“ELS MEUS BRAÇOS SOU VOSALTRES”

Uns nuvis s’anaven a casar i va arribar el moment de regalar-se els anells. Formaven una parella molt maca, eren senzills i humils, i s’estimaven molt. També eren pobres, treballaven molt i guanyaven poc. Van decidir que pel casament no farien grans despeses, només les necessàries.

El dia que el noi va ensenyar els anells que havia comprat a la seva promesa, aquesta va quedar sorpresa. En un primer moment, una mica decebuda, perquè no eren anells de plata ni d’or ni de cap metall preciós. Eren de fusta.

El noi li va dir: “Mira, no són uns anells bons ni cars, no són d’argent ni d’or, tenen poc valor. Però saps una cosa? Som nosaltres, és el nostre amor el qui els farà bons. El valor els hi donarem nosal-tres”.

I es van abraçar emocionats.

Aquells nuvis havien entès l’essència de l’amor. El valor més preuat no estava en els anells, estava en ells, en el seu amor i en la seva fidelitat. Quin “valor” tindrien uns anells d’or en una parella que no s’estimés? Val més l’estimació i la fidelitat de les persones que totes les joies del món.

En efecte, sempre ha de tenir més valor l’esperit i l’acció de les persones que les coses materials, per més valuoses i venerables que siguin.

És com la següent història. Durant la II Guerra Mundial, l’església d’un poble d’Alemanya va sofrir molts desperfectes. Hi va caure una bomba i una imatge del Crist, artística i de gran devoció en aquell lloc, va perdre tots dos braços.

En acabar la guerra, els fidels van discutir si restauraven la imatge, basant-se en testimonis i fotogra-fies, o si la deixaven tal com estava.

Finalment decidiren deixar-la tal com estava. Van col.locar el Crist sense braços, però en un lloc pre-ferent. A sota van posar-hi aquesta inscripció:

“ELS MEUS BRAÇOS SOU VOSALTRES”

La decisió de la gent del poble ens fa veure que el gest d’humiliació i d’amor de Crist ens demana continuïtat. Cada un de nosaltres hauria de mirar la Creu, en vigílies de Setmana Santa, i preguntar-nos quina és la part que ens toca en l’obra de salvació.

Com si Jesús ens digués:

No tinc braços, però tinc els teus perquè segueixis treballant, ajudant, abraçant, beneint.

No tinc peus, però tinc els teus perquè portis el missatge de salvació allà on vagis.

La ignorància és atrevida

Un home d’uns 75 anys anava en tren i aprofitava el temps llegint un llibre. Al seu costat, viatjava un jove universitari que també llegia un voluminós llibre de Ciències.

De sobte, el jove adverteix que el llibre que va llegint l’home gran és una Bíblia i, sense gaires con-templacions, li pregunta:

“Vostè encara creu en aquest llibre ple de fàbules i de contes?”.

“Sí, per descomptat –respon l’home-, però aquest no és pas un llibre de contes ni de faules; és la Pa-raula de Déu. Tu creus que estic equivocat?”.

“És clar que està equivocat! Vostè, senyor, hauria de llegir i estudiar Ciències i Història universal. Veuria com la Revolució Francesa, que va passar ja fa més de cent anys, va mostrar la miopia, l’estupidesa i les mentides de la religió… Només persones sense cultura o fanàtics encara creuen en aquestes tonteries. Vostè hauria de conèixer més el que diuen els científics d’aquestes coses… “.

L’home contesta: “Digue’m, jove, és això el que els nostres científics diuen sobre la Bíblia?”.

El jove diu: “Miri, com que baixo a la propera estació, no tinc temps d’explicar-li, però deixi’m la seva targeta amb la seva direcció perquè li pugui enviar algun material científic per correu; així s’il·lustrarà una mica sobre els temes que realment importen al món”.

L’home gran, llavors, amb molta paciència, va obrir la butxaca del seu abric i va donar una targeta personal al jove universitari.

Quan el jove va llegir el que deia allà, va quedar astorat. Va sortir amb el cap cot, la mirada perduda i es volia fondre. A la targeta deia:

Professor Dr. Louis Pasteur, Director General de l’Institut Nacional d’Investigacions Científiques. Universitat Nacional de França.

Aquest és un fet verídic ocorregut l’any 1892.

“Una mica de ciència ens aparta de Déu. Molta, ens hi apropa” (Louis Pasteur).

El plaer més gran d’una persona intel.ligent és aparentar ser idiota davant d’un idiota que aparenta ser intel·ligent.

Una vegada més, cal aclarir que la Bíblia i la Ciència no es contradiuen, sinó que es complementen i enriqueixen la persona des d’àmbits diferents.

Menysvalorar i desconèixer la Bíblia és un disbarat cultural i un empobriment humanístic, indepen-dentment de les creences de cadascú.

HI HA PREGUNTES INDEFUGIBLES

Hi ha preguntes que, a la vida, no podem deixar de plantejar-nos a fons, encara que ens incomodin. Enumerem-ne unes quantes:

- S’ha de dir sempre la veritat? De vegades pot ser molt delicat dir tota la veritat. Per exemple, a un alumne que no arriba a aprovar, a un malalt greu, a un cònjuge enganyat... No hi ha receptes, hi ha d’haver tacte i delicadesa i oportunitat per no fer mal a la persona.

- Ser honest i complidor és ser ingenu? A l’hora de no pagar els impostos, a l’hora de fer factures sense IVA, del treball en negre, etc. és fàcil justificar-se dient que tothom ho fa. Si acceptem que tothom pot enganyar i mentir, voldrà dir que acceptem viure en una societat deshonesta?

- Quan ens ofenen, ens hi hem de tornar? Com em comporto si rebo una agressió, o difamació, o quan sembla que em volen mal? L’Evangeli no nega pas el conflicte ni que tinguem enemics. Diu que els hem d’estimar! En certs casos haurem de demanar ajuda moral o jurídica, si cal, però si prenc la justícia per la meva mà o recorro a la violència, no em poso al nivell de qui m’ha ofès?

- Si l’amor se’n va, hem de seguir junts? Els matrimonis passen per crisis diverses, i sovint hi pot haver situacions crítiques en què un d’ells es plantegi deixar l’altre. És moment de precipitar-se, o de buscar ajuda per refer la confiança perduda? Es valora prou el compromís contret en el casament? Cal fer cas dels que aconsellen el trencament i deixar-ho córrer tot? I si hi ha fills, es tenen en compte?

-Cal acollir els pares grans a casa? Pot ser que un dia s’hagi de plantejar la qüestió. Com afrontar la situació entre tots els germans? Com gestionar el tema econòmic? Com salvaguardar una certa autonomia de vida per la gent gran? Com fer que les diferents generacions s’enriqueixin mútuament convivint a la mateixa casa?

- Es poden tenir sentiments en el món professional? Es diu que els negocis no tenen entranyes. Que el món és una selva, que si bades se’t mengen. És enmig del món del treball, tanmateix, que la persona creix i es socialitza. La persona té sentiments, positius i negatius, i ¿no cal humanitzar el món professional perquè no domini la llei del més fort sinó el servei de qualitat a la societat?

- Una persona cristiana pot tenir molts diners? Caldrà que es plantegi, en tot cas, com donar una funció social als diners, com procurar mantenir la feina als treballadors, com mirar d’incorporar gent al mercat de treball, sabent sempre que els diners són per a l’home i no l’home per als diners.

NADAL: DÉU PRESENT AMB NOSALTRES

Déu no es fa present per Nadal. Ens recorda que és present.

El Nadal cristià és reviure el goig d’una presència que ens fa caminar acompanyats. És una celebració de la presència del Senyor, ara i aquí.

Per Nadal, el tel que vela Déu als nostres ulls es fa més tènue. L’home sent com una pregona necessitat de creure en Déu i semblaria com si Déu se sentís portat a fer-se home. Jesús infant fa visible l’invisible de Déu i encarna el valor que fa de l’home un ésser digne.

L’infant, a la cova, guarda silenci, i després, durant trenta anys de vida oculta, també estarà en silenci. També el silenci pertany al llenguatge de Déu.

Per entrar en el misteri de Déu és important l’esperit contemplatiu, que va més enllà de la raó. Com aquells dos joves, que miraven de nit el cel estrellat, i l’un diu a l’altre: “Veus Déu?”. I l’altre respon: “No, però el sento”.

Jesús ha nascut a Betlem perquè el sentim proper, perquè tinguem on agafar-nos per arribar a ser persones i formar una gran família amb totes les lletres amb què Déu ha pensat la humanitat; i perquè tinguem a qui mirar per aconseguir-ho.

Al cap de més de dos mil anys, Nadal torna a ser allò que originàriament va ser: un fet irrellevant, confús i per descobrir. Torna a ser fonamental saber descobrir la persona de Jesús.

Un Jesús que se situa a baix de tot, amb els més vulnerables. Mai no buscarà la influència, ni el domini, ni els llocs de poder. Això desconcertava la gent del seu temps i això desconcerta encara avui, perquè a la nostra fe, que tendeix a voler-se alimentar de folklore i de manifestacions espectaculars i pomposes, resulta que se li demana que reconegui, per sota de les aparences endurides de tantes vides, un nen perdut en espera d’algú que s’adoni de la seva presència.

Déu ve com un nen perquè no li tinguem por. I el nostre “personatge” se sent amenaçat, perquè per trobar un nen no has de pujar, sinó abaixar-te, no has d’enlluernar, sinó acollir, no cal ser savi, sinó senzill. Com els pastors de Betlem.

Com diu el “Poema de Nadal” de Sagarra: “Només quatre pastors / li van veure bé la cara; / només quatre pastors / sabien el que passava”.

La presència discreta d’aquest Infant, enmig de la gent insignificant, és el gran signe i la gran resposta als interrogants més profunds de l’home.

Jesús serà el desenllaç feliç de la història.

BON NADAL!

ANY NOU, VIDA NOVA!

Si encetem un any nou, tots volem que sigui bo, que porti vida nova, no?

Doncs he recollit i adaptat uns “estatuts” que ens podríem donar a nosaltres mateixos per fer noves totes les coses:

1. Es fa saber a tothom que visqui en aquesta vila que és permès jugar, olorar les flors i escoltar el cant dels ocells.

2. Els vilatans d’aquest lloc ens comprometem a viure com a germans l’un de l’altre, a fer la feina ben feta i a ajudar sempre que calgui; i no per això ens creurem més importants.

3. Els vilatans d’aquest poble prometem fer l’esforç més gran per fer feliços els altres i no anar pel món amb la cara trista, encara que faci mal temps.

4. Tots els ciutadans, des dels més petits als més grans, respectarem les coses que són de tots: no tirarem papers ni pots a terra, tindrem cura de la natura i cada veïnat mirarà de ser el més cívic de tots.

5. En aquesta vila ens estimarem per damunt de tot, no perquè siguem més forts o més espavilats que altres, sinó perquè som germans gràcies al Senyor ens vol per fills.

6. Els habitants d’aquest lloc sabem i entenem que la pau val més que tots els sacs d’or del món, per això prometem que no ens barallarem mai més i no deixarem que ningú ho faci.

7. Tots els que vivim aquí prometem que direm sempre la veritat i així podrem confiar els uns amb els altres.

8. Acceptem que la nostra vida, la nostra feina i la nostra festa només tenen sentit si ens porten la pau, per tant ens comprometem a cercar la pau per tots els racons. La pau per a nosaltres i per a donar-la a tots els habitants del planeta.

9. Els vilatans d’aquí tenim Crist com a salvador i germà gran, i cada dia mirem de descobrir una mica més com ens estima.

10. Ens comprometem, pel fet de viure aquí, que tothom que es fixi en la nostra mirada, trobi de seguida un amic de debò. I ens esforçarem per tenir molts amics entre els pobres i necessitats.

Decretem, finalment, que tothom és admès a formar part d’aquest poble, mentre accepti aquests estatuts des del primer fins a l’últim. Prometem de tot cor que l’ajudarem.

QUÈ ENS DIUEN LES FIGURES DEL PESSEBRE?

Amb una mica d’imaginació i esperit contemplatiu ens podem apropar a les figures del pessebre, i, si afinem l’oïda i l’esperit, ens poden dir coses com aquestes que se m’han acudit, només per incentivar la vostra pròpia experiència:

El Nen Jesús: La grandesa es manifesta en la petitesa. Fes-te petit, torna a l’únic que et salva, Jesús; que sigui Ell qui centri tota la teva vida.

Sant Josep: Sigues persona humil, ferma, sòbria i treballadora. Ben oberta a les sorpreses de Déu.

Maria: Estigues disponible al pla de Déu, sigues capaç de pregar amb actitud d’escolta, i guarda-ho en el teu cor. Portaràs, com ella, Jesús al món.

Estrella: Deixa que l’anunci de Jesús il·lumini i orienti tota la teva vida i la deis teus.

Àngel: Que bonic seria que tota la teva vida fos un missatge clar de la Bona Nova de Jesús.

Cova: Viu el sentiment de llar, de família senzilla i unida, capaç d’amor gratuït i de perdó.

El bou i la mula: Dóna escalf als qui tens al teu voltant, no marginis ningú de la teva tendresa.

Pastors: Escolta la Paraula, desvetlla la teva fe, posa’t en camí, tingues capacitat d’admiració.

Ovelles: Tingues sentit de comunitat, coneix el Bon Pastor, deixa’t guarir per ell i atén les ovelles ferides que necessiten la teva ajuda.

Els tres Reis: Estigues atent als signes del temps, adopta una actitud d’adoració, sigues generós.

Muntanyes: No et quedis en una vida plana i superficial, tingues esperit de superació, i puja amb Jesús a pregar a la muntanya.

Riu: Sigues conscient del teu Baptisme, recorda les promeses que renoves a la Vetlla Pasqual.

Estany: Que trobis la pau i la serenor tan buscades, que siguis un reflex de les coses del cel.

Pont: No aixequis murs al teu entorn, construeix ponts d’agermanament amb els qui són els teus germans, encara que els vegis diferents.

Camí: Viu la fe com a camí de creixement, no t’aturis en el que ja coneixes, informa’t i forma’t per saber donar raó d’allò que creus.

Camps: Col·labora per construir un món millor, més net, més just i més sostenible. No et desentenguis dels problemes que afecten tothom.

Neu: Deixa que la gràcia de Déu davalli sobre teu aquest Nadal i et faci una persona més amable.

Arbres i plantes: Procura oferir la teva alegria als altres i donar fruits abundants de pau.

Pedres: No ensopeguis amb les coses que et fan mal i vés sempre pel camí dret.

I molt bones festes de NADAL!                                             Mn. Miquel-Àngel Ferrés

LA MARE

M’ha arribat un text impactant que en vigílies de la Immaculada Concepció de la Mare de Déu, ens pot ajudar a reflexionar sobre el paper de la mare:

“Quan vas venir al món, ella et prenia als braços, i tu ho agraïes cridant.

Quan tenies 1 any, ella t’alimentava i t’acaronava, i tu ho agraïes plorant tota la nit. Quan tenies 2 anys, ella et va ensenyar a caminar, i tu ho agraïes fugint quan et reclamava.

Quan tenies 3 anys, ella et feia el menjar amb amor, i tu ho agraïes tirant el plat per terra.

Quan tenies 4 anys, ella et va donar pintures, i tu ho agraïes pintant les parets del menjador.

Quan tenies 5 anys, et vestia per les ocasions especials, i tu ho agraïes embrutant-te la roba.

Quan tenies 6 anys, ella et portava a l’escola, i tu ho agraïes exclamant “no hi vull anar!”.

Quan tenies 7 anys, ella et regalava joguines, i tu ho agraïes destrossant-les.

Quan tenies 10 anys, ella t’acompanyava en cotxe a fer esport, a classes de música, a festes d’aniversari... i tu ho agraïes tractant-la com si fos el teu xofer particular.

Quan tenies 12 anys, ella et va portar al cinema amb els teus amics i tu ho agraïes dient-li que s’assegués en una altra fila.

Quan tenies 14 anys, ella et va pagar els campaments d’estiu i tu ho agraïes oblidant-te d’enviar-li una postal.

Quan tenies 16 anys, ella arribava de treballar i et volia abraçar, i tu ho agraïes tancant-te amb clau a la teva habitació.

Quan tenies 18 anys, ella et va pagar la matrícula de la universitat i et va dur a la ciutat, i tu ho agraïes avergonyint-te que els teus amics et veiessin amb ella.

Quan tenies 21 anys, ella et va preguntar si sorties amb algú, i tu li contestaves: “què t’importa”.

Quan tenies 26 anys, ella va pagar quasi tot el teu casament i li ho vas agrair demanant-li més diners per l’entrada del pis.

Quan ella et donava consells per pujar el teu fill, tu li responies que ara tot és molt diferent.

Quan volies sortir amb la parella, ella et guardava el nen i tu li ho agraïes dient-li que era una àvia antiquada i carca.

Quan ella es va fer gran, es va posar malalta i va necessitar que tu la cuidessis, li vas dir que estaves molt ocupat amb la feina i amb els teus fills...

Quan es mori, no tindràs massa remordiments?”