Els musclos són mol·luscs i els percebes són crustacis que viuen al mar, a les zones batudes per les onades o amb marea, arrapats a les roques, resistint tots els onatges, per forts que siguin, com si sabessin que si se separen de la roca acabaran a l’aparador d’una peixateria.
L’home, per dominar la natura, ja troba la manera d’agafar i pescar aquests mol·luscs i consumir-los. Ara bé, la natura és sàvia i ens ensenya coses.
Les persones no vivim aferrats o arrapats a les coses... O sí? Si vingués un extraterrestre, només ob-servant pel carrer podria creure que les persones han nascut amb un mòbil enganxat al cos. També veuria que moltes persones viuen enganxades a una cigarreta que fa fum o a una llauna de cervesa o a un gosset que no saps qui porta a qui...
I això que l’extraterrestre no veuria les dependències interiors de les persones: les enganxades a qual-sevol vici, o a sentiments de tot tipus.
A la Bíblia, que és un mirall de la condició humana, trobem una metàfora que ens diu que si vivim aferrats a Déu, la nostra Roca, res no ens podrà vèncer ni esclavitzar.
Diu el salm 144: “Beneït sigui el Senyor, la meva roca ... És l’amor i la muralla que em deslliura i em salva, és l’escut que m’empara”. I el salm 18 diu: “Senyor, ets la roca i la muralla que em deslliura; Déu meu, penyal on m’emparo, escut i baluard, força que em salva!”.
És a dir, arrapats al Senyor, no som esclaus, “no ens pescaran com als musclos”, sinó al contrari, Ell ens salvarà de tot mal. Aferrats al Senyor, serem lliures de les coses i persones que ens volen fer esclaus.
Davant les maltempsades del nostre món, ens cal resistir units al Senyor com els mol·luscs resisteixen els embats de la mar embravida. Altrament, fàcilment ens deixarem portar per les “onades” més potents o els “vents” més impetuosos.
Tindrem la fortalesa per resistir? I la capacitat d’escollir allò que creiem que és millor? La tindran els nois i noies que ara comencen el curs escolar?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada