CELEBRACIÓ A L’EMPORDÀ DELS 50 ANYS DE SACERDOT I MISSIONER DEL P. JOSEP FRIGOLA

A la comarca de l’Alt Empordà no tot s’ho emporta el vent atramuntanat. Les fites ben arrelades aguanten fort. El testimoni valent i constant dels seus fills estimats no passen pas per alt.

El diumenge 28 de juny, el P.Josep Frigola, fill de Vila-robau, va presidir la missa a la parròquia de la Immaculada de Figueres celebrant els 50 anys d’ordenació sacerdotal i de missioner d’Àfrica com a membre de  l’orde dels anomenats Pares Blancs. Després, hi va haver un pica-pica de germanor per tothom a la plaça de l’església i un dinar per la família i amics al claustre de l’Institut Ramon Muntaner, que va cedir amablement les instal·lacions. Un equip de voluntaris parroquials ho havia preparat tot amb molta cura i estimació per la persona i la seva causa.

La col·lecta de la missa va anar destinada a la missió que fa 30 anys el P.Frigola porta a terme al Níger, un dels països més pobres de l’Àfrica i del món.

A aquesta celebració del diumenge a la Immaculada, a més de la comunitat local, hi van venir familiars del P.Josep Frigola i amics procedents de diferents llocs, de prop i de lluny, que van participar de la missa d’acció de gràcies i van poder reviure experiències i anècdotes.

L’endemà dilluns, festa patronal a Figueres, es va celebrar l’Ofici a la parròquia de Sant Pere, també presidit pel P.Frigola en commemoració dels seus 50 anys presbiterals, i recordant especialment el missioner Joaquim Vallmajó, també empordanès d’origen, que fou ordenat de prevere conjuntament amb el P.Frigola i dos companys més el 27 de juny de 1965, a la parròquia del Mercadal de Girona.

Quim Vallmajó era fill de Navata i va exercir de missioner, també de l’ordre dels Pares Blancs, durant prop de 30 anys a Rwanda, on fou assassinat el 1994 pel seu compromís a favor dels desposseïts i la seva denúncia dels abusos de poder.

A la missa de Sant Pere, hi van estar especialment convidats els familiars del P.Quim Vallmajó i gent de Navata i d’altres llocs lligats a la memòria d’aquest màrtir empordanès, vinculat a Josep Frigola per tants aspectes comuns. Com va confessar en Pep Frigola a la seva homilia, l’exemple d’en Quim al Seminari el va fer decantar “a caure del burro català i pujar al camell africà”.

Tant el diumenge com el dilluns es va poder veure a la Immaculada i a Sant Pere l’exposició itinerant sobre el procés d’en Quim Vallmajó i la realitat de Rwanda, una feina feta pel GEES, titulada “Àfrica al cor. El conflicte ruandès vist per Joaquim Vallmajó”.

El temps és inexorable. Però hi ha moments en què sembla que tot s’aturi per respecte a una trajectòria. Una fita memorable i rodona: 50 anys de capellà i de missioner.

També es va haver d’aturar el P.Frigola a mitja missa a la Immaculada quan esmentava els seus difunts més estimats. És el producte de l’emoció humana per tants records acumulats, tants agraïments a les arrels que han produït tants anys de fruits; i de recordar-los aquí, al cor de l’Empordà, terra d’origen d’aquest missioner empordanès d’esperit universal que s’ha encarnat en països tan poc nostrats i llunyans com Burkina-Fasso (antic Alt Volta) i el Níger. “L’estimar i el patir no solen anar mai separats si són de bona llei”, va apuntar Frigola en la seva homilia.

A la celebració d’aquestes noces d’or missioneres van acompanyar-lo dos companys missioners, del mateix orde dels anomenats Pares Blancs: José Morales, provincial de l’Orde, amb molts anys de missió a Mali,  i Aurelio Sanjuan, amb mitja vida de missioner al Congo. Curiosament, avui dia ja hi ha més “Pares Blancs” negres que blancs. És a dir, els autòctons ja són més que els vinguts de fora.

Aquests dos missioners van marxar molt contents i admirats del que havien viscut durant aquests dies a casa nostra. Van valorar molt la tasca del grup de voluntaris parroquials que van preparar la celebració i el dinar de germanor al claustre de l’Institut Muntaner. I van comprovar que el record d’en Quim Vallmajó era ben viu entre nosaltres. Ells, que l’havien conegut com a company, el van tornar a sentir present i vivent i això els va omplir molt.

Després de les Eucaristies, la gent va poder adquirir, donant la voluntat, exemplars del llibre “Àfrica al cor. Joaquim Vallmajó, casat amb un poble de pobres”, escrit per Josep Valls. Molta gent se’l va fer signar pel P.Frigola, companys que són de terra i de missió amb en Quim.

Hi va haver dos recordatoris de l’efemèride que es van repartir. Un és una reproducció ampliada del recordatori-estampa de l’ordenació sacerdotal de fa 50 anys, amb una il·lustració dels màrtirs d’Uganda; i l’altre té al davant la figura d’un Bon Pastor africà, tret d’un tapís de Montserrat Margall, de Malgrat de Mar, traspassada fa un any, però que va tenir temps –gairebé- d’acabar de brodar la figura d’aquest Bon Pastor a una estola que el P.Frigola va estrenar en l’Eucaristia d’acció de gràcies.

“El Bon Pastor dóna la vida per les seves ovelles”, diu l’Evangeli. I els autèntics missioners fan olor d’ovella, com diu la feliç imatge del papa Francesc. Ho va reblar el P.Josep a la seva homilia, citant el que li va respondre una bona dona quan ell li agraïa l’ajuda que li enviava: “No  mossèn, no cal, a l’altre món només ens emportarem el bé que hàgim fet”.

Miquel-Àngel Ferrés

EL CANVI D’ÈPOCA I EL PAPA FRANCESC

El filòsof, professor i escriptor Francesc Torralba, fa pocs dies en una trobada va analitzar la situació de l’Església en el món actual, i el paper que hi té el papa Francesc.

En resum, va dir el següent:

-No vivim una època de canvis sinó més aviat un canvi d’època. Una època caracteritzada per la incertesa a molts nivells, pel pluralisme emergent, per l’eclosió de noves espiritualitats i per una cultura de la velocitat i de la novetat permanent que dificulta una gestió eficaç dels impactes emocionals als quals estem sotmesos cada dia.

Davant d’aquest canvi d’època, com a Església hem d’afrontar aquesta realitat no pas des de la passivitat o recloure’ns en retirada sinó amb una actitud d’enfortir la vida de comunitat com a lloc de creixement i d’enriquiment intern, i, al mateix temps, amb una actitud d’obertura, de sortida, anant a l’encontre de l’altre.

Davant la incertesa que genera angoixa, cal trobar la prudència i la serenitat que ens mantinguin la pau. A nosaltres la pau ens ve de sentir-nos sostinguts per Déu, fins i tot quan les coses van malament.

-El papa Francesc , que ve del Sud, on creuen més en les utopies, ha aportat una gran esperança i una força comunicativa per la seva capacitat de sintonitzar amb la gent. Els punts més destacables del seu tarannà són propis d’un bon pastor:

Es fa entendre per tothom, el seu llenguatge és significatiu fins i tot pels qui no es consideren cristians; la seva indumentària és austera; els seus gestos són de proximitat; els temes de què parla són els que arriben al cor de la gent i a les seves preocupacions; està al costat de la gent càlidament, sense jutjar-la.

-Francesc ens crida a fer present la misericòrdia de Déu a les perifèries del món, allà on l’existència es trenca, on el sentit de la vida es perd, als llocs on es pateix, allà on ningú vol ser-hi.

Quan parla de temes globals, també ho fa amb claredat. Per exemple, quan diu que tenim una “economia que mata” perquè l’únic que compta és el benefici; o quan parla de custodiar la Creació, que s’està fent malbé (precisament el Papa prepara una encíclica sobre ecologia).

Per tot plegat, el Papa s’ha convertit en una de les veus més escoltades i que generen més interès, fins i tot a les xarxes socials on també és present el seu missatge positiu.

La gent escolta l’Església quan diu coses que s’entenen i que valen la pena.

-L’Església a casa nostra, què ha de fer per ser més que una ONG i ser de debò “sal i llum en el món”?

. Cal una espiritualitat encarnada i centrada en el Crist.

. Cal una coresponsabilitat més activa dels laics i laiques. No són subjectes passius sinó que cada cop l’Església tindrà un rostre més laïcal.

. L’Església no és per tancar-se en si mateixa sinó per arribar a la gent, també als joves.

. Cal obrir les portes no sols perquè vinguin sinó per sortir. Establir ponts, diàleg amb els qui estan a “fora”.

. No menystenir el talent femení, que pot revitalitzar l’Església.

. Contra la moral de derrota, cal eixamplar les escletxes, generar un discurs que sigui significatiu i viure amb transparència, que és font de credibilitat.

. L’Església s’ha de reconèixer com a bona samaritana, generadora de suport social; també com a creadora de bellesa artística pel seu patrimoni i la seva conservació. I sempre, com a font de valors nobles: la fraternitat, el servei, la convivència.

QUÈ HAS FET AMB EL TEU GERMÀ?

En vigílies de Corpus, Dia de Caritat

Un cop passades les eleccions, és bo recordar allò que deia Nelson Mandela, que es pot aplicar arreu del món:

“Si no hi ha menjar quan es té gana, si no hi ha medecina quan s’està malalt, si hi ha ignorància i no es respecten els drets elementals de les persones, la democràcia és una closca buida, encara que els ciutadans votin i tinguin Parlaments”.

No n’hi ha prou, doncs, de votar. Ens hem d’implicar, i Càritas ens fa fixar enguany en la Paraula de Déu per descobrir la tasca envers la societat i el proïsme. Ja al llibre del Gènesi, Déu pregunta a Caín: “Què n’has fet del teu germà?” (Gen 4, 9-10). Desentendre’s de la sort dels nostres germans, sobretot si contribuïm a fer-li mal a través de situacions injustes, no és propi de la fe cristiana.

El cap de setmana que ve celebrem el Corpus Christi, Dia de Caritat, expressant una vegada més l’estreta vinculació que hi ha entre la participació en l’Eucaristia i l’exercici de la caritat.

És el que va entendre i segellar amb la seva sang Oscar Romero, arquebisbe del Salvador, beatificat la setmana passada: que la “salvació eterna” i la “justícia terrenal” han d’anar sempre unides.

Ell deia: “Sabem que tot esforç per millorar una societat, sobretot quan està ficada en la injustícia, és un esforç que Déu beneeix, que Déu vol i que Déu ens exigeix”. I afegia: “Si denuncio i condemno la injustícia, és perquè és la meva obligació com a pastor d’un poble oprimit i humiliat”.

El bisbe de Girona, a l’homilia de la festa de Sant Narcís, davant de les autoritats, va dir que “si s’han de fer retallades, cal procurar retallar per dalt i no sempre per baix”. En efecte, hi ha sous inflats de càrrecs dirigents i despeses supèrflues amb diner públic que s’haurien de revisar.

L’única retallada que necessita urgentment el país és la cua de l’atur. No ens podem resignar a considerar normal allò que és immoral i injust.

Avui es parla molt de casos de jutjats però no gaire del concepte de justícia en si mateix. Vivim en una societat del “jo”. I el jo inflat  és injust per naturalesa, perquè la justícia exigeix sortir d’un mateix i posar-se en el lloc de l’altre. Per la persona egoista, el proïsme sempre és una amenaça i mai una promesa. Que trist. I oblida que el “nosaltres”, el compartir de veritat, ens faria més feliços.

Càritas ens pregunta què significa el proïsme per a mi, i en concret, el necessitat: Una companyia que molesta? Un rival? Un objecte? Un desconegut? Me’n desentenc, perquè ja en tinc prou amb els meus problemes? O bé, me’l miro en positiu i en cristià com un germà? M’interpel·la? M’hi solidaritzo? L’acompanyo i l’ajudo? Penso que potser no ha tingut les oportunitats que jo he tingut? Hi veig la presència de Crist? Entenc que Crist ha vingut a rescatar l’ovella perduda?

Si no som justos és perquè no estimem prou. Ai, la condició humana...! Ja ho deia Aristòtil: “Si fóssim amics, no tindríem necessitat de la justícia”. I Sant Pau va entendre perfectament que l’amor és més gran que la justícia, quan diu: “Si repartís tots els meus béns als pobres, i tingués així un motiu de vanaglòria, però no estimés, de res no em serviria” (1Co 13, 3).

Càritas convida, doncs, a estimar de veritat i a posar-ho en pràctica fent obra de justícia, i aportant la quantitat solidària que puguem a la col·lecta extraordinària de diumenge vinent.

Si et preguntes per què existeix el dolor, ets un filòsof.

Si et preguntes pel dolor dels altres, ets una persona sensible.

Si fas alguna cosa pel dolor dels altres, ets realment un ser humà. I un bon seguidor de Jesús.

D’aquest Jesús que ens mostra un Déu, Pare de tots, que el que vol és “misericòrdia i no sacrificis rituals”, un Déu “que fa sortir el sol sobre bons i dolents i fa ploure sobre justos i injustos”. A nosaltres ens toca fer brillar el sol de la justícia per tothom.

                                                                                                                                 Miquel-Àngel Ferrés

PENTECOSTA

El Senyor els dóna la clau 

del regal de Pentecosta, 

als deixebles sempre els costa 

que la por esdevingui pau. 

Es presenta triomfant 

al capvespre d’aquell dia, 

ells s’alegren i els envia 

i els infon l’Esperit Sant. 

Amb la força del Senyor 

celebrem Pasqua granada; 

amb la fe tan regalada 

de cap mal no tenim por! 

L’ASCENSIÓ

Si Jesús se’n puja al cel
no fuig pas d’aquesta història; 
és que ens vol allà a la glòria 
i al seu Pare ha estat fidel. 

Els deixebles, gratament, 
portaran el seu missatge, 
parlaran un nou llenguatge, 
dels que arriben a la gent. 

I si troben el refús 
dels qui diuen que els enganyen, 
els senyals que els acompanyen 
vindran sempre de Jesús.

Elegir servidors

Les eleccions municipals afecten directament cada un dels nostres pobles i ciutats. I l’Església no està al marge d’allò que afecta la nostra gent. Com a Església no podem prendre partit dient a qui s’ha de votar, això va a la consciència de cada persona. Però és just i necessari que recordem que la finalitat de la democràcia és el bé del poble i que les persones escollides per gestionar els Ajuntaments han de tenir aquest esperit de servei al poble.

Quan el papa Francesc i la doctrina social de l’Església predica la justícia social, quan defensa els més febles i pica la cresta a una economia que mata, no està fent cap revolució política sinó que està complint la seva missió, que és escampar l’Evangeli de Jesús. El mateix va fer el bisbe Oscar Romero, que serà beatificat dissabte que ve, quan es va posar decididament al costat de les víctimes de la dictadura a El Salvador. Es va constituir com la veu dels qui no tenen veu, i va ser vilment assassinat mentre deia missa. Ell, però, havia manifestat: “Si em maten, ressuscitaré en el poble salvadoreny”.

El poble té una ànima que mereix un gran respecte i la política democràtica ha d’estar al servei del poble, amb visió de futur. Ara que estem en plena campanya, va bé recordar aquella màxima que diu: “Un polític pensa en les properes eleccions. Una persona de govern pensa en les pròximes generacions”.

La persona que accedeix a un càrrec públic ha de tenir una mirada social que vagi més enllà d’uns resultats electorals. La seva “feina” serà ajudar a organitzar la societat de manera que el dia de demà sigui millor, amb més justícia, amb més benestar per tothom, amb més cohesió social, amb més oportunitats per als joves.

La gent que diu que no li interessa la política i que la condemna en bloc li aniria bé reflexionar la sentència que ja deia Plató: “El preu de desentendre’s de la política és ser governats pels pitjors homes”.

I una altra sentència antiga diu també: “El pitjor enemic d’un govern corrupte és un poble culte”.

Així doncs, cal interessar-se pels afers públics, cal informar-se bé, cal participar, cal col·laborar com a ciutadans en el que puguem. És d’agrair que, malgrat l’ambient de descrèdit general, hi hagi gent disposada a presentar-se per servir la societat. Sempre n’hi haurà que es vulguin aprofitar d’un càrrec públic, però hem d’ajudar a que siguin una excepció. I la millor manera de “protestar” contra les petites o grans corrupcions és complir com a ciutadans tots els deures que es deriven de viure en societat. En això tots som responsables del nivell del nostre municipi.

No ens podem desentendre d’una societat que necessita que hi hagi una bona educació, una bona sanitat, unes bones infraestructures, una bona gestió dels recursos econòmics, un control de la despesa pública, unes polítiques de protecció del medi ambient, etc.

En aquest sentit és interessant el Decàleg que l’IADEN-Salvem l’Empordà ha publicat per a aquestes eleccions municipals, de cara a una comarca sostenible.

En resumeixo els punts que reclamen i que fem nostres:

-Planificar el territori segons les necessitats reals i tradicionals del poble i respectar les àrees protegides.

-Reducció del consum energètic públic i utilització dels recursos renovables.

-Promoure el transport públic.

-Reduir el consum d’aigua i tenir cura del servei de depuració d’aigües.

-Incentivar el compostatge local i comarcal.

-Promoure els horts ecològics i els productes de proximitat, incentivant les empreses de producció ecològica.

-Protegir la flora i la fauna d’interès local o comarcal.

-Fer una bona prevenció d’incendis a cada municipi.

-Impulsar les cooperatives i xarxes d’economia social i solidària.

-Afavorir un turisme responsable i sostenible.

Tant de bo que els qui surtin elegits se sentin sempre servidors del poble, i es dediquin a treballar intensament per al bé comú, més enllà de les sigles del seu partit o coalició. 

Diumenge VI de Pasqua

No hi haurà un amor més gran

que fer de la vida ofrena.

Déu ens dóna vida plena

tot donant-se i estimant.

Ets amic, ja no servent;

per una joia completa,

l’amor de mirada neta

serà l’únic manament.

Heus aquí la gran missió

del qui escampa l’Evangeli:

que amb el seu amor reveli

la tendresa del Senyor.