En les ordenacions de diaca, l’Església, a través del bisbe, lliura els evangelis a l’ordenand tot dient una fórmula que no deixa cap escletxa perquè hi puguin haver degoters: “Rep l’Evangeli de Crist, del qual has estat fet missatger: creu el que llegeixes, ensenya el que creus i practica el que ensenyis”.
Doncs bé, aquesta comanda l’hem pogut veure encarnada, de manera fidedigna i coherent, en un missatger de l’Evangeli, Mn. Ramon Oller i Hereu, traspassat el dia 2 d’abril. Un home profundament creient, evangèlic i pastor, amb una gran harmonia entre allò que creia, allò que ensenyava i allò que practicava. Un referent proper per a molts preveres i seglars, durant totes les etapes de la seva vida.
A causa de la pandèmia no s’ha pogut fer encara la missa funeral, i així ens unim tots fraternalment a tantes famílies que es troben en la mateixa situació dolorosa.
Els inicis del servei presbiteral de Mn. Ramon estan lligats a una idea mare: apropar el missatge evangèlic a la joventut, la que surt pels volts del maig del 68, amb tots els anhels de llibertat i de transformació, i amb tots els dubtes inherents als joves. El jove mossèn va realitzar una gran tasca com a Consiliari de Casals i Colònies, com a prefecte del Seminari, com a delegat de joventut, fundador de la Pasqua Jove, i també des de les parròquies i moviments, i com a delegat diocesà de Catequesi i de pastoral vocacional.
Sembrador incansable, ens va ensenyar als que érem cadells de capellà com calia fer la tasca de consiliari de cara als joves: acompanyant, animant, predicant amb l’exemple, sostenint les crisis del jovent, ajudant a concretar les llargues reunions d’uns equips de jovenalla que es volien menjar el món. I molts d’aquells joves, efectivament, avui són persones adultes que han fet fructificar la llavor sembrada en ells per Mn. Ramon.
Bon animador, en un foc de camp en Ramon era capaç d’engrescar la mainada fent una representació, dirigint el cant d’un cànon, explicant un conte i, quan, després de les diferents actuacions, el foc s’apagava i la nit s’encenia, creava un clima que embolcallava el misteri per acabar amb una pregària serena i càlida.
En Ramon, home de pregària, sensible als problemes del món, enamorat de Jesucrist i de l’Església encarnada a la nostra diòcesi, irradiava joia i entusiasme, era engrescat i engrescador, amb l’alegria del qui té la vocació i la feina plegades com una mateixa vivència agradable.
Capellà amarat del Concili, rector zelós, tant de ciutat com de pobles, de tarannà senzill, afable i gens pretensiós ni carrerista, oferia, a tots els llocs on ha servit, la seva tendresa empàtica tant als infants i joves com als adults, als matrimonis, als catequistes, a la gent de Càritas, als pobres, als malalts i a la gent gran. Un pastor amb olor d’ovella que sabia posar-se a la pell de l’altre, conduir-lo i confortar-lo, a l’estil del Mestre a l’Evangeli, que sempre es desfeia per les persones i pel bé del poble.
Animador també i amic dels companys capellans, Mn. Ramon era un home de criteri que va formar part de diversos Consells i d’organismes diocesans i va participar també en el Concili Provincial Tarraconense. Ponderat i crític quan convenia, subratllava sempre els aspectes essencials de la vida i la missió dels cristians i en concret dels preveres. A les reunions, quan veia que s’anava per les branques, ell no estava per brocs i intervenia per anar al gra; i aquesta passió clarivident dels objectius feia que algun cop s’exclamés amb santa indignació com qui assenyala amb contundència una premissa major bàsica.
No podríem encasellar en Ramon en cap tendència prefabricada amb què simplifiquem les coses. Ell no era ni dels uns ni dels altres, era ell mateix i procurava ser respectuós i bon company de tots, amb aquell seny que no busca l’efervescència sinó la placidesa i la profunditat, com l’estany de Banyoles, d’on era fill.
Ell es preparava molt les coses, les xerrades, les reunions, les homilies... Amb aquella lletra arrodonida, escrivia, tatxava, esmenava, fins que amb la boca feia aquell gest tan seu d’aprovació i ja podia passar a una altra ocupació. Sabia per experiència que una bona part del gra que el sembrador sembra no cau en terra bona, i mirava que almenys la cosa no es perdés per desídia del sembrador. I s’hi feia molt. No pas volent fer entrar el clau per la cabota, sinó donant testimoni personal, com bé diu el text que li va dedicar, amb motiu del seu traspàs, l’equip de matrimonis “L’amor no té hora” que Mn. Ramon ha acompanyat durant vint anys: “La manera que tenies de dir-nos les coses, amb humilitat, sense voler alliçonar-nos i sempre transmetent-nos la teva profunda fe en Jesucrist”.
No sempre es trobava bé, en Ramon, humans que som. Era de salut delicada i força patidor. L’afectaven els canvis de parròquia i els càrrecs que rebia i acceptava per obediència. I els darrers anys ha hagut d’assumir una llarga malaltia que ha portat amb molta dignitat. Se n’ha anat sense fer fressa, enmig de la pandèmia, amb la solitud que se’n segueix. Però res no enfosqueix l’estela lluminosa que ens ha deixat i que brillarà per sempre en la història de la nostra diòcesi de Girona.
Mn. Enric Plantés, que havia estat sis anys de vicari amb Mn. Ramon a la parròquia de Sant Josep de Girona, i bon amic seu, va oficiar les seves exèquies a Banyoles, amb la presència de només tres persones, tal com està prescrit. Dies després, l’Enric va enviar a la família el següent text que dibuixa perfectament el sentiment que ens genera aquest traspàs a la casa del Pare:
“A l’amic Ramon:
Com qui fuig d’amagat, així ha estat el teu comiat enmig nostre. Has estat discret, fins i tot en el moment d’emprendre el teu nou viatge cap a la Vida. La pandèmia ha volgut silenciar per unes hores el teu adéu, sense ni poder-te acomiadar dels més estimats. Però la teva estimació generosa i el teu servei que no coneixia posta, ha fet que la teva flama es mantingui encesa en totes aquelles persones que hem rebut de tu temps, dedicació i fe. Gràcies per la llavor de l’Evangeli que has sembrat en els nostres cors”.
Que descansi en la Pau del Senyor Ressuscitat.
Miquel-Àngel Ferrés i Fluvià
