Nelson Mandela

Ha mort als 95 anys un home que ja té un lloc en la història com a defensor dels drets humans, l’home que va evitar una guerra civil, unint blancs i negres, després d’un règim racial (apartheid) que havia segregat i humiliat durant dècades a la majoria negra de Sud-àfrica.

Nelson Mandela, Premi Nobel de la Pau el 1993, fou elegit primer president negre de Sud-àfrica el 1994.És l’home que va creure i va persuadir el poble que la reconciliació és el millor camí per a la convivència i la felicitat humana, i ho va fer després de passar 27 llargs anys a la presó en una cel•la d’escassos metres quadrats i davant el desconcert, la incomprensió i fins i tot el rebuig dels seus, que no entenien tanta generositat després de tantíssim sofriment. Amb tants anys de presó no va perdre la llibertat interior ni en va sortir amb odi ni ànim de revenja. El seu criteri queda clar en aquest seu pensament: “Ningú no neix odiant una altra persona pel color de la seva pell, o el seu origen, o la seva religió. La gent aprèn a odiar, i si poden aprendre a odiar, també se’ls pot ensenyar a estimar; l’amor arriba més naturalment al cor humà que no pas el seu contrari”.No en tenia prou d’estar fora de la presó. “Ser lliure –afirmava- no és només deslligar-se de les pròpies cadenes, sinó viure d’una forma que respecti i millori la llibertat dels altres”. Era un líder polític magnànim, que deia: “El veritable líder ha d’estar disposat a sacrificar-ho tot per la llibertat del seu poble”. Amb un gran sentit de l’ètica de la responsabilitat, no es va vendre mai per interès, a diferència dels qui, tant aquí com a l’Àfrica, s’aprofiten del poble des dels seus càrrecs.Mandela recitava cada nit els últims versos del bell poema de William Ernest Henley, “Invictus”: “Sóc l’amo del meu destí, sóc el capità de la meva ànima”.Se n’ha anat l’home que va impulsar tot un model de referència de reconciliació social, que fomentava espais perquè els botxins parlessin i expliquessin la veritat sobre les matances i perquè les víctimes, les seves víctimes, escoltessin la petició de perdó i fossin reparats davant tant de dolor infringit.Se n’ha anat l’home del partit de rugbi més important de la història, aquell que el 1995 va unir en abraçades a blancs i negres , després de convèncer la població negra que havien d’animar a la selecció nacional d’un esport que detestaven, perquè era l’emblema del poder blanc..És l’home que quan va arribar al poder va demanar als seus guardaespatlles, gent disposada a donar la vida per ell, que treballessin conjuntament amb els guardaespatlles del règim segregacionista que durant anys l’havien maltractat a ell i a tota la població negra. Ell creia que treballar sense rancor amb els enemics és el que podia portar a la pau.

Se n’ha anat l’home que va deixar la presidència tan sols cinc anys després d’arribar al poder, perquè per sobre del propi poder entenia que hi havia la tasca de completar la transició i de l’estabilitat del país.L’home que deia: “Una nació no s’ha de jutjar per com tracta els seus ciutadans amb millor posició, sinó per com tracta els qui tenen poc o res”. “El meu ideal –afirmava- és una societat lliure i democràtica en què tots puguem viure en harmonia i amb igualtat d’oportunitats”. I va posar l’educació en el centre de qualsevol desenvolupament humà en considerar-la com “l’arma més poderosa per canviar el món”.És l’home que va injectar una enorme dosi de dignitat en la història africana. El seu país, actualment força enfonsat en la pobresa, l’atur i la violència, necessita seguir la seva estrella.I a tot el món ens queda per sempre el seu enorme llegat d’autoritat moral, de coherència i de dignitat. I tot viscut des de la humilitat, tal com deia ell: “No sóc cap sant; a no ser que per tu un sant sigui un pecador que simplement segueix esforçant-se”.