La dedicatòria del llibre de Pilar Rahola “S.O.S. cristians. La persecució dels cristians en el món d'avui, una realitat silenciada”, Ed.Columna, 2018 diu així: “A les dones i els homes de les missions, l’exèrcit de pau més poderós del món”.
Avui, que celebrem el DOMUND, Diumenge Mundial de les Missions, és de justícia recordar i valorar la tasca dels missioners i missioneres escampats arreu del món, com un “exèrcit de pau”, amb l’Evangeli i la solidaritat com a úniques “armes”.
Són els que estan en països pobres, sovint conflictius i en situació de persecució. Només pel fet de creure en Crist. Es fa realitat aquell text evangèlic: “Sereu perseguits pel fet de portar el meu nom”.
El Papa Francesc va dir l’any 2014: “Estic convençut que la persecució actual contra els cristians és més forta que la que es va patir als primers segles de l’Església”.
El llibre de Pilar Rahola denuncia, d’una banda, la violència mortífera i la tirania contra els 215 milions de cristians (un de cada dotze en el món), repartits en 50 països, que pateixen un altíssim nivel de persecució i que, lluny de baixar, les xifres augmenten. I, d’altra banda, denuncia el silenci que s’imposa no solament allà on pateixen martiri, sinó també a Occident, on les víctimes cristianes no formen part del que és políticament correcte.
Els motius d’aquest silenci són, segons Rahola, la percepció del cristianisme com un instrument secular d’opressió. Sempre s’invoquen les croades i la Inquisició coma episodis foscos de la història de l’Església. Un altre motiu és la ignorància del fet religiós en les societats secularitzades, i el profund desconeixement del que estan patint comunitats cristianes mil.lenàries que habiten a Orient. Coptes, assiris, siríacs, ortodoxos de diverses litúrgies, protestants i catòlics pateixen avui l’estigma de la creu. I l’autora afegeix un altre motiu: quan la jerarquia de l’Església apareix amb aquells patracols i parla sobre temes candents, és vista amb una voluntat de poder i de censura pròpies d’altres temps, i llavors es dificulta la idea que el cristianisme sigui una religió perseguida.
Tot i el dolor que provoca, la persecució i la indiferència del món ens acosten més a l’Evangeli que
l’adulació i la connivència amb el poder. Els missioners i missioneres, a l’avantguarda de l’Església, vivint amb els oprimits, ens indiquen el camí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada