Portar roba a Càritas

Està molt bé donar, i donar roba usada, però s’ha de fer amb educació i dignitat. Amb classe.

Es fa necessari recordar que el rober de Càritas no és cap abocador ni cap deixalleria. És un toc d’alerta perquè sovint fa la impressió que força gent fa servir el rober de Càritas com un desembarràs, una solució per alliberar els armaris de casa quan ja són massa plens i desempallegar-se de la roba que sobra i que fa nosa. 

Les persones voluntàries que es dediquen a destriar la roba que la gent dóna al rober, es queixen que molt sovint es troben amb peces o objectes impresentables. Aquesta tria ja s’hauria d’haver fet a casa per part de la persona que dóna la roba.

El rober és un dels serveis tradicionals de Càritas que s’ha anat posant al dia. S’ha procurat renovar el servei, ja que també els pobres tenen la seva dignitat. A la nostra diòcesi els robers més importants han esdevingut una mena de botigues, on es proporciona roba a canvi d’un import simbòlic, fet que normalitza i dignifica el lliurament de la roba de segona mà. Al mateix temps, la persona que adquireix aquella peça, si li ha costat uns diners, encara que siguin pocs, valora més aquella peça i en té més cura. Un dels objectius dels robers és que els usuaris que vagin a adquirir roba no l’usin i la llencin, sinó que s’aposta per la cultura de la reutilització, el reciclatge i el consum responsable. L’ideal seria que la gent sabés i volgués cosir una peça quan calgui, rentar-la, planxar-la i fins reconvertir-la per una altra utilitat com davantals, bosses, draps, etc. quan s’hagi desgastat.

No es demana que la gent porti la roba a Càritas com si fos un regal embolicat amb un llaç, però sí que la porti amb esperit de solidaritat i de germanor, com si la portés a algú estimat de la família, amb les peces ben posades i endreçades, no pas com qui buida l’armari de cop sense cap mirament.

Sabem que hi ha casos, sobretot en persones que han quedat viudes, en què és dur desprendre’s de tants records i el que volen és fer-ne via, agafar-ho tot de cop i no haver de rememorar peça per peça. És comprensible, i en aquests casos és bo deixar-se ajudar, ja sigui per familiars i amistats de confiança, a l’hora de fer la tria i l’oferiment de la roba.

Hi ha un criteri recurrent a l’hora de ficar roba a la bossa per anar a Càritas, i és la gent que diu: “Abans que llençar-la, algú l’aprofitarà” o “abans que no es faci malbé del tot...”. Seria bo, però, que s’hi afegís un altre criteri: Allò que tu no et posaries mai ni ho posaries als teus fills o néts, potser més val que no ho presentis. Preguntem-nos abans si aquella peça pot anar al rober-botiga per a ser exposada al públic, un públic que mereix un respecte, encara que siguin gent amb poc poder adquisitiu. Són persones que segurament no han tingut les mateixes oportunitats que nosaltres, per les raons que sigui. No els neguem l’oportunitat de vestir decentment i de refer-se socialment.

El papa Francesc ens recorda un aspecte que Càritas fa temps que procura aplicar. Es tracta d’anar més enllà d’una tasca purament assistencial o caritativa, i apostar pel creixement humà de molts éssers que es troben exclosos o en risc d’exclusió social com a conseqüència de la “cultura dels diners” imperant amb una competitivitat tan brutal que deixa molta gent a la cuneta. “Us animo –diu el Papa- a multiplicar els esforços en l’àmbit de la promoció humana, de manera que tot home i tota dona arribi a conèixer l’alegria que ve de guanyar el pa de cada dia i de sostenir la seva pròpia família”.

I una altra raó encara per anar en compte amb les donacions de roba és el respecte que es mereixen també les persones voluntàries que es dediquen a aquest servei. No cremem els nostres voluntaris. Que no se’ns cansin. Ajudem-los, fem-nos càrrec dels munts de roba inservible que han de descartar. Seria molt més agradable per a ells que els facilitéssim la feina, procurant que els paquets de roba que presentem siguin... presentables.