No sé a vostès, a mi em fa la impressió que en el món anomenat de la Cultura sempre s’estan donant premis.
Premis en el món del cinema, del teatre, dels mitjans de comunicació, de la música, de la literatura, de les arts, de la gastronomia, de la moda, de l’esport... No paren, premis i més premis...
Està bé que hi hagi un reconeixement social a la feina ben feta, però em fa l’efecte que al darrere hi deu haver interessos econòmics, comercials i polítics. Ja els va bé a tots plegats rebre més diners, més notorietat i sortir a la foto amb els premis.
Si parlem de feina ben feta, hi ha molta i molta gent, que no està dins el món anomenat de la Cultura, ni és famosa, que fa la seva feina molt ben feta, i que no rep ni rebrà mai cap reconeixement social ni cap premi, tot i que aquestes persones suposin un benefici per la societat, probablement més important que certs productes “culturals”.
A tall d’exemple:
La persona que té cura de malalts o persones grans a casa, un dia rere l’altre, sense festes ni vacances, i ho fa amb una gran paciència i constància.
El professional que treballa bé el seu producte, sigui quin sigui, i que tracta amablement els clients sense intentar enganyar-los sinó servir-los bé.
La persona voluntària d’un poble o d’un barri que sempre fa per un a l’hora de col·laborar desinteressadament en les coses del poble sense buscar cap protagonisme sinó servir i fer poble.
La persona gran que després d’haver-se buidat tota la vida treballant de sol a sol al servei de la família, ara es troba ingressada en una residència geriàtrica i mira de no queixar-se per no fer patir.
La religiosa que ha passat tota la seva vida resant per tothom i s’ha lliurat al servei dels alumnes, o dels malalts, o dels vells, vivint en comunitat amb els vots de pobresa, castedat i obediència.
El jove amb discapacitat intel·lectual, que amb l’ajuda de la família (els pares, quin altre gran premi no mereixerien!) ha assumit que mai no podrà ser “com els altres” i que té un cor enorme, sense enveja de ningú i només repartint somriures i amor.
Els avis que estan estirant la seva pensió per ajudar els fills o els néts que estan a l’atur; i retallen el seu temps lliure per atendre tota la família.
Segurament totes aquestes persones, i molta altra gent anònima que fa el bé, no espera cap recompensa d’aquest món. En tenen prou amb la satisfacció de la feina ben feta.
Estic segur que Déu, l’únic just, els recompensarà eternament amb un premi que cap jurat humà no seria capaç d’atorgar ni d’imaginar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada