Poden ser molts i personals els
fruits d’un pelegrinatge com el que vàrem poder fer a Terra Santa del 17 al 24 d’agost amb 41 pelegrins de la nostra
diòcesi. Aquí n’apuntem unes quantes vivències i conclusions.
- Vàrem visitar molts llocs
sants, però, quin són els ingredients perquè un lloc sigui considerat sant?:
1. La tradició oral – 2. L’arqueologia
– 3. La cultura del poble – 4. La presència del pelegrí. El lloc en si mateix,
sense la fe de les persones, restaria un peça de museu i prou.
-Havent triat aquest país petit,
a la confluència de tres grans continents, es referma que l’Encarnació de Jesús és real i
d’incidència universal, és a dir, que val per qualsevol lloc del planeta. No
cal peregrinar a Israel; si estàs amb Jesús, allà on trepitges ja ha de ser
“terra santa”. A més, els moments de Déu sempre solen ser a la natura, no en
grans temples. I el “retaule” seríem nosaltres, pedres vivents del poble de
Déu.
-A Israel hi ha molta pedra, força desert, poca aigua i poca terra
fèrtil. Però han sabut aprofitar al màxim els recursos que tenen i són pioners
en diverses matèries tecnològiques. La vall és el lloc que dóna el pa de cada
dia, allà on es troba la poca terra cultivable. Per tant, se la destina a
conreus. A Israel els pobles es construeixen en les carenes de les muntanyes,
deixant les valls lliure de població i aptes pel creixement de fruits.
Aplicant aquest fet a
l’espiritualitat, podem dir que hem d’evitar que l’egoisme, la comoditat o la
mundanitat humanes envaeixin totes les zones de la persona, sense deixar lloc
per al creixement dels valors que alimenten l’esperit.
-Natzaret. No podem apartar el missatge de Jesús de la seva vida
oculta, que va durar la major part de la seva vida. A Natzaret aprèn a
treballar, a somriure, a plorar, a participar en la vida de família, en les
festes rituals... És la primera escola, la base de la seva vida pública.
-Llac de Galilea. Les aigües i el paisatge que envolta el mar de
Tiberíades és el que ha pogut canviar menys des del temps de Jesús. Fem una travessa
pausada i contemplativa, amb un silenci intens al mig del llac. Sentim la
presència de Jesús. Prenem consciència que allò que canvia la història i la
vida de fe són petits-grans moments viscuts a la presència d’Aquell que ens
acompanya sempre a la barca.
-Betlem. Paradoxalment, allà on nasqué el Príncep de la Pau,
s’hi arriba passant controls de guerra. Però entrem per la porta petita de la
basílica de la Nativitat recordant que Jesús s’ha empetitit per nosaltres per
fer triomfar la Pau.
-El riu
Jordà.
Aquí renovem les promeses del nostre Baptisme. Aquí Jesús va ser batejat per
Joan Baptista, en una demostració d’humilitat. I per això “el cel s’obrí”, diu
l’Evangeli. En canvi, amb la supèrbia i l’orgull el cel no es pot obrir...
-Jerusalem. Des de la carena de la
Muntanya de les Oliveres per un cantó, i des de la Muntanya de Sió per l’altra,
es contempla la ciutat santa, que ha sofert tants atacs al llarg dels segles, i
que segueix essent el centre neuràlgic de la fe pels cristians, pels jueus i
pels musulmans, malgrat tantes muralles, físiques i figurades, que envolten els
llocs sants. Fem abstracció de tantes destruccions i reconstruccions
sobreposades, i rememorem el sacrifici del Calvari, el silenci del Sant Sepulcre
i la joia de la Resurrecció.
-Les icones. Hi ha molts temples orientals
a llocs sants regentats per ortodoxos. Ens pot sorprendre la seva estètica,
però la seva finalitat no és ser un museu sinó un lloc de fe i de pregària.
Les icones d’Orient no busquen
tant ser peces d’art sinó una invitació a la pregària i a la pau interior. I el
lloc sant no és només per mirar al passat i pel record històric i la seva
antiguitat sinó que sigui un lloc viu, on hi bategui la comunitat, i que
estigui al servei de la solidaritat, l’ecumenisme i la cultura.
Com a pelegrins també retornem del
contacte amb el “passat” amb ànims renovats pel “present” i pel “futur”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada