EL POBLE DE LA LLUM

Hi havia una vegada un poble que vivia completament a les fosques. Cap habitant d’aquell lloc no havia vist mai la claror. Caminaven per la vida com cecs, a les palpentes, i molt sovint s’entrebanca-ven amb qualsevol obstacle que trobaven en el seu camí. Viure en aquell poble era com estar per-manentment ficat en un calabós o en una mina sense llum.

Com que tenien por de la fosca i es malfiaven els uns dels altres, s’aferraven a tot el que trobaven i quan topaven amb qualsevol cosa sempre deien: “Per mi!” “Això és meu!”.

Un dia, va néixer un nen. Un nen diferent dels altres. Perquè de ben petit no actuava pas com to-thom, sinó d’una altra manera. Un dia, aquell nen va començar a dir: “T’ajudo”.

Era la primera vegada que se sentien aquestes paraules en aquella mena de cova obscura. Eren pa-raules que van ressonar amb una força enorme, es van propagar com la pólvora i van deixar a tothom parat. I el més curiós de tot és que amb aquelles paraules havia sorgit com un resplendor, com una llambregada de llum. La gent estava expectant i els seus cors bategaven més de pressa.

El noi va tornar a repetir: “Vols que t’ajudi?”. I va tornar a aparèixer un resplendor fulgurant davant del silenci astorat de la gent. El noi va quedar il·luminat i els habitants del poble fosc van poder veure que aquell noi era una llum.

I de mica en mica van anar descobrint que tots ells podien ser llums, però que estaven apagades i brutes. I s’havien acostumat a la tristor.

Les cases eres caus on no s’hi cabia perquè estaven plenes d’andròmines inútils que cadascú havia anat acumulant. La plaça d’aquell poble era gran, però ningú no s’hi reunia perquè havia quedat en-golida enmig del desordre i amb una font seca. I la foscor impedia que la gent es veiessin les cares i que compartissin absolutament res.

Però gràcies al noi diferent, els habitants del poble van anar comprovant que cada vegada que algú ajudava a un altra persona a retirar algun objecte, a netejar alguna cosa, cada vegada que algú ajuda-va a un altre a caminar, s’encenia dintre d’ell una llum. I a poc a poc aquells carrers bruts, aquells fanals inservibles, aquelles places fosques i plenes de brossa, es varen anar netejant i convertint en el poble de la llum.

La gent era feliç de veure’s neta i rescatada, i valoraven el somriure com un regal inesperat, es dona-ven les mans per celebrar, cantar i dansar enmig de la plaça amb una font lluminosa.

El noi havia crescut i un dia el poble va decidir fer-li un homenatge. El van buscar però ell ja no hi era. Havia marxat a donar llum a un altre poble, però, de fet, s’havia “quedat” a l’interior de cada persona capaç de dir: “T’ajudo?”.

BON ANY NOU, PLE DE LLUM I DE PAU.