ENS EN SORTIREM!

De sobte el món sencer s’ha adonat de la pròpia fragilitat. I ens hem vist obligats a aturar-nos. No ho havíem viscut mai. La tecnologia ens havia fet creure que érem immunes. I que ho podíem dominar tot.

Ja n’hem passat de grans catàstrofes en forma d’incendis, aiguats, terratrèmols, atemptats, però quan la cosa deixava de ser notícia semblava que deixava de ser problema.

Ara, de cop, és com si ens haguessin cridat: “Prou! Escolteu d’una vegada!”. I és que el món no podia

escoltar, massa ocupat per pujar més i més amunt les bastides de la supèrbia.

Ha hagut de ser una cosa tan minúscula com un virus que ens fes aturar i replantejar les coses grans.I hem vist que no podíem seguir jugant a ser déus.

Confinats en les nostres coses mundanes, ens havíem oblidat d’aixecar els ulls al cel.

Volent fer valer els nostres “drets”, i decidir si deixar viure o no l’altra persona, ara ens adonem que no podem ni decidir per la pròpia vida.

És d’esperar, però, que aquesta crisi ens faci aprendre coses importants. Com ha dit Victòria Camps, filòsofa, “un fenomen com aquest pot fomentar un esperit de col·laboració global fins ara inexistent”. Si ho aprofitem bé, podem millorar com a persones. Com va dir el Papa Francesc entrevistat per Jordi Évole: “Vamos a salir mejores”. 

Potser és hora d’obrir els ulls i d’aprendre de veritat una sèrie de valors:

Que anem massa accelerats i hem de tenir més pausa per reflexionar. Que si no tenim cura de la vida interior, fàcilment ens perdem. Que no ens hem de deixar dominar per la por, sinó acceptar que som vulnerables. Que hi ha una força humanitària en nosaltres que ens pot tornar l’equilibri. Que hem d’ajudar les persones més febles, els infants, la gent gran i malalta. Que tots anem al mateix vaixell i hem de procurar els uns pels altres. Que en un món global perjudicar els altres és perjudicar-se a si mateix. Que el virus més mortal és l’odi, la manca d’amor. Que hi ha una manera nova de mirar les persones des de la tendresa. Que encara que estiguem confinats, no ens hem de sentir mai sols.

Que la fe ens fa sentir que Déu és amb nosaltres, i que la creu de Jesús és la prova que ens comprèn i que ens salva. 

Amb l’esperança d’una Pasqua més desitjada que mai, seguim endavant!