Tan
desinhibida i trencadora de tabús com és la nostra societat, i, en canvi, tan
cohibida i tan fleuma que és davant del tema de la mort. Ja sabem que és un
dels reptes més difícils d’afrontar, però hi ha altres societats i tribus menys
“desenvolupades” que l’afronten amb més realisme i, sobretot, amb més humanitat.
Aquests dies molta gent va
als cementiris a recordar els seus difunts. Tot i així, la mort encara persisteix
com un tabú entre nosaltres, perquè
no és vista com la culminació d’una vida que tots hem de deixar tard o d’hora,
sinó com la negació de l’única vida que coneixem.
Acostumats a aconseguir-ho
tot a base del progrés científic, tenim la temptació de pensar que el sofriment
i la mort són un fracàs de la medecina. Com si tot es pogués aconseguir amb
mitjans materials. Com si no fes falta una vida espiritual. El que passa és que
del progrés tecnològic tots ens en beneficiem a l’instant, mentre que l’alçada
espiritual ja depèn de cadascú...
La societat de consum, quan no pot assimilar un aspecte de la vida,
intenta reconvertir-la o domesticar-la. Així passa amb la mort, que es
banalitza a través dels mitjans de comunicació, de manera que es converteix en un
article de consum més. Sense cap pudor ens habituem als morts reals dels
telenotícies -accidents, catàstrofes, assassinats, guerres...- mentre fem els
àpats tranquil·lament; i en el subconscient és probable que se’ns confonguin
amb els morts de ficció de les pel·lícules i novel·les. La mort esdevé un
espectacle morbós.
En
canvi, s’intenta amagar la mort real.
L’apartem del llenguatge col·loquial
parlant amb eufemismes, l’amaguem als nens impedint així que vagin integrant
les coses més centrals de l’existència, enganyem els malalts terminals i sovint
els privem de poder-se acomiadar i expressar aquelles paraules que potser
sempre havien desitjat poder pronunciar en un instant tan cabdal com és l’adéu
als éssers estimats.
Existeix un Testament Vital que es pot
signar per deixar clar que volem morir amb dignitat, que no se’ns enganyi sobre
el nostre estat, que puguem dir adéu als que estimem, que se’ns deixi morir en
pau sense l’acarnissament terapèutic amb mètodes artificials i que se’ns
faciliti l’acompanyament espiritual.
Em plau recordar una
història real protagonitzada per un nen, que podria ser qualsevol nen
d’aquests a qui moltes famílies priven d’anar als funerals, perquè diuen que
són “massa petits”.
En un hospital de Stanford (Califòrnia), una nena, la Liz, tenia una estranya malaltia. La
seva única oportunitat de recuperar-se era una transfusió de sang del seu germà
de 6 anys, que havia tingut la mateixa malaltia però havia sobreviscut perquè
havia desenvolupat els anticossos necessaris per combatre-la.
El metge va explicar la situació al germà de la Liz i li va preguntar si estaria
disposat a donar la seva sang a la seva germana. El nen va dubtar un moment, va
sospirar i va dir: “Sí, ho faré, si això salva la meva germana”.
Mentre feien la transfusió, el nen estava ajagut en un
llit al costat de la seva germana, tot mirant-la amb estimació. Quan va veure
que tornava el color a la cara de la Liz,
la cara del nen es va posar pàl·lida i va preguntar al doctor amb veu
tremolosa: “A quina hora em moriré?”.
El nen es pensava que havia de donar tota la sang, és a
dir, la seva vida, a la seva germana. I estava disposat a fer-ho.
Fa falta recordar que Jesús va fer el mateix per nosaltres?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada