NO MATEM L'ESPERIT

Amb motiu de la festa de Pentecosta, celebrant la vinguda de l’Esperit Sant, reflexionem una mica sobre si deixem que l’alè de l’Esperit ens impulsi o si obrim les veles de la nostra barca a altres vents.

Molt arran de terra, ens podem preguntar: Quin esperit posem en les coses que fem cada dia? Com treballem? Hi posem ganes, actitud de servei, amor als altres? O bé només pensem en el propi profit, econòmic o de prestigi social?

Els adults, amb quin esperit estem educant els infants? Estem d’acord que han de ser “bons”; però els ajudem prou a descobrir per ells mateixos què és ser “bo”? És a dir, els presentem la bondat com una obligació o els presentem els valors que valen la pena perquè puguin desitjar la bondat? Els ajudem a descobrir que el millor que poden desitjar és l’esperit de germanor, de sinceritat, d’amor...? Els fem atractius aquests valors? Vivint amb nosaltres, els vénen de ganes de viure “com” nosaltres?

Si els pares i els educadors badem, pot ser que amb les dificultats que tenen avui els joves per obrir-se camí, tot se’ls en vagi a poder guanyar-se econòmicament la vida i no pensar en gaire res més. La vida, però, també s’ha de “guanyar” com a persones humanes, com a éssers socials; i els creients hi afegim com a fills de Déu i germans de tothom.

Els “contravalors” que veuen a la tele, a les xarxes i en l’ambient són molt potents, i si no equipem per dintre els infants i joves, qualsevol ventada se’ls pot endur.

En el bateig d’infants sovint reprenc un pensament del bisbe Jaume Camprodon, quan deia que l’infant ha vingut al món amb un esquelet d’ossos que l’aguanten i que aniran creixent i enfortint el seu cos. Doncs també hem de procurar que tingui un “esquelet espiritual”, que vertebri la seva vida i el seu creixement emocional, mental i espiritual.

La nostra societat, però, enalteix massa el creixement material i lucratiu, en detriment de l’espiritual i humanístic. En aquest sentit, celebro un article d’en Lluís Armengol a l’Empordà del 26 d’abril passat, que posa el dit a la llaga. En l’article titulat “Tot és negoci?”, es refereix a dos projectes importants de la ciutat de Figueres, com són la instal·lació d’un Museu del Circ a la Casa Nouvilas i la rehabilitació de la casa natal de Salvador Dalí. Són dos equipaments, diu l’autor de l’escrit, “que s’han presentat a la ciutat amb un greu pecat original, l’economicisme”. I és que els arguments bàsics per dur a terme aquests equipaments són econòmics i utilitaristes.

L’articulista no posa en discussió l’impacte comercial d’aquests futurs museus, però lamenta profundament “que no es fonamentin en els principis de la cultura i l’humanisme en lloc de fer-ho en la gestió empresarial”. Que es miri més pel turisme que pel foment cultural de la població figuerenca. I aquí dóna un argument molt adequat, i és que tant les arts plàstiques com el circ són, per naturalesa, experiències que ens ajuden a ser millors persones, més completes, més autònomes, més lliures. Si es tingués més en compte això que la rendibilitat econòmica, la població autòctona s’ho sentiria més seu, hi participaria més i en serien els principals beneficiaris.

Armengol afirma: “Ja ho sabem que les humanitats passen per un mal moment, arraconades per aquesta omnipresent voluntat de posar preu a tot, com és ara convertir la meravellosa festa de Sant Jordi en una competició de vendes. Res del que és important en les nostres vides té preu. Les arts plàstiques i el circ, la bona lectura i la música, el teatre i la dansa, són i han de continuar essent aliment per fer-nos créixer com a persones, per cultivar les nostres personalitats i la nostra educació individual i col·lectiva”.

Els pobles i ciutats també tenen esperit. No el matem. No el malbaratem posant preu a tot. Si penséssim una ciutat no tant pels diners que ens poden portar els de fora sinó per la qualitat humana i l’alegria que poden viure els de dintre, potser acabaria essent una ciutat més amable, justa i atractiva, tant pels de dintre com pels de fora.