Una vegada estàvem a l’església, en una celebració de Catequesi Familiar, amb els infants de 8 anys i els seus pares. Havíem demanat als nens i nenes que fessin pregàries espontànies d’acció de gràcies a Déu. Ells anaven aixecant la mà i donaven gràcies a Déu per moltes coses, com “gràcies per la vida, per l’amor, per la família, per la terra, pels animals, per l’aigua, etc.”.
Tot d’una, una nena demana la paraula i diu: “Gràcies, Senyor, per haver-nos inventat”. En aquell moment recordo que se’m van il·luminar els ulls i el cor, perquè d’aquella criatura petita havia sortit, ben expressada, aquella grandesa que els “grans” no encertem a formular. Vaig mirar els pares, buscant la seva complicitat, i vam somriure amb gestos d’admiració.
“Gràcies, Senyor, per haver-nos inventat”. En una societat on cada dia s’inventen coses més sofisticades, on hi ha tants i tants inventors, una nena de 8 anys ens recorda que Déu ha inventat els inventors. I que si tenim enginy i creativitat, si investiguem, si podem estimar, riure i plorar, i gaudir de la natura i de totes les coses que els altres infants deien, és perquè Déu, al principi dels temps, va tenir la bona pensada d’inventar-nos.
Aquella nena, des de la simplicitat d’un cor espontani, va formular una pregària d’agraïment tan bella i encertada com aquell prefaci que diu que Déu ens va crear “per omplir-nos de benediccions i alegrar-nos amb l’esplendor de la seva llum”.
I en aquest cap de setmana en què hem commemorat tots els difunts, podríem expressar, des de la fe, aquesta pregunta:
Aquell que ens ha inventat amb tant d’amor, ¿com no serà capaç d’inventar-nos una vida nova i bella després de la mort? ¿Com deixaria de beneir-nos després de la mort?
Per tant, confiança, agraïment i humilitat. El dramaturg i poeta Bertolt Brecht deia: “No li tinguis tanta por a la mort, sinó més aviat a la vida inadequada”.
No podem oblidar, tanmateix, que el dol existeix i s’ha de mirar d’elaborar-lo de manera que a la llarga es converteixi en una experiència de creixement personal. Quan la persona, a través de la pèrdua d’un ésser estimat, ha anat afrontant els reptes emocionals, ha assumit nous rols, ha après noves habilitats, ha reorganitzat els seus valors, el resultat final pot ser que hagi madurat gràcies a l’aprenentatge a través de la pèrdua, com diuen els entesos. En definitiva, podem dir que al final som capaços de reinventar-nos a nosaltres mateixos.
Fins i tot en l’adversitat, doncs, procurem gestionar positivament aquest “invent” de la vida que Déu ha posat a les nostres mans. Reinventem-la, reconduïm-la, com diu el conegut poema “Solstici” de Miquel Martí i Pol:
Reconduïm-la a poc a poc, la vida,
a poc a poc i amb molta confiança,
no pas pels vells topants ni per dreceres
grandiloqüents, sinó pel discretíssim
camí del fer i desfer de cada dia.
Reconduïm-la amb dubtes i projectes,
i amb turpituds, anhels i defallences,
humanament, entre brogit i angoixes,
pel gorg dels anys que ens correspon de viure.
En solitud, però no solitaris,
reconduïm la vida amb la certesa
que cap esforç no cau en terra eixorca.
Dia vindrà que algú beurà a mans plenes
l’aigua de llum que brolli de les pedres
d’aquest temps nou que ara esculpim nosaltres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada