(S)AVIS

El mes passat vàrem dedicar a la parròquia la Missa familiar de la catequesi a la gent gran i vam poder comprovar l’emoció de sentir-se estimats, tant per part dels avis com dels néts, amb el beneplàcit dels pares, que fan de pont. La bona relació entre les generacions d’una família ajuda molt a enfortir-la. Com recorda sovint el papa Francesc, hem d’atendre molt bé les dues franges de la vida que representen els vells i els petits.

La II Missa sobre l’Empordà va estar dedicada a la infància, i, en lligam amb aquell esperit, estem preparant per aquesta Quaresma una Taula rodona sobre l’educació dels petits i joves, que reclama molts esforços per part de tothom.

Gràcies a Déu, molts avis participen decisivament en la tasca familiar i educativa, aportant el seu temps i la seva estimació als néts, ajudant a resoldre la difícil conciliació d’horaris, i contribuint fins i tot a mantenir les famílies amb les seves pensions.

I pel que fa als cristians, sovint són els avis els qui s’esforcen a mantenir viva la flama de la fe perquè no s’apagui enmig de tantes tramuntanades... I no cal dir que són gent gran els qui, en gran part, mantenen els serveis de l’Església.

Sempre hem volgut que la gent gran o malalta que no pot sortir de casa es puguin sentir també integrants de la comunitat. La comunió entre cristians ha de traspassar tota distància física. És bo que els malalts i impossibilitats ho puguin palpar, i per això cal agrair que diversos parroquians van a visitar-los de tant en tant, d’altres els porten el Full Parroquial com a vincle d’unió, i a d’altres els portem la comunió a casa o al centre on resideixen. Només cal que ho demanin.

Hi ha persones grans que han perdut facultats i se’ls va a fer companyia. D’altres pateixen físicament o moralment, i necessiten consol. També n’hi ha que conserven una ment clara, per bé que els anys i les xacres físiques hi siguin. Són gent amb experiència, amb saviesa, són història viva de la parròquia i de la societat.  És el cas d’un home de 95 anys, antic professor d’història d’Institut, amb una gran clarividència sobre les coses. Escoltar aquesta persona quan li portem la comunió és aprendre de la seva llarga perspectiva i profunditat.

Parlant amb ell sobre l’educació dels infants i joves, em deia que, a partir de la seva experiència, hi veu tres motius principals que s’han de tenir en compte:

Primer, la persona del mestre. El més important, deia, no són les lleis d’educació, que canvien cada dos per tres, ni els mètodes d’ensenyar. Si ets un mal professor, ja pots aplicar tecnologies o fer cursets... Hi ha avenços que per si sols no et fan millor persona ni millor professional. O millores com a persona i com a mestre, o no avances ni ajudes a avançar.

Segon, els pares. Abans  -em deia-  sempre teníem els pares al costat dels ensenyants. Avui passa que els nens són massa contemplats i sobre-protegits. Abans, amb menys mitjans i amb famílies més nombroses, els petits no estaven tan mimats, i havien d’aconseguir les coses amb més esforç; per això les valoraven més.

I tercer, els alumnes. Ara, segons el nostre home, hi ha molts més problemes de disciplina que abans. Avui els joves són molt hàbils en segons quins camps tecnològiques i, en canvi, potser els falta capacitat de concentració en d’altres.

Aquest professor amb tants anys de docència reconeix que som fills de la nostra època i que a totes les èpoques hi ha hagut persones de tot, naturalment; no es pot generalitzar. En qualsevol cas, el més decisiu per a una bona educació és la qualitat personal de mestres, alumnes i pares. Les normes i lleis poden ajudar-hi o poden destorbar, però tot depèn finalment de les persones que les apliquin. El nostre home està en la línia del gran pedagog Paulo Freire, que va dir: “L’educació no canvia el món, canvia les persones que canviaran el món”.

I, en honor als avis, la veritable educació d’una persona ja comença unes generacions endarrere i es perpetuarà, com diu el llibre bíblic dels Proverbis:

“Inicia el jove en el camí que ha de seguir;

ni quan sigui vell no se n’apartarà” (Pr 22, 6)