DES DE LA SEU

A la ciutat de Lleida, dalt del turó que domina tota la comarca, es visita la Seu Vella, nom amb què es coneix la catedral antiga de Lleida, construïda entre els segles XII i XV.

Fa pocs dies, visitant-la, em vaig situar just a l’absis, darrere l’altar. Impressiona la vista d’aquella nau nua, sense imatges ni bancs (al segle XVIII va ser transformada en caserna militar i durant la Guerra Civil va ser camp de concentració). Des d’allà contemplava la grandesa austera d’aquella nau, i al fons, les arcades d’un claustre gòtic dels més grans d’Europa, annex atípicament als peus del temple. Tot donava una sensació d’equilibri, d’harmonia, de veneració de la nostra història.

Han passat segles. Aquestes pedres estan gastades pel temps, però resten fidels com el primer dia. Han sobreviscut a moltes guerres, picabaralles i banalitats polítiques i també eclesiàstiques. Aquest monument ha estat saquejat, ha conegut el sofriment de molta gent, i ha conservat tota la simetria. Admirable.

Mentre contemples aquella magnificència, et sents tan petit, però alhora enormement dignificat. És el misteri de les pedres vives, més estimades per Déu que qualsevol vestigi arquitectònic.

I dius, amb el salmista: “Senyor, què és l’home, perquè us en recordeu?”.

Som poca cosa, sí, però la persona humana pot ser també admirable. Aquesta Seu Vella està feta en uns temps on no es construïa pensant només en el propi profit a curt termini, sinó a llarg termini; les catedrals es feien amb la consciència de deixar un monument digne del Senyor i un llegat valuós a les pròximes generacions. Ben pocs treballadors la veurien acabada. En tenien prou pensant que allò duraria, resistiria, quedaria per sempre. Quantes coses avui es “construeixen” amb aquest pensa-ment?

Per a molts visitants, aquesta Seu serà un magnífic monument i una sublim mostra de cultura. Per als creients, “sublim” és Déu, i aquest monument expressa una fe, una ofrena, una elevadíssima pregària feta catedral.

Una catedral com aquesta mostra de què és capaç l’home quan s’emmiralla en la grandesa de Déu. I penses: si en lloc de deixar-nos endur pels egoismes, que no edifiquen res i porten al caos, ens deixéssim inspirar més per l’Esperit Sant, no seríem capaços de “construir” una comunitat de pedres vives?

I si fóssim com aquestes pedres de la Seu, situades cadascuna al servei de l’harmonia del conjunt?