Un viatger explica la descoberta singular que va fer un dia en un poble on es conservava una tradició des del segle XVI.
Arribà un vespre que les campanes de l’església del poble estaven tocant. L’església era fosca i ne-gra. Pels carrerons adjacents, els fidels s’hi apropaven portant cadascun una petita llàntia de bronze d’un model molt antic. Barrejant-se entre la gent, el viatger demanà per què cada un portava la seva llàntia. Un dels vilatans li va respondre:
“No tenim cap altra manera d’il.luminar la nostra església. L’any 1550, quan va ser edificada, el sen-yor del poble va decidir que cadascú aportaria la seva llàntia. Llavors no hi havia electricitat, i el cos-tum encara dura. Les nostres llànties són de la parròquia i se’ns presten a cada un dels parroquians. Les encenem quan venim a l’església.
El viatger va fer una altra pregunta. “I us hi veieu sempre bé a la vostra església?”.
La resposta va ser ràpida i clara: “Senyor, la nostra església s’anomena l’església de les llànties ence-ses. Cada un de nosaltres hi ve per fer-la més lluminosa, perquè si ens quedem a casa, l’església serà més fosca i la celebració més trista. El nostre pastor ha de tenir davant seu totes les llànties enceses. Cada lloc fosc significa un problema, un malalt, un dol… i aleshores tots preguem per aquella persona que no ha pogut venir. Perquè no li falti la llum”.
A les parròquies d’avui cadascú hi aporta la seva llum, ja sigui en forma de voluntariat, de col.laboració, de pregària i d’ajuda per al seu manteniment.
Anem a l’església i allà rebem la llum de Crist, del seu Esperit, una llum que creix en la mesura que la compartim. Al temple preguem els uns pels altres, fem comunitat, cadascú “porta” la seva llàntia, que pot il.luminar els altres, però cadascú també rep la llum dels altres. I també preguem pels qui estan a les fosques.
Sortim de l’església havent rebut la llum del Senyor i aquesta llum la podem compartir després per tot arreu on anem: a casa, al treball, amb les amistats, als casals, a les entitats…
Al nostre arxiprestat tenim l’objectiu de treballar perquè a cada poble i a cada parròquia que vulgui sobreviure hi hagi un petit grup de persones, ni que siguin dos o tres (“allà estaré jo enmig d’ells”, diu el Senyor), que tinguin cura de la parròquia, del seu manteniment i de la seva missió pastoral, per humil que sigui. Sense aquests equips de cristians que mantinguin encesa la llàntia, fàcilment la flama s’apagarà, amb la “tramuntana” que fa...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada