Aquest matí m’he volgut escoltar i he sortit a cercar-te. No he trobat cap petjada teva, Senyor, ni m’ha enlluernat la teva llum. A no ser que les petjades dels homes siguin les teves i que la penombra del món sigui reflex de la teva Claror.
T’he pressentit distant, Senyor; tan llunyà com l’horitzó de la nostra pau. A no ser que la teva proximitat sigui aquest anhel tan pregon que ens fa cercar la Pau.
He resseguit les cases de la meva població i la teva no hi era, Senyor. A no ser que estiguis en totes. Però no totes t’hi saben, Senyor.
T’he invocat i no m’has respost, Senyor. A no ser que la teva paraula i les paraules dels humans es barregin i vulguis que m’aturi a destriar-les en la pregària silenciosa. Amb aquell silenci tan dens i altres vegades tan tens.
No em dónes res, Senyor, que m’estalviï de seguir buscant-te. A no ser que aquest sigui el do més gran.
Ja és fosc, Senyor, al voltant meu. M’hauràs de resseguir els contorns de la meva fe, de la meva petita esperança i de la meva indecisa caritat. Perquè no hi hagi cap foscor que m’apagui la teva Llum ni cap soroll que m’ofegui la teva Paraula.
I jo hauré d’acceptar que cercar-te és obrir-me a Tu perquè em vagis obrint als altres. Perquè hi ha quelcom, a més a més, que no sembla que em vulguis estalviar: que jo, pobre de mi, també he de ser llum i paraula per als qui m’envolten i no t’hi saben.
—————
Aquest text que acabeu de llegir el vaig escriure quan era capellà jove. Algú ara l’ha rescatat i m’ha demanat de posar-lo al Full.
L’experiència no ha fet més que refermar les intuïcions que expressa l’escrit. Sabia que m’havia compromès amb un Crist desconcertant, “pobre, humil i carregat amb la creu”. Potser per això té pocs seguidors. Però agraeixo a Déu i a la gent que recolza aquest seguiment, perquè ningú més no és capaç d’omplir de tant de sentit la meva vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada