El missatge de Sor Lucía

Sor Lucía Caram, coneguda religiosa dominica, va passar per Figueres com una ventada de l'Esperit i va parlar a l'església de la Immaculada amb la seva habitual contundència i empenta evangèlica.

Molta gent va adquirir el seu darrer llibre "A Dios rogando" i se'l va fer dedicar per l'autora. En aquest llibre hi ha una frase brillant que defineix l'enorme llibertat d'aquesta dona: "No tengo nada que perder porque ya todo está entregado". A la xerrada ens va transmetre el secret d'aquesta donació, la seva joia de creure, i, a partir d'aquí, el compromís decidit a favor d'una nova humanitat, on tothom sigui dignificat com a persona. El seu missatge va ser que, a més de lluitar perquè els pobres siguin atesos dignament, també ens urgeix a tots humanitzar-nos més i implicar-nos a transformar el món.

"La maleïda crisi" -deia Sor Lucía- ha empobrit els més pobres i ha multiplicat la misèria. I són rostres concrets, amb noms i cognoms. Ella no parla d'"usuaris" dels serveis socials o de Càritas, sinó de persones, que són tan dignes com nosaltres i que necessiten estimació. Són víctimes d'una injustícia organitzada que és fruit de la fam insaciable de domini d'uns pocs que no tenen escrúpols. Des de la legalitat, que no pas des de la justícia, ens han portat a aquest sistema pervers.

Va recordar que a Lampedusa, el papa Francesc va utilitzar dues preguntes bíbliques que Déu ens torna a fer avui: "On ets?" i "On és el teu germà?". El somni de voler ser poderosos com Déu, com els nostres primers pares, ens ha dut a intentar construir la nostra vida al marge dels altres. La cultura del benestar ens porta a pensar només en nosaltres mateixos. I això ens condueix al fracàs i a la mort. Ens hem acostumat al sofriment dels altres. És la globalització de la indiferència, com diu el Papa. Hem passat de llarg del germà ferit, com el sacerdot i el levita de la paràbola del bon samarità.

La solució -segons sor Lucía- és la "proximitat", posar-se a la pell de l'altre. Cal introduir en el cor de la crisi la compassió: fer nostre el seu dolor i també la seva esperança, fer que pugui emergir la seva alegria, que el pobre també pot sentir quan se sent estimat. A més de menjar, la gent té altres necessitats. Com responem al dolor de la gent? No podem parlar des de la fe si no som capaços de respondre al dolor de les persones.

Com deia Sant Vicenç de Paül: "Hauríem de demanar perdó als pobres pel pa que els donem, perquè vol dir que la societat ha fracassat".

Estem fent accions pal·liatives, cobrint necessitats que haurien de cobrir els Estats. Però si el sistema no canvia per dalt, no ens podem rentar les mans, hem d'assumir la nostra part de responsabilitat, i això comença per viure d'una altra manera. Ens havíem pensat que la felicitat era tenir més que els altres i ens hem desenganyat. Cal reorientar els hàbits de consum, no són pas tantes les necessitats que tenim. En canvi, hem de ser capaços de crear noves respostes per a les noves necessitats de la gent empobrida. Ens cal viure d'una manera més humana i acabar amb el frau, l'estafa que porta a la majoria de la humanitat a viure en la misèria.

Tots som part del problema. Si no som capaços de dignificar els qui estan al marge, tots haurem fracassat. Ens podem queixar de la banca, dels polítics, de les despeses d'armament i reclamar justícia, però el veritable canvi és el que neix del propi cor. Un cor reconciliat, capaç de desterrar l'odi i de promoure el perdó i la justícia. Res no canvia tant el món com el canvi d'un mateix.

Sor Lucía remarca que va emergint també molta solidaritat i sentit de corresponsabilitat. Hi ha persones que són capaces de fer costat als altres. Persones i entitats que busquen un canvi de sistema, que volen crear oportunitats.

Els reptes són grans, però hem de ser bona notícia. Els miracles existeixen, són la suma del compromís de tots per la humanitat. Sor Lucía cita Pere Casaldàliga quan diu: "Som soldats derrotats d'una causa invencible". Com Jesús, que camina cap a Jerusalem sabent que la seva causa, el Regne de Déu, està per damunt de tot, fins de la pròpia vida. I ens deixa com a testament que ens rentem els peus els uns als altres. L'amor que es fa servei és l'única religió vàlida.

La pregunta, doncs, és: Jo, què puc fer perquè alguna persona visqui millor? On estic? I on és el meu germà?

Sor Lucía insisteix que hem de ser capaços d'escoltar-nos els uns als altres i que el més important és el que hàgim après junts, seguint la paraula de Jesús quan diu: "Aneu a anunciar tot el que heu vist i sentit". El qui té l'experiència de l'amor compartit ("mireu com s'estimen") no parla només, sinó que irradia la fe. I segueix una petita consigna: Cada dia puc fer més i ser millor.

El gran canvi és el del cor, i llavors ens hi deixarem la pell, ens farà inquiets i incòmodes, però això ens donarà força i també alegria, perquè donar-se omple el cor i repartir el que és de tots dóna alegria. Cal prendre consciència que tots estem convidats al banquet de la vida.

I va acabar dient que les paraules no commouen; ens han mentit massa. És el compromís allò que arrossega i convenç. Un savi va dir que el més gran viatge de la vida té 30 centímetres: són els que van del cap al cor. Pensar bé el que podem fer, i fer-ho amb entusiasme i dedicació. Basats en la gratuïtat, serem transparents, obrirem les portes del cor, i encomanarem als altres el desig de canviar el seu cor. Només així el món serà millor.