diumenge, 12 de gener del 2014

En la mort de la mare

La mare va estar molts anys llegint cada nit, abans d’adormir-se, l’escrit que vaig fer en la mort del meu pare, el seu bon espòs Josep, ara fa 19 anys. Era com un vincle d’unió íntima per baixar el teló de cada dia. El teló de fons de la vida de la mare, des de llavors, ha estat sempre la figura del pare. Ara s’hauran retrobat al cel el mateix dia de Nadal, només uns quatre mesos després del traspàs de la tia Montserrat, germana del pare.

Una mare mai no es cansa d’estimar. Quan, en els darrers dies, el seu cos es debatia entre la vida i la mort, semblava que li recava de marxar per no deixar-nos sols. No ens hi hem sentit mai, de sols. Ella era, és i serà el vincle d’unió dels fills. I hem quedat parats de la quantitat de gent que també s’hi ha sentit vinculada, que l’ha recordada amb amor i que ha pregat per ella. Tot i la tristor, han estat dies d’una gran collita. Hem anat recollint tot el que la mare ens havia sembrat, a través de cada un dels fills, dels familiars, amics i coneguts.

Quan ja la veus al llit de l’hospital, sedada, comproves molt endins que mai no estem preparats per la pèrdua, i menys de la mare. I ja comences el dol. Trucades de familiars  i amics: “Què fa la mare?”. I la veu se’t trenca de veure com la mare se te’n va a poc a poc. Li acarones el front, li mulles els llavis, li agafes la mà, la mires amb amor filial. I sents que el cor vessa de noms que estan amb tu i amb ella. Està connectada a l’oxigen i a l’amor que l’acompanya. Els metges et diuen que no la deixen patir. Uf, qui pot saber què passa a dins d’aquell cos que s’aferra a la vida com a un clau roent?

Va esperar al vespre del dia de Nadal, el dia que ens volia tots a taula. Aquest cop érem al voltant del llit, que feia de taula d’ofrena de tota una vida lliurada a nosaltres i a tothom. Contemplant-la, li agraíem que si algun fruit donem és gràcies a les arrels fondes de l’amor dels pares, als quals devem tantes coses: la vida, la llar, la fe, l’amor, la constància, la generositat, la vocació, el treball freturós, els consells insistents i els silencis comprensius... Un cop va haver finat, vam resar junts un Parenostre i vam passar a besar-li el front. Va morir amb la mateixa dignitat amb què havia viscut.

La pèrdua no és fàcil d’assumir, però ens refiem del guany superior, el guany d’una llarga vida, plena i fecunda, el guany de la vivència d’unió familiar i humana i la victòria final de la Pasqua de Resurrecció. Tindrem algú més que vetlla, que intercedeix per nosaltres.
No sóc capellà pels pares, però no seria capellà sense els pares. No hi ha collita sense llavor sembrada. La fecunditat de la mare va molt més enllà dels fills carnals. L’instint maternal de la mare Pilar englobava tothom. La mare d’en Joan, de la Roser, de la Meius i d’en Miquel-Àngel era una mica mare de tots els qui l’havien coneguda a través dels fills. I la mare del pastor, d’un mossèn, ho és també en certa manera de les seves ovelles. Ella es feia estimar com a marona i va fer autèntiques amistats a diferents parròquies. Només així s’explica la gentada que va participar en el seu comiat a la gran església de Sant Esteve d’Olot. Gent de Salt, de Blanes, de Figueres, d’Olot i comarca... Una autèntica manifestació d’amor. La gent no va venir de lluny per complir, sinó per compartir. Amb el llenguatge comú de l’escalf de l’abraçada i l’estranya pau del dol compartit. Van venir per agrair tota una vida. Per agrair cada un dels quatre fills, que alguna cosa devem tenir del pare i alguna cosa de la mare. La gent que hi havia, i els qui no van poder venir o ho han sabut després, ens han fet sentir molt estimats.

No hi ha vivència més gratificant que compartir un amor de mare que s’estén més enllà de la família. Perquè ella es feia estimar com una persona familiar que s’havia integrat arreu, que sempre estava per tothom, pendent de tots els detalls, amb aquell somriure amable de dona senzilla i elegant, que sempre feia goig. La senzillesa roba el cor; la prepotència el tanca. La petjada que ens ha deixat no s’esborrarà mai. Una mare no se’n va mai del tot, simplement continua en nosaltres d’una altra manera. “Més pròxima, íntima, mare de debò”, ens ha escrit Pere Casaldàliga.

El comiat de la mare va ser una bella manifestació de fe. Per molts de nosaltres, de fe en Jesucrist, Salvador. Per d’altres, de fe en tots els valors que la mare ens va transmetre, i que, ben garbellat, s’assemblen molt als valors de l’evangeli i d’una vida veritablement humana.
Diu l’evangeli: “Els justos resplendeixen com el sol en el Regne del Pare” (Mt 13,43). A Olot vam viure una experiència del Regne. La vida de la mare, dona forta i justa, hi resplendia com mai des dels nostres cors. Feia goig com mai. Va ser una autèntica festa de comiat, a imatge de com fou ella: senzilla, emotiva, entranyable. Hi hagué Paraula, pregària, silenci, música, poesia, comunió, escalf, condol i consol. Els companys capellans i el bisbe, pare i pastor, posant veu a l’emoció d’un seu prevere, i fent pròpia la seva mare.
Tot i ser tantes persones i tan diferents al funeral, estàvem units per un mateix sentiment. Com si la mare Pilar ens hagués cuinat el seu darrer plat, el de la fraternitat. Com si la mare Pilar ens hagués cosit el seu darrer vestit, el de la tendresa. Una amiga, no especialment creient, va dir: “Mai no havia compartit res tan bonic en un moment tan trist”. Fou un homenatge a l’amor maternal, de cos present, que ha de tenir futur, ha d’esclatar, a través dels nostres esperits, en molts altres rostres i noms que necessiten amor. El regal de la mare ha de continuar viu, la llavor ha de donar encara més fruits. Si l’escampem, Déu ens hi posarà un dia el seu llaç per sempre.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada