En els bateigs de nens i nenes de pares d’origen
sud-americà, m’agrada tenir dos detalls de bon to. Un és fer presents
espiritualment a la cerimònia els familiars que no hi poden ser perquè estan a
l’altre cantó de l’oceà. Pel miracle de la comunió i de la pregària (Déu sempre
té cobertura, a diferència dels mòbils...) els fem presents, tant els vius com
els difunts. L’altre detall és comentar als seus familiars que aquell infant,
que ha nascut aquí, ja és un empordanès i un català més, que no l’hem de
considerar com a “immigrant”, ni molt menys “estranger”. Pels cristians no hi
ha estrangers ni fronteres; pel baptisme tots som membres del mateix poble de
Déu, amb diversitat de races i de llengües. “El
futur de la nostra societat catalana –recorden els bisbes de Catalunya- està íntimament vinculat a la seva
capacitat per integrar la diversitat que la configura”.
Aquests infants normalment creixeran aquí, i hem de
procurar que aquest sigui un país amb unes condicions que ajudin a ser millors
persones i ciutadans del món, amb una sana convivència entre tots, ja siguem
autòctons de tota la vida, o nouvinguts de la primera o de la darrera volada.
Aquesta setmana celebrem la Diada Nacional de Catalunya,
amb una significació especial, ja que marca l’inici de la campanya per a les
eleccions del dia 27 de setembre.
Més enllà de posicions partidistes, estaríem d’acord que
convé una societat que tingui les característiques inspirades en la doctrina
social de l’Església: una societat que es regeneri democràticament, sense
corrupció, sense tantes diferències, integradora, amb justícia social, amb esperit
de solidaritat, assegurant per tothom els drets bàsics d’alimentació, sostre, treball,
educació, sanitat, i amb una economia de rostre humà, com recorda insistentment
el papa Francesc.
Aquests dies sentirem a parlar molt d’identitat i de
justícia social. Alguns accentuen més un valor que l’altre, però van lligats. El
mateix Papa, ambaixador de la pau, que en els seus viatges sempre tria països
més aviat petits, pobres i conflictius, ha dit que “els pobles del món volen ser artífexs del seu propi destí. Volen
avançar en pau cap a la justícia. No volen tuteles ni ingerències on el més
fort subordina al més feble. Volen que la seva cultura, el seu idioma, els seus
processos socials i tradicions religioses siguin respectats”. La doctrina
social de l’Església afirma que “la pau
es fonamenta no tan sols en el respecte dels drets de l’home, sinó també en els
drets dels pobles”
I els bisbes de Catalunya manifesten: “Defensem la legitimitat moral de totes les
opcions polítiques que es basin en el respecte de la dignitat inalienable de
les persones i dels pobles”
El fet de voler ser un país normal no ha de suposar cap trencadissa
ni enfrontament. Al contrari, el “nosaltres” només és possible dir-lo en pau a
partir del reconeixement del “jo” i del “tu”, en pla d’igualtat i de dignitat,
sabent que podem ser bons germans des del respecte a la diferència. Ens cal,
per part de totes les posicions, superar els recels i, com a creients,
encomanar-ho a Déu, com el beat Pere Tarrés, que ja al 1932, escrivia:
“Perquè el nostre
idealisme és pur i cristià, sense odis, ni rancúnies, ni prejudicis, en el
moment que aquesta pàtria nostra va camí d’una nova estructuració, no ens hem
descuidat d’implorar la protecció del Cel, la gran Pàtria de tot el món, on per
arribar-hi ens cal primer dignificar-nos en la terra en què Déu ens ha posat”.
Hi ha cristians a tots els partits i opcions polítiques,
i aquest fet demostra, d’una banda, la pluralitat del nostre poble i, a més, la
necessitat del respecte i del diàleg envers totes les posicions mentre siguin
democràtiques i no intolerants.
Com a creients som cridats a apostar per la concòrdia i no
per la discòrdia, sense posar barreres a una convivència que aquí mai no ha
perillat, a no ser que se la vulgui fer trontollar interpretant les lleis a
conveniència, o sacralitzant la llei per damunt de les persones, cosa que Jesús
a l’Evangeli no accepta mai, com bé sabem.
El Tribunal Internacional de Justícia, va declarar a
l’any 2010 que, quan hi ha contradicció entre la legalitat constitucional d’un
Estat i la voluntat democràtica, preval aquesta segona. I que en una societat
democràtica, a diferència d’una dictadura, no és la llei la que determina la
voluntat dels ciutadans, sinó que és aquesta la que crea i modifica, quan sigui
necessari, la legalitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada