Cap dels quatre evangelistes no gosa narrar la resurrecció
de Jesús. Parlen del sepulcre buit, amb
un missatge vital: “Per què busqueu entre els
morts aquell que és viu?” (Lc 24,5). La buidor del
sepulcre no “demostra” encara res, però demana
ser omplerts per una presència certa i obre a una
actitud de recerca. “Aneu, digueu als deixebles i a
Pere que Ell us precedeix a Galilea” (Mc 16,7).
Jesús ja no és només el qui va viure, sinó “el qui
viu”. La llosa estava apartada del sepulcre, és a dir,
ja no hi ha separació entre la vida i la mort. Fa com
la cortina del temple que s’esquinçà de dalt a baix
en el moment de la mort de Jesús a la creu, indica
que ja no hi ha barreres entre Déu i la humanitat.
L’abisme entre el món dels vius i el món dels
morts l’establim els éssers humans, però no existeix
per a Déu. La vida que ell ens dóna, no s’interromp
amb la mort. L’esperança en surt indemne.
Amb la Pasqua, Déu ha donat la raó a Jesús i l’ha
treta a tots els opressors. Ara bé, la resurrecció no
és una reacció venjativa de Jesús davant dels seus
enemics sinó la manera amb què Déu reivindica
tots els condemnats injustament. La prova és que
Jesús ressuscitat no es va aparèixer als seus
botxins o als dirigents, sinó només als deixebles.
Quan els cristians ja portaven 40 o 50 anys vivint la
seva fe en Crist ressuscitat, sorgeixen els relats
evangèlics sobre les trobades o aparicions de Jesús.
Cap de les dotze narracions volen ser descripcions
exactes del que va passar sinó procediments
narratius que evoquen l’experiència de Crist ressuscitat.
Tots quatre evangelistes coincideixen a afirmar
que les primeres trobades de Jesús ressuscitat varen
ser amb les dones, entre les quals destaca Maria
Magdalena. És una dada significativa, tenint en
compte que, en la legislació jueva del temps de
Jesús, el testimoni d’una dona era jurídicament
nul. I més, si tenia mala anomenada...
Penso que si Jesús va privilegiar Maria Magdalena
per a ser la primera testimoni i apòstol de la resurrecció,
va ser segurament perquè un missatge tan
sorprenent i dinàmic només podia ser propagat
per una dona com ella, que havia conegut la follia
d’un perdó que l’havia enamorada.
Quan Jesús moria a la creu, els apòstols havien
desaparegut del mapa. A l’hora decisiva pràcticament
només quedaven les dones. En aquesta hora
“decisiva” de la història de la nostra Església, què
esperem per donar a la dona el lloc apostòlic que li
pertocaria?
BONA PASQUA!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada