LA PROCESSÓ DE LA TRAMUNTANA

Enmig de la pandèmia que estem vivint del coronavirus, fem un lligam amb la conferència del professor Joan Ferrerós que fa poc ens va parlar a Figueres sobre la vida de la parròquia als segles XV-XIX, en èpoques en què eren freqüents les miasmes i les pestes, que afectaven gran part de la població.

Ens deia el conferenciant: “A la capella de Sant Sebastià de Figueres, a finals del segle XVI s’hi havia constituït la confraria de la Puríssima Sang, que es va fer molt popular quan, a principis del segle XVII, va obtenir permís del bisbe per organitzar i dur a terme una processó d’homes sols que, sortint de l’oratori figuerenc, arribava al santuari de la Mare de Déu de la Misericòrdia de Requesens. El pelegrinatge es feia a principis de juny, durava tres dies i es va anar celebrant fins a la Revolució de Setembre de 1868; després es va reprendre però amb un destí més proper i accessible: el santuari de la Mare de Déu de La Salut de Terrades.

Aquesta romeria va ser anomenada Processó de la Tramuntana perquè tenia per objecte demanar la presència d’aquest vent que purificava l’aire i eliminava les miasmes que, fins a les dessecacions més recents dels aiguamolls de la comarca, infestaven la plana empordanesa (recordem l’Aigueta). Pel camí, s’anaven incorporant al seguici les autoritats religioses i civils, i més romeus dels pobles que anava travessant al llarg de 23 quilòmetres. Arribats a Requesens, es trobaven amb d’altres processionals vinguts del Vallespir i del Rosselló; aplegats, cantaven una Salve i, de nit, encenien una gran foguera que, en veure’s des del pla, era contestada des dels pobles de la comarca amb altres focs i repics de campanes.

L’endemà se celebraven els oficis religiosos; entretant, confraria i santuari alimentaven de franc els pelegrins en una gran festa. De tornada, cada romeu duia una branca de grèvol, simbòlica de la seva participació, i a cada poble es practicava el mateix cerimonial que a l’anada. Quan la processó arribava a Figueres, era rebuda amb gran apoteosi i, a l’església parroquial de Sant Pere, es cantava una Salve que posava punt final al romiatge”.

Els temps han canviat molt, però la història tendeix a repetir-se, amb formes diferents. En el fons hi trobem sempre la fe del poble. Un poble que s’esforça per alliberar-se dels mals que l’assetgen. Un poble que, al mateix temps, prega perquè, malgrat el preu que sovint hem de pagar, la vida no deixa de ser un regal de Déu.