La sortida-peregrinació que cada
any organitza el grup de Vida Creixent de les parròquies de Figueres, obert a
altres persones, va tenir com a destí, els passats dies 5 al 7 de juny, la diòcesi
de Solsona.
Cada any es procura compaginar
quatre elements essencials per la sortida: natura,
cultura, espiritualitat i convivència. Per això té un to de pelegrinatge. El vàrem poder viure de
manera formidable al Santuari del Miracle.
El Miracle és a prop de Solsona, enmig de la natura, on, al costat del monestir
benedictí i de l’església, hi ha una Casa d’Espiritualitat amb habitacions per
fer-hi trobades i recessos.
A l’església del Miracle hi ha un
retaule barroc impressionant. Des d’allà sortíem, desplaçant-nos en un bus per
a 30 persones, per anar a visitar els principals monuments de Solsona, Olius, Sant Llorenç de Morunys
i, l’últim dia, La Mare de Déu de
Queralt, a Berga.
A part de monuments, vàrem
descobrir persones, algunes d’excepcionals. Com la guia Mònica Pérez, que ens va
fer les explicacions amb un coneixement i una passió extraordinàries. Més enllà
de les dades artístiques, assenyalo uns moments interessants i molt humans de
la seva exposició. Ens va dir:
-A l’Edat Mitjana, no hi havia
cap poblet, cap vall, cap masia perduda al boscos de Catalunya on no hi arribés
el so d’una campana. Era la campana de la seva parròquia, i la gent sabia si
tocava a missa, o bateig, funeral, mal temps, foc o a sometent. Moguts pel so
de la campana (que sempre tenia “wi-fi i cobertura”!) la gent anava a
l’església per lloar Déu i també per reunir-se el diumenge amb els altres parroquians,
perquè vivien molt apartats els uns dels altres durant la setmana.
-Per què es conserven tan bé
aquestes esglésies dels segles XI-XII? Per què aquest entorn fa tant de goig?
Doncs perquè la gent d’aquests pobles s’estimaven la seva església, com a casa
de Déu i casa del poble, i com que se l’estimaven, en tenien cura i protegien
el seu patrimoni.
-Les esglésies romàniques estaven
construïdes amb l’orientació de l’absis mirant cap a l’est, a llevant, d’on
surt el sol. Pels cristians, Jesucrist és “el sol que ve del cel, per
il·luminar els qui viuen a la fosca”, com diu el Càntic de Zacaries. La llum
entrava pel finestró de darrere l’altar, de manera que quan les persones
entraven a l’església era com passar simbòlicament de la fosca cap a la llum.
-Les esglésies romàniques no
tenien la pedra vista, com ara les veiem. Estaven emblanquinades i pintades,
per dintre i per fora. En aquell temps la pedra no costava res, la gent ja tenia
les seves cases senzilles fetes amb pedra, i volien que el temple parroquial
fos diferent, més bonic, amb colors i motius religiosos. Fa relativament poc
que va venir el gust per la pedra vista. Per què? Perquè avui la pedra és cara,
no com abans. Per tant, la pedra és més apreciada ara perquè val diners, i així
és un signe de riquesa. Vet aquí que tot acaba essent una qüestió de poder, tot
és social.
Un altre personatge especial que
vàrem conèixer va ser el P.Ramon Ribera,
monjo benedictí. Són només quatre monjos al monestir, i entre tots fan la
feina. Ell s’encarrega de l’acollida de l’hostatgeria.
Podíem compartir amb els monjos
les estones de pregària; i també vàrem demanar al P. Ramon que ens expliqués la
seva experiència com a monjo, com a biblista i com a coneixedor de la
naturalesa. Un dia al vespre, havent sopat, ens vàrem reunir tots en una sala i
ell ens va parlar amb un to i una profunditat memorables.
Amb un punt d’humor, ens va dir
que era feliç, i era feliç gràcies a la seva malaltia, perquè va venir al
Miracle per una cura de tres setmanes i hi portava set anys, fent el que li
agrada. Gran aimant de la natura, de les rutes de grans i petits recorreguts i
del Camí de Santiago (el va fer a peu durant un mes, anant de Montserrat a
Santiago), va acabar parlant de la Paraula de Déu i del que més li entusiasmava
de la Bíblia. Però, abans de contestar la qüestió, ens va cridar l’atenció el
seu silenci. Va estar almenys 40 segons pensant, sense dir res, i allà tots
aguantàvem la respiració, fins que va aixecar el dit i va començar a explicar
el salm 1 que comença dient: “Feliç...”.
Oh, el valor del silenci, de la
paraula, de l’art, de la pregària, de la convivència, de la natura... de les
campanes. Per cert, ja fa segles que les campanes tenien “wi-fi” gratuït...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada