“SÓC EL TEU FUTUR I HE VINGUT PER ESTIMAR-TE”

El drama dels refugiats ve de lluny, i l’hem tingut ben a prop. Josefina Piquet (1934-2013), va ser l’ànima de les “Dones del 36”, agrupació formada per explicar la lluita realitzada per les dones durant els anys de la Segona República.

La Ima Sanchis la va entrevistar per la Contra de La Vanguàrdia del 2 de setembre del 2003.

La Josefina, quan tenia 5 anys, el 1939, va haver d’exiliar-se a França amb els seus pares a causa de la guerra civil. El pare va haver d’anar al front i va deixar la dona i la filla a Figueres, on van patir molts bombardeigs, un dels quals va provocar l’ensorrament de la casa on estaven refugiades. La Josefina confessà després: “Vaig quedar atrapada sota les runes. Vaig veure els primers ferits i morts de la guerra i només tenia cinc anys. El xoc emocional va ser tan gran que vaig quedar traumatitzada i vaig iniciar el meu particular vot de silenci durant més de 50 anys”.

La Josefina explica que després van travessar la frontera “a peu, sense roba ni menjar. Jo plorava de gana i un soldat va anar a buscar-me menjar. El van matar per culpa meva. No ho he pogut oblidar; jo callava, per no fer patir la mare, però de nit les imatges em tornaven i em seguien bombardejant per dintre”.

Sense saber res del seu pare, la seva mare va trobar una feina a un restaurant. La propietària li va aconsellar que la petita Josefina romangués tancada a una cambra per no estar en perill. La nena s’hi va estar tancada uns mesos, fins que va anar a l’escola, patint el rebuig dels nens francesos. Declarava: “Em va fer il·lusió anar a escola, però els refugiats estàvem molt mal vistos. Al pati em tiraven pedres i m’escopien. Li preguntava obsessivament a la mare: per què no em volen els altres nens? Només una nena, la Françoise, em defensava, ella va ser la meva única amiga”. Mare i filla van viure les carències materials i l’aïllament dels refugiats. Posteriorment, van localitzar el seu pare a un camp de refugiats i a finals del 1941 van reunir-se amb ell. Allà varen passar molta gana i més rebuig. I allà van viure la invasió dels alemanys. “Quan tenia 10 anys havia patit dues guerres”, diu la Josefina.

El 1950 van tornar a Barcelona, després d’onze anys d’exili. Una seva tia li va pagar els estudis, es va casar i va tenir dos fills. Fins que als 55 anys va dir prou d’autocompadir-se per la seva infància i va pensar que podia fer alguna cosa per tants infants que sofreixen el dolor immens de les guerres, i contar la història oblidada de moltes dones. Ho explica així: “Em vaig armar de valor i vaig obrir la porta del meu passat. Els fantasmes van aparèixer. Allà, en un racó, vaig veure una nena. Estava plorant amargament per tants anys d’abandó. Vaig comprendre que aquella nena era jo. M’hi vaig acostar, la vaig abraçar i li vaig dir: “No ploris, jo sóc el teu futur i he vingut per estimar-te”.

La Josefina afegia: “No puc canviar els fets, però sí mirar-los d’una altra forma. A mi mai no em van explicar cap conte; per això vaig pels hospitals a explicar contes als nens malalts de càncer i, de pas, els explico a la nena que vaig ser. M’alegra comprovar que, a pesar d’haver tingut una infància i adolescència tan dura i trista, la vida m’ha fet forta però no m’ha endurit i encara sóc capaç d’emocionar-me en veure arribar les primeres orenetes cada primavera”.

“He estat una nena vençuda, però he guanyat la batalla del silenci. Dono gràcies per haver tingut una vida difícil que m’ha donat imaginació, sensibilitat i tendresa. Tinc cicatrius, però ja no tinc ferides. Faig una festa cada primavera amb els meus néts per celebrar l’arribada de les orenetes”.

I deia com a conclusió: “Estic transformant els fets traumàtics que vaig viure en experiències positives. He recuperat la Françoise, la meva amiga de la infància!

Mira, saps què?: Si la vida et dóna llimones, agafa-les, obre-les, esprem-les, i converteix-les en dolça llimonada”.