La paràbola del pallasso

Avui a tota l’Església se celebra la Jornada dels Mitjans de Comunicació Social, al servei d’una autèntica cultura de l’encontre entre les persones.  

L’antecessor del papa actual, Benet XVI, Joseph Ratzinger, en una de les seves obres més importants de teologia, “Introducció al cristianisme”, de l’any 1968, va citar la paràbola del pallasso que el pensador luterà danès Kierkegaard (segle XIX), va utilitzar per indicar la necessitat d’una correcta comunicació de la fe cristiana que pugui ser entesa en la societat i la cultura contemporànies.  

La paràbola diu que una vegada a Dinamarca hi havia un circ que va començar a incendiar-se. El director va enviar un pallasso, que ja anava disfressat de clown perquè estava a punt de sortir a actuar, que anés al poble a demanar auxili. El pallasso va córrer cap al poble i va anar reclamant als seus habitants que anessin urgentment al circ per apagar el foc. Però la gent del poble no el van creure perquè van pensar que es tractava d’un truc ideat pel pallasso perquè la gent assistís a la funció de circ. El pallasso, desesperat, va mirar en va de persuadir-los. La gent creia que el pallasso exercia molt bé el seu paper..., fins que van veure el foc. El resultat va ser que el circ i el poble van ser consumits per les flames.  

Aquest relat, per Ratzinger, il·lustra la situació dels teòlegs i de la gent d’Església. Ho explicava així: “El pallasso, incapaç d’aconseguir que la gent escoltin el seu missatge, és la imatge del teòleg a qui ningú no es pren seriosament si va vestit amb robes medievals o d’altres èpoques passades. El pallasso pot dir el que vulgui perquè, per molt bones maneres que mostri, tothom sap d’entrada que és un pallasso que està fent el seu paper, i que els seus discursos i idees no tenen res a veure amb la realitat”. 

I conclou Ratzinger: “Aquesta imatge que conté la paràbola del pallasso de Kierkegaard és la feixuga impossibilitat de trencar els esquemes habituals del pensament i del llenguatge, i la dificultat de mostrar que la teologia és una cosa summament seriosa en la vida humana”.

Així doncs, hi ha unes quantes preguntes que ens fem: Són significatives la fe i la teologia en el món actual? És intel·ligible avui el cristianisme? Com podem millorar la comunicació dels continguts de la fe cristiana? Quines coses hem de canviar? Quines “vestimentes”? Quins llenguatges? I arribem a la pregunta més implicant: Quin testimoni de vida donem?  

També ens preguntem quina ha de ser la presència de l’Església en el món de la comunicació social. És un debat molt estès i encès a tot l’Estat espanyol. Una cosa són els mitjans propis, com el Full que teniu a les mans, mitjans humils que solen arribar només a la gent practicant, i l’altra és la presència institucional en cadenes mediàtiques o generalistes, amb uns continguts i posicionaments ideològics que comporten polèmiques en les quals molts no ens hi reconeixem en absolut i que ens fan molt més mal que bé. Esperem que amb els canvis a la cúpula episcopal aquestes situacions puguin canviar.  

El papa Francesc en el seu missatge per aquesta diada, ens assenyala els desafiaments i també ens anima a fer l’esforç de transmetre amb convenciment i creativitat el missatge evangèlic:  

“La presència de l’Església en el món de la comunicació és important per poder dialogar amb l’home d’avui i portar-lo a l’encontre de Crist: una Església que acompanya en el camí sap posar-se en camí amb tots. La revolució dels mitjans de comunicació i de la informació constitueix un gran i apassionant desafiament que requereix energies renovades i una imaginació nova per a transmetre als altres la bellesa de Déu”.