La Conversió de Paul Claudel

Amb motiu de la festa de Conversió de Sant Pau, aquest passat diumenge, i de l’Aplec de Sant Pau de la Calçada, indret figuerenc amb història de contingut cristià, em plau referir-me a la conversió d’un altre Pau, Paul Claudel, cèlebre escriptor, poeta i diplomàtic francès, nascut el 1868 i mort el 1955.

Va passar una infància fredota i tristoia, que el va fer replegar sobre si mateix.

D’estudiant, va rebre la influència de l’ambient de la França de l’època, marcat per l’exaltació del materialisme, el racionalisme i la fe en la ciència.

El jove Paul no se sentia satisfet interiorment i no es resignava a l’absència d’horitzons més alts en la seva vida. Vivia un combat espiritual molt dur.

Per Nadal de l’any 1886 va viure l’esdeveniment clau de la seva vida. Va assistir a la missa i a la pregària de Vespres del dia de Nadal a la catedral de Nôtre-Dame de París. Hi anava més per trobar inspiració a través de la “decadent” litúrgia catòlica que per altra cosa.

Els nens de la coral, vestits de blanc, cantaven el Magníficat. Paul Claudel estava dret enmig de la multitud, prop d’una columna. Aleshores, explica ell mateix:

“Tot d’una el meu cor es va sentir tocat i vaig creure. Vaig creure, amb una convicció tan forta que després, tots els llibres, tots els raonaments, totes les peripècies de la meva agitada vida no han pogut fer trontollar.

De cop i volta vaig tenir el sentiment punyent de la innocència, de l’eterna infància de Déu, d’una veritable revelació inefable. La divina Providència s’havia servit d’aquell moment per obrir el cor d’un pobre vailet desesperat. Que feliç era la gent creient! I si fos veritat? És veritat! Déu existeix, és aquí! És algú, és algú tan personal com jo! I m’estima! Em crida! Jo estava plorant i el cant tan tendre de l’Adeste fideles augmentava la meva emoció, barrejada amb un sentiment de por, perquè l’home vell es resistia amb totes les forces a l’home nou que naixia en mi. Com si m’haguessin arrencat la pell per posar-la a un altre cos estrany... I em feia vergonya dir el que sentia als que em coneixien...

Aquest combat espiritual, tan brutal com les batalles entre els homes, va durar quatre anys.

Fins que vaig aprendre que l’infern és allà on no hi ha Jesucrist”.

Com deia el cardenal Martini, “serem salvats per la Bellesa”.

LA UNITAT PASSA PER LA CONVERSIÓ DEL COR

Sense aquesta conversió interior, la de cadascú de nosaltres, sigui “sobtada” com la de Sant Pau o de Paul Claudel o “lenta”, com és més habitual, tampoc no hi haurà ecumenisme, ni respecte a les altres creences, ni pau.

En la cloenda de la Setmana de pregària per la Unitat dels Cristians, i en l’ambient actual de crispació a causa de la violència i dels atemptats fonamentalistes, és oportú recordar que el Concili Vaticà II ja advertia que “és de la transformació espiritual de l’enteniment, de l’abnegació d’un mateix i de l’esperit de caritat que brollen i maduren els desigs d’unitat”. Per tant, com més pura segons l’Evangeli visquem la vida, més fomentarem la unitat i la tolerància, i, com que ens uneix la presència de Déu, serem capaços de col·laborar per un món nou i en pau.

El divendres dia 16, diferents confessions religioses existents a Figueres i comarca ens vam trobar per a un manifest comú a favor de la Pau, en el qual es proclamava que tots ens hem d’unir i treballar a favor de la pau entre les cultures i les religions existents a la nostra ciutat, en un clima de convivència i respecte a la diversitat.

I dijous passat ens vam reunir representants de les esglésies cristianes a la parròquia de la Sagrada Família de Figueres en un acte ecumènic de reflexió i pregària conjunta.

Com deia el teòleg Hans Küng, “no hi haurà pau en el món sense pau entre les religions, i no hi haurà pau entre les religions si no col·laboren entre elles”.