“Mossèn, és obligatori encara anar a missa?”.
“Miri, vostè ha menjat avui?”.
“Sí...”.
“Jo li pregunto: És obligatori dinar cada dia?”
“Home... Obligatori no, però...”
“O sigui, vostè ha menjat no perquè fos obligatori sinó perquè en té necessitat, no?”
“Sí, és clar”.
Doncs la cosa va per aquí. No hem d’anar a missa perquè sigui un precepte de l’Església sinó perquè en tenim necessitat. I si l’Església ho té com un precepte és perquè creu que ho necessitem. I si d’una cosa en tenim necessitat no ens anirà bé si la deixem córrer així com així.
Si ens quedem amb excuses, fàcilment justificarem el camí fàcil, que és no anar-hi i ja està. Fins i tot podem argumentar que l’important és estimar i no anar a missa. Sense pensar que si anem a missa és per aprendre a estimar més i millor.
Diu el papa Francesc: “Nosaltres els cristians anem a missa el diumenge per trobar el Senyor ressuscitat, o millor dit, per deixar-nos trobar per Ell, escoltar la seva paraula, alimentar-nos a la seva taula i així fer comunitat d’Església”.
És a dir, no anem a missa per donar alguna cosa a Déu, sinó per rebre d’Ell el que de veritat tenim necessitat.
Les societats secularitzades han perdut el sentit cristià del diumenge il·luminat per l’Eucaristia. Però som hereus dels primers deixebles de Jesús, que han celebrat la trobada eucarística amb el Senyor en el dia que els jueus anomenaven “el primer dia de la setmana” i els romans “dia del sol”, perquè per nosaltres és el dia que Jesús va ressuscitar. Cada diumenge és Pasqua.
L’abstenció dominical del treball no existia en els primers segles: és una aportació específica del cristianisme. Per tradició bíblica els jueus descansen en dissabte, mentre a la societat romana no hi havia previst un dia setmanal d’abstenció dels treballs servils.
Va ser el sentit cristià del viure com a fills i no com a esclaus, que va fer del diumenge –animat per
l’Eucaristia– el dia de descans gairebé universal.
La Comunió eucarística amb Jesús, el Vivent, anticipa el diumenge sense posta quan no hi haurà més cansament ni dolor ni llàgrimes. Mentrestant, en camí, necessitem la gràcia de Jesús, amb la seva presència viva entre nosaltres, sobretot en el sagrament de l’Eucaristia.
Qui no ho coneix, no ho creu i qui no ho creu no ho valora, és clar. Si tants cristians perseguits pel món tinguessin llibertat d’anar a missa ballarien per un peu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada