La manca de vocacions al servei sacerdotal a casa nostra és evident. Però el que no podem pensar és que Déu hagi deixat de cridar. Potser ens cal adobar el terreny de les famílies perquè hi hagi més saó. I estar oberts. Quan Déu truca a la porta del cor, aquesta és una porta que només es pot obrir des de dins. Si no hi ha vida interior, si no hi ha esperit de pregària i de servei, ja pot anar trucant... que no hi som.
Si hagués d’orientar algun jove que no tanca del tot la porta a aquesta opció, li diria que ser capellà és una vocació. Vol dir que t’hi han de cridar. Primer Déu i després l’Església. Tu has d’estar amb el cor disponible, pregar, estudiar, discernir la crida i deixar-te ajudar, com Samuel. Dubtaràs, faràs tentines, una mica com els nuvis que festegen, que avui ho veuen clar i demà no tant... Fins que un dia dius que sí. Per sempre. I que Déu hi faci més que tu.
Veiam, per fer-te ric no és pas el camí, però per donar un sentit a la vida, i per ser feliç, i tant que sí! Depèn del que entenguis per fer feliç, és clar. Hi ha molt a segar i pocs segadors. La feina la tens assegurada. No és pas una feina qualsevol, és més que una feina. Toques el sagrat, toques la persona, toques l’essencial. Uf, és molt fort, o molt heavy, com dieu ara el jovent... Quantes vegades he pensat en allò que va contestar la Mare Teresa de Calcuta a una famosa actriu que li va comentar: “Mare Teresa, tot això que vostè fa jo no ho faria ni per tot l’or del món”. I la Mare Teresa li va contestar: “Jo tampoc”...
És que hi ha coses impagables. Van més enllà dels diners... Se’t proposa fer de la teva vida un do. D’entrada, ja t’expliquen que hauràs de prometre pobresa, castedat i obediència. No s’han d’entendre com a imposicions que esclafen, sinó al contrari. Si abraces la pobresa podràs gaudir de les riqueses veritables de l’Evangeli. Si abraces la castedat, estaràs lliure per estimar tothom i podràs ser fecund espiritualment. Si abraces l’obediència, vol dir que et fas disponible i saps que és l’Església qui t’envia i t’acompanya.
En el fons et sentiràs molt lliure, saps? És molt alliberador no haver entrat en la carrera del posseir, ni d’aparentar, sinó de gaudir de la santa llibertat dels fills de Déu. Estaràs enmig del món, però sense ser mundà. Seràs un ciutadà com un altre, però sabent que aquí estem de pas. Tot serà relatiu, excepte Déu i la dignitat humana.
No ens enganyem; és exigent saber que no “faràs” de capellà, com qui treballa unes hores i plega, sinó que “seràs” capellà les 24 hores. Sabent que t’has de vessar pels altres, que has de ser generós i gratuït, que has d’anar allà on la gent pateix, que t’has de preocupar dels pobres. I que només ho podràs fer si abans, com Jesús, has intimat amb el Pare en la pregària, si t’has omplert del seu Esperit. I que si vols que el món i l’Església canviïn a millor, tu t’hi has d’implicar. Com va dir Joan Alsina: “Només podem col·laborar en la creació d’un món mou en la mesura que hi estiguem ficats”.
Moments de decepció i de prova? Tants que vulguis! Quantes vegades se t’encongirà el cor veient la indiferència de la gent, o la manca de persones joves i de mitjana edat al temple, o la imatge borrosa que donem com a Església, o no haver estat a l’alçada de les circumstàncies... Ho hauràs d’acceptar humilment, pregar, formar-te millor cada dia, seguir treballant i no defallir.
Moments de soledat? Sí, és clar. Algun diumenge a la tarda pensaràs: ara tindria aquí la dona i els fills, potser els néts, i no hi són. Però et compensarà amb escreix el bé que pots fer a molta gent diversa, que, d’alguna manera, seran també com família teva.
En totes les parròquies on t’enviïn hi trobaràs persones que t’estimaran i que t’ajudaran. Hi faràs arrels però no sempre en recolliràs els fruits. Som cridats a sembrar, no a recollir...
Mai no acabaràs de fer-te càrrec de tenir Nostre Senyor a les teves pobres mans, de poder acompanyar la gent en moments cabdals de la seva vida, de ser portador d’una gràcia que ens depassa totalment però que ens abraça profundament.
És un camí sacrificat, com ho pot ser qualsevol altre si vols ser bon cristià. Però és molt bonic. Jo tornaria a ser capellà ara mateix. Rumia-t’ho, que potser t’estan trucant i... no hi ets?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada