però amb l’Encarnació del Fill de Déu, és Déu mateix qui construeix la seva casa, Crist és el Temple viu. I nosaltres som pedres vives de l’edifici de Déu, unides profundament a Crist”.

I continuà dient el papa:

“No estem aïllats, som el Poble de Déu, i això és l’Església: Poble de Déu. L’Església no és una barreja de coses i d’interessos, sinó el Temple de l’Esperit Sant, en el qual cadascú de nosaltres, amb el do del bateig és pedra viva. Per tant, ningú és inútil dins l’Església.

Ningú és inútil en l’Església! I si algú, a vegades, diu a un altre: “Vés a casa, tu ets inútil!”, això no és veritat! Ningú és inútil en l’Església: tots som necessaris per construir aquest Temple! Ningú és secundari. Ningú pot dir que és el més important en l’Església! Tots som iguals als ulls de Déu, tots, tots! Potser algú de vosaltres podria dir: Escolti, senyor Papa, vostè no és igual que nosaltres. Doncs sí, sóc com tots vosaltres, tots som iguals, tots som germans! Ningú és anònim. Tots formem i construïm l’Església”.

I després el bisbe de Roma llançava una crida als qui no se senten prou integrats a l’Església:

“Això també ens convida a reflexionar sobre el fet que si falta el maó de la nostra vida cristiana, hi falta alguna cosa, a la bellesa de l’Església. També hi ha qui diu: “Jo no hi tinc res a veure amb l’Església!”. Doncs llavors falta el maó de la teva vida, en aquest bell Temple! Ningú pot anar-se’n, eh? Tots hem de portar a l’Església la nostra vida, el nostre cor, el nostre amor, el nostre pensament, la nostra feina... tots junts!”.

I acaba dient: “Cal obrir-se a l’acció de l’Esperit Sant per ser part activa en les nostres comunitats; hem de ser pedres vives, no pedres cansades, avorrides i indiferents. Que no heu vist quina cosa més lletja és un cristià cansat, avorrit i indiferent? És lleig, un cristià així no funciona pas! El cristià ha de ser viu, joiós de ser cristià! Ha de viure aquesta bellesa de formar el Poble de Déu, que és l’Església”.

Coherent amb el que diu, que “l’Església no és una barreja d’interessos”, hem sabut també aquests dies que el papa Francesc està afrontant amb decisió la qüestió de les finances vaticanes. Actua tan segur amb els seus criteris evangèlics diàfans, que els qui estiguin empastifats en aquestes qüestions s’hauran de retirar tard o d’hora amb la cua entre cames.

Hem de donar moltes gràcies a Déu per aquest papa. I procurar, a més, aprendre tots plegats, com a Poble de Déu, bisbes, preveres, religiosos i laics, a actuar amb els criteris que ens està transmetent.

I el fet que hi hagi alguns grups tancats i sectors fonamentalistes que no veuen amb bons ulls que Francesc sigui tan senzill, obert i innovador, per mi no fa més que reforçar la convicció que l’home va pel bon camí. Sobretot per una raó molt clara: a Jesús de Natzaret li va passar el mateix.