CRÉIXER

Fer-se gran no hauria de ser només posar anys a la vida, sinó també posar vida als anys. Créixer com a persona. Encara que les facultats físiques i mentals disminueixin amb l’edat, l’esperit, mentre es pugui, no té per què envellir.

La vida és un do, un regal. Ara bé, és com una llavor que hem de treballar i fer créixer. I tot creixement suposa un esforç, una superació de diferents obstacles, a cada etapa de la vida. Una vida que ens va posant a prova.

Si la vida no ens posés a prova, ens encartonaríem, difícilment avançaríem com a persones i com a societat. Si no hi hagués dies grisos i de pluja, no gaudiríem dels colors dels dies radiants. Ja diuen que la vida no és esperar que passi la tempesta; és aprendre a ballar sota la pluja.

De vegades la tempesta és molt forta, ho sabem prou bé, i ens sentim impotents davant d’un món que recorre massa sovint a la violència i crea víctimes innocents. Els més vulnerables, com sempre, són els nens.

Algú ha dit, i és una frase magnífica, que cal construir un món que estigui a l’alçada dels nens.

Amb una anècdota coneguda ho podem il·lustrar. Un nen de 4 anys i la seva família tenien de veí un ancià amb la seva esposa. Feia poc que l’esposa havia mort, i el nen va veure que l’ancià plorava al pati de casa seva. S’hi va acostar i es va asseure a la seva falda. S’hi va estar una bona estona i després va tornar a casa seva. Quan la seva mare li va preguntar què li havia dit al vell veí, el nen va contestar: “Res, només l’he ajudat a plorar”.

Per estar “a l’alçada” d’aquest nen, Jesús diria que ens hem de fer com els infants. La pena, com recorda sovint el Papa Francesc, és que ens tornem indiferents al sofriment dels altres. I si volem un món diferent no podrà ser construït per persones indiferents.

Hem vingut al món a estimar i a aprendre a ser persones. Hi ha dos grans moments en la vida d’una persona: el dia que es neix i el dia que es descobreix per a què. Avui, a la nostra societat, molts ja no neixen, i molts d’altres no troben el per què de la vida. No troben la seva vocació o no poden dedicar-se a allò que els agradaria.

Els factors que influeixen en l’entorn social dels joves són molts, però tots els estudis assenyalen que l’entorn familiar encara és el més valorat i decisiu. Per tant, l’encaminament dels joves dependrà en gran part dels seus pares. Aquí hi ha el nucli de la qüestió. Quin és el sentit que donen a la vida els pares i mares? Què és el que transmeten als fills? Què entenen per qualitat de vida? Inclouen en aquesta qualitat de vida algun element espiritual?

La gran tragèdia de la vida no és la mort. La gran tragèdia és el que deixem morir en el nostre interior mentre estem vius. I, com que les coses materials no omplen el cor, es perd l’esperança. I aleshores poca vida es pot transmetre als joves.

Tant de bo tots, joves, adults i grans, puguem recuperar, no només la capacitat econòmica, sinó també la capacitat humana i espiritual que ens faci créixer com a persones. Aleshores podrà ser realitat l’esperança que desprèn el poema de Nazim Hikmet, quan diu:

“El més bonic del mar

és allò que no hem navegat.

El més bonic dels nostres fills

encara no ha crescut.

El més bonic dels nostres dies

no ho hem viscut, encara.

I allò de més bonic que tinc per dir-te

encara no t’ho he dit”.