El missatge de Sor Lucía

Sor Lucía Caram, coneguda religiosa dominica, va passar per Figueres com una ventada de l'Esperit i va parlar a l'església de la Immaculada amb la seva habitual contundència i empenta evangèlica.

Molta gent va adquirir el seu darrer llibre "A Dios rogando" i se'l va fer dedicar per l'autora. En aquest llibre hi ha una frase brillant que defineix l'enorme llibertat d'aquesta dona: "No tengo nada que perder porque ya todo está entregado". A la xerrada ens va transmetre el secret d'aquesta donació, la seva joia de creure, i, a partir d'aquí, el compromís decidit a favor d'una nova humanitat, on tothom sigui dignificat com a persona. El seu missatge va ser que, a més de lluitar perquè els pobres siguin atesos dignament, també ens urgeix a tots humanitzar-nos més i implicar-nos a transformar el món.

"La maleïda crisi" -deia Sor Lucía- ha empobrit els més pobres i ha multiplicat la misèria. I són rostres concrets, amb noms i cognoms. Ella no parla d'"usuaris" dels serveis socials o de Càritas, sinó de persones, que són tan dignes com nosaltres i que necessiten estimació. Són víctimes d'una injustícia organitzada que és fruit de la fam insaciable de domini d'uns pocs que no tenen escrúpols. Des de la legalitat, que no pas des de la justícia, ens han portat a aquest sistema pervers.

Va recordar que a Lampedusa, el papa Francesc va utilitzar dues preguntes bíbliques que Déu ens torna a fer avui: "On ets?" i "On és el teu germà?". El somni de voler ser poderosos com Déu, com els nostres primers pares, ens ha dut a intentar construir la nostra vida al marge dels altres. La cultura del benestar ens porta a pensar només en nosaltres mateixos. I això ens condueix al fracàs i a la mort. Ens hem acostumat al sofriment dels altres. És la globalització de la indiferència, com diu el Papa. Hem passat de llarg del germà ferit, com el sacerdot i el levita de la paràbola del bon samarità.

La solució -segons sor Lucía- és la "proximitat", posar-se a la pell de l'altre. Cal introduir en el cor de la crisi la compassió: fer nostre el seu dolor i també la seva esperança, fer que pugui emergir la seva alegria, que el pobre també pot sentir quan se sent estimat. A més de menjar, la gent té altres necessitats. Com responem al dolor de la gent? No podem parlar des de la fe si no som capaços de respondre al dolor de les persones.

Com deia Sant Vicenç de Paül: "Hauríem de demanar perdó als pobres pel pa que els donem, perquè vol dir que la societat ha fracassat".

Estem fent accions pal·liatives, cobrint necessitats que haurien de cobrir els Estats. Però si el sistema no canvia per dalt, no ens podem rentar les mans, hem d'assumir la nostra part de responsabilitat, i això comença per viure d'una altra manera. Ens havíem pensat que la felicitat era tenir més que els altres i ens hem desenganyat. Cal reorientar els hàbits de consum, no són pas tantes les necessitats que tenim. En canvi, hem de ser capaços de crear noves respostes per a les noves necessitats de la gent empobrida. Ens cal viure d'una manera més humana i acabar amb el frau, l'estafa que porta a la majoria de la humanitat a viure en la misèria.

Tots som part del problema. Si no som capaços de dignificar els qui estan al marge, tots haurem fracassat. Ens podem queixar de la banca, dels polítics, de les despeses d'armament i reclamar justícia, però el veritable canvi és el que neix del propi cor. Un cor reconciliat, capaç de desterrar l'odi i de promoure el perdó i la justícia. Res no canvia tant el món com el canvi d'un mateix.

Sor Lucía remarca que va emergint també molta solidaritat i sentit de corresponsabilitat. Hi ha persones que són capaces de fer costat als altres. Persones i entitats que busquen un canvi de sistema, que volen crear oportunitats.

Els reptes són grans, però hem de ser bona notícia. Els miracles existeixen, són la suma del compromís de tots per la humanitat. Sor Lucía cita Pere Casaldàliga quan diu: "Som soldats derrotats d'una causa invencible". Com Jesús, que camina cap a Jerusalem sabent que la seva causa, el Regne de Déu, està per damunt de tot, fins de la pròpia vida. I ens deixa com a testament que ens rentem els peus els uns als altres. L'amor que es fa servei és l'única religió vàlida.

La pregunta, doncs, és: Jo, què puc fer perquè alguna persona visqui millor? On estic? I on és el meu germà?

Sor Lucía insisteix que hem de ser capaços d'escoltar-nos els uns als altres i que el més important és el que hàgim après junts, seguint la paraula de Jesús quan diu: "Aneu a anunciar tot el que heu vist i sentit". El qui té l'experiència de l'amor compartit ("mireu com s'estimen") no parla només, sinó que irradia la fe. I segueix una petita consigna: Cada dia puc fer més i ser millor.

El gran canvi és el del cor, i llavors ens hi deixarem la pell, ens farà inquiets i incòmodes, però això ens donarà força i també alegria, perquè donar-se omple el cor i repartir el que és de tots dóna alegria. Cal prendre consciència que tots estem convidats al banquet de la vida.

I va acabar dient que les paraules no commouen; ens han mentit massa. És el compromís allò que arrossega i convenç. Un savi va dir que el més gran viatge de la vida té 30 centímetres: són els que van del cap al cor. Pensar bé el que podem fer, i fer-ho amb entusiasme i dedicació. Basats en la gratuïtat, serem transparents, obrirem les portes del cor, i encomanarem als altres el desig de canviar el seu cor. Només així el món serà millor.

Pregària de les famílies

Senyor Jesús,

Tu que vas néixer en una família, 

t'encomanem les nostres famílies, perquè retrobin sempre el goig de la concórdia i l'escalf de la fe.

Que a cap infant no li falti la tendresa d'uns pares que l'estimin.

Que els nens i nenes puguin créixer sentint-se atesos i ben acompanyats.

Que sapiguem protegir-los del mal però no sobreprotegint-los davant els reptes de la vida que han d'afrontar. Que puguin rebre la llum de la fe com a guia del seu camí.

El món els ensenyarà a competir, que nosaltres els ensenyem també a compartir.

Que puguin travessar les proves de la pubertat i de l'adolescència sense més trencadisses que les pròpies de l'edat.

Que els nostres joves tinguin l'ocasió de descobrir el tresor amagat de l'Evangeli i s'alliberin de la vergonya de ser cristians davant dels altres companys.

Que els esposos perseverin en l'amor i en la relació de confiança i fidelitat.

Que els pares i mares donin exemple als seus fills per la dignitat d'una vida honrada, per la satisfacció de la feina ben feta i pel compromís de formar part de la comunitat cívica i també eclesial.

Que els avis i ancians no siguin arraconats quan vagin perdent les facultats.

Que rebin comprensió i puguin aportar a la família la seva saviesa i experiència, i coronar bellament la darrera etapa de la seva vida.

I que, en qualsevol circumstància, siguis Tu el cap de taula de les nostres llars i ens donis la teva benedicció.

Una vocació, una opció de vida

La manca de vocacions al servei sacerdotal a casa nostra és evident. Però el que no podem pensar és que Déu hagi deixat de cridar. Potser ens cal adobar el terreny de les famílies perquè hi hagi més saó. I estar oberts. Quan Déu truca a la porta del cor, aquesta és una porta que només es pot obrir des de dins. Si no hi ha vida interior, si no hi ha esperit de pregària i de servei, ja pot anar trucant... que no hi som.

Si hagués d’orientar algun jove que no tanca del tot la porta a aquesta opció, li diria que ser capellà és una vocació. Vol dir que t’hi han de cridar. Primer Déu i després l’Església. Tu has d’estar amb el cor disponible, pregar, estudiar, discernir la crida i deixar-te ajudar, com Samuel. Dubtaràs, faràs tentines, una mica com els nuvis que festegen, que avui ho veuen clar i demà no tant... Fins que un dia dius que sí. Per sempre. I que Déu hi faci més que tu.

Veiam, per fer-te ric  no és pas el camí, però per donar un sentit a la vida, i per ser feliç, i tant que sí! Depèn del que entenguis per fer feliç, és clar. Hi ha molt a segar i pocs segadors. La feina la tens assegurada. No és pas una feina qualsevol, és més que una feina. Toques el sagrat, toques la persona, toques l’essencial. Uf, és molt fort, o molt heavy, com dieu ara el jovent... Quantes vegades he pensat en allò que va contestar la Mare Teresa de Calcuta a una famosa actriu que li va comentar: “Mare Teresa, tot això que vostè fa jo no ho faria ni per tot l’or del món”. I la Mare Teresa li va contestar: “Jo tampoc”...

És que hi ha coses impagables. Van més enllà dels diners... Se’t proposa fer de la teva vida un do. D’entrada, ja t’expliquen que hauràs de prometre pobresa, castedat i obediència. No s’han d’entendre com a imposicions que esclafen, sinó al contrari. Si abraces la pobresa podràs gaudir de les riqueses veritables de l’Evangeli. Si abraces la castedat, estaràs lliure per estimar tothom i podràs ser fecund espiritualment. Si abraces l’obediència, vol dir que et fas disponible i saps que és l’Església qui t’envia i t’acompanya.

En el fons et sentiràs molt lliure, saps? És molt alliberador no haver entrat en la carrera del posseir, ni d’aparentar, sinó de gaudir de la santa llibertat dels fills de Déu. Estaràs enmig del món, però sense ser mundà. Seràs un ciutadà com un altre, però sabent que aquí estem de pas. Tot serà relatiu, excepte Déu i la dignitat humana.

No ens enganyem; és exigent saber que no “faràs” de capellà, com qui treballa unes hores i plega, sinó que “seràs” capellà les 24 hores. Sabent que t’has de vessar pels altres, que has de ser generós i gratuït, que has d’anar allà on la gent pateix, que t’has de preocupar dels pobres. I que només ho podràs fer si abans, com Jesús, has intimat amb el Pare en la pregària, si t’has omplert del seu Esperit. I que si vols que el món i l’Església canviïn a millor, tu t’hi has d’implicar. Com va dir Joan Alsina: “Només podem col·laborar en la creació d’un món mou en la mesura que hi estiguem ficats”.

Moments de decepció i de prova? Tants que vulguis! Quantes vegades se t’encongirà el cor veient la indiferència de la gent, o la manca de persones joves i de mitjana edat al temple, o la imatge borrosa que donem com a Església, o no haver estat a l’alçada de les circumstàncies... Ho hauràs d’acceptar humilment, pregar, formar-te millor cada dia, seguir treballant i no defallir.

Moments de soledat? Sí, és clar. Algun diumenge a la tarda pensaràs: ara tindria aquí la dona i els fills, potser els néts, i no hi són. Però et compensarà amb escreix el bé que pots fer a molta gent diversa, que, d’alguna manera, seran també com família teva.

En totes les parròquies on t’enviïn hi trobaràs persones que t’estimaran i que t’ajudaran. Hi faràs arrels però no sempre en recolliràs els fruits. Som cridats a sembrar, no a recollir...

Mai no acabaràs de fer-te càrrec de tenir Nostre Senyor a les teves pobres mans, de poder acompanyar la gent en moments cabdals de la seva vida, de ser portador d’una gràcia que ens depassa totalment però que ens abraça profundament.

És un camí sacrificat, com ho pot ser qualsevol altre si vols ser bon cristià. Però és molt bonic. Jo tornaria a ser capellà ara mateix. Rumia-t’ho, que potser t’estan trucant i... no hi ets?

No som només un cos, som persones

De tant en tant surt alguna entrevista a la Contra de La Vanguàrdia que impacta i que ajuda a pensar. Aquest és el periodisme que necessitem.

El dia 11 de febrer van publicar una conversa amb una metgessa de Califòrnia, la doctora C.Puchalski, de pare polonès, que dirigeix l’Institut de Salut i Espiritualitat de la Universitat George Washington. El programa pilot de l’hospital d’aquesta Universitat integra doctors, psicòlegs, terapeutes, capellans... i els familiars del malalt que ho desitgin i el pacient.

La doctora explica que inclouen l’espiritualitat en les cures pal·liatives: “No som mecànics que arreglem les parts fetes malbé del cos, i la salut no és la simple absència de malaltia: la salut és benestar, i inclou l’esperit. Per això, la compassió forma part del tractament tant com els fàrmacs”. De fet, s’ha demostrat que eliminar factors d’estrès emocional estalvia fàrmacs i temps d’hospitalització.

La doctora Puchalski diu que s’enfada quan sent que algun col·lega diu que revisa “el càncer de pròstata de la 211”, perquè aquest “càncer” té nom i cognoms. És una persona i no només un cos, i els metges “som allà per servir a totes les persones en tot”.

L’equip terapèutic d’aquest hospital posa els mitjans per establir una connexió profunda i duradora amb el malalt, per tal que se senti comprès i acompanyat. I una de les primeres preguntes als seus malalts és si se senten útils en la seva feina més enllà del sou. Perquè una de les grans fonts d’estrès per als pacients, assegura aquesta metgessa,  és sentir-se inútils, ser una nosa. I les raons del dolor emocional, espiritual, acaben manifestant-se també com a dolor físic. “I si els metges volem servir a les persones –afirma decididament la doctora- aquest dolor també ens ha de doldre a nosaltres”.

Un altre factor d’estrès és quan la persona malalta no accepta que s’ha de morir. Aquesta és una font de patiment per a tots, pacients i acompanyants. Però si es resol bé, pot ser una font de molta pau. Posa l’exemple del cas d’una mare que es negava a admetre que es moria per evitar que els seus fills patissin. Amb un diàleg serè, la metgessa li va preguntar com podia ser bona mare ara que ja sabia que viuria molt poc i quina imatge de si mateixa volia deixar als seus fills. Llavors la malalta va parar de plorar i va contestar: “Vull que els meus fills s’adonin que tenen una mare forta que sap morir amb dignitat, perquè la meva fortalesa també els servirà a ells en la seva vida”. Llavors aquella mare va demanar que els fills, adolescents, entressin a l’habitació i els va dir que es moriria. El fill petit va contestar que ja ho sabien, però que no l’hi volien dir per no veure-la patir. I es van abraçar sobre el llit. I ella va tenir així un bon final envoltada dels fills.

En un moment de l’entrevista, el periodista pregunta a la doctora com poden tractar uns tipus de dolor i unes matèries espirituals que no s’estudien a Medicina, i ella respon: “Per això ens hem documentat, a més dels autors canònics sobre el dolor físic i el psíquic, amb d’altres de budistes i cristians que han tractat el dolor. També hem après dels nadius americans. I dels místics. Per cert, el vostre sant Joan de la Creu és esplèndid”.

(Això mateix va comentar el Dalai Lama a una senyora de Barcelona que cada any anava al Tibet a escoltar el líder budista: “Vostè, que ve d’Espanya, ja coneix els grans místics espanyols? No? Doncs miri, faci una cosa. Llegeixi a fons sant Joan de la Creu, santa Teresa d’Àvila, Fray Luis de León, i després potser s’adonarà que ja té a casa allò que pensa que ha de venir a buscar tan lluny...”).

Finalment, la doctora Puchalski fa una crida a no abandonar els malalts i els moribunds al “silenci solitari”. Admet que és cert que naixem i morim sols, però “progressem com a humans quan ens acompanyem els uns als altres en arribar i en deixar aquesta vida”.

Tenim moltes mancances personals i col·lectives, ho sabem prou. Però veure que hi ha persones i professionals d’aquesta qualitat espiritual ens ajuda a reconciliar-nos amb la condició humana. I ens alimenta la confiança en una sanitat humanitzadora, malgrat les retallades...

(S)AVIS

El mes passat vàrem dedicar a la parròquia la Missa familiar de la catequesi a la gent gran i vam poder comprovar l’emoció de sentir-se estimats, tant per part dels avis com dels néts, amb el beneplàcit dels pares, que fan de pont. La bona relació entre les generacions d’una família ajuda molt a enfortir-la. Com recorda sovint el papa Francesc, hem d’atendre molt bé les dues franges de la vida que representen els vells i els petits.

La II Missa sobre l’Empordà va estar dedicada a la infància, i, en lligam amb aquell esperit, estem preparant per aquesta Quaresma una Taula rodona sobre l’educació dels petits i joves, que reclama molts esforços per part de tothom.

Gràcies a Déu, molts avis participen decisivament en la tasca familiar i educativa, aportant el seu temps i la seva estimació als néts, ajudant a resoldre la difícil conciliació d’horaris, i contribuint fins i tot a mantenir les famílies amb les seves pensions.

I pel que fa als cristians, sovint són els avis els qui s’esforcen a mantenir viva la flama de la fe perquè no s’apagui enmig de tantes tramuntanades... I no cal dir que són gent gran els qui, en gran part, mantenen els serveis de l’Església.

Sempre hem volgut que la gent gran o malalta que no pot sortir de casa es puguin sentir també integrants de la comunitat. La comunió entre cristians ha de traspassar tota distància física. És bo que els malalts i impossibilitats ho puguin palpar, i per això cal agrair que diversos parroquians van a visitar-los de tant en tant, d’altres els porten el Full Parroquial com a vincle d’unió, i a d’altres els portem la comunió a casa o al centre on resideixen. Només cal que ho demanin.

Hi ha persones grans que han perdut facultats i se’ls va a fer companyia. D’altres pateixen físicament o moralment, i necessiten consol. També n’hi ha que conserven una ment clara, per bé que els anys i les xacres físiques hi siguin. Són gent amb experiència, amb saviesa, són història viva de la parròquia i de la societat.  És el cas d’un home de 95 anys, antic professor d’història d’Institut, amb una gran clarividència sobre les coses. Escoltar aquesta persona quan li portem la comunió és aprendre de la seva llarga perspectiva i profunditat.

Parlant amb ell sobre l’educació dels infants i joves, em deia que, a partir de la seva experiència, hi veu tres motius principals que s’han de tenir en compte:

Primer, la persona del mestre. El més important, deia, no són les lleis d’educació, que canvien cada dos per tres, ni els mètodes d’ensenyar. Si ets un mal professor, ja pots aplicar tecnologies o fer cursets... Hi ha avenços que per si sols no et fan millor persona ni millor professional. O millores com a persona i com a mestre, o no avances ni ajudes a avançar.

Segon, els pares. Abans  -em deia-  sempre teníem els pares al costat dels ensenyants. Avui passa que els nens són massa contemplats i sobre-protegits. Abans, amb menys mitjans i amb famílies més nombroses, els petits no estaven tan mimats, i havien d’aconseguir les coses amb més esforç; per això les valoraven més.

I tercer, els alumnes. Ara, segons el nostre home, hi ha molts més problemes de disciplina que abans. Avui els joves són molt hàbils en segons quins camps tecnològiques i, en canvi, potser els falta capacitat de concentració en d’altres.

Aquest professor amb tants anys de docència reconeix que som fills de la nostra època i que a totes les èpoques hi ha hagut persones de tot, naturalment; no es pot generalitzar. En qualsevol cas, el més decisiu per a una bona educació és la qualitat personal de mestres, alumnes i pares. Les normes i lleis poden ajudar-hi o poden destorbar, però tot depèn finalment de les persones que les apliquin. El nostre home està en la línia del gran pedagog Paulo Freire, que va dir: “L’educació no canvia el món, canvia les persones que canviaran el món”.

I, en honor als avis, la veritable educació d’una persona ja comença unes generacions endarrere i es perpetuarà, com diu el llibre bíblic dels Proverbis:

“Inicia el jove en el camí que ha de seguir;

ni quan sigui vell no se n’apartarà” (Pr 22, 6)

Temps de poda

En aquest temps que molts arbres i plantes són podats, podem relacionar aquesta intervenció a la natura amb la tasca educativa o de correcció de les persones, especialment joves. Simplement enumeraré característiques de la poda, i cadascú pot relacionar-ho amb aspectes de l’educació de les persones, per si us suggereix alguna cosa per reflexionar.  

La poda o esporgada, si està ben feta és beneficiosa, però no deixa de ser una operació traumàtica que altera el desenvolupament de les plantes, raó per la qual s’ha de fer amb molta cura, delicadesa i amor. Cal respectar l’harmonia i el desenvolupament de l’arbre (i de les persones...), evitant intervencions nocives o talls indiscriminats. I fer-ho en el moment oportú, en la mesura correcta, i amb la tècnica adequada. 

De fet els arbres han estat la mar de bé a la Terra durant uns 300 milions d’anys abans de l’arribada dels homes, i sense ser sistemàticament podats. En una selva, quan no hi ha arribat la intervenció agressiva i especulativa de l’home, la mateixa naturalesa s’encarrega de practicar la poda, per la qual cosa allà només sortiran endavant les plantes més fortes, les més altes. Com que jardins i terrasses no són selves, la poda suscita molts dubtes pel risc de devastar les plantes i arbres, si es tracten totes per igual, sense respectar la morfologia de cada espècie. Cal conèixer les plantes i conèixer el tractament que necessiten per viure millor (com les persones...). 

La poda només pot resultar beneficiosa en casos de plantades, de trasplantament (per prevenir defectes futurs), de regulació del creixement, de branques malaltes o trencades, per tornar el vigor als arbres dèbils o de molta edat, o per afavorir el floriment i la fructificació d’arbres fruiters. I encara en aquest cas la poda no ha d’anar mai més enllà d’allò que es pot tallar amb tisores de podar. Les serres ja són eines de llenyataire. No és el mateix tallar branques vives que branques mortes. 

Hi ha diversos tipus de poda. La poda de formació: Es comença a podar quan els arbres són joves, els primers anys, per conduir la planta o l’arbre (penseu en la persona...) cap a una bona estructura de les seves branques principals. 

Hi ha després la poda de producció i de manteniment: Es fa regularment per estimular la producció d’òrgans naturals, com flors, fulles i fruits. Serveix també per netejar i eliminar elements indesitjables, com branques seques, branques amb risc de trencament, per aclarir la copa de brancatges excessius... 

Hi ha un tipus de poda que només corregeix defectes, i un altre que mira de prevenir aquests defectes i generar arbres amb una estructura forta. Es busca que l’arbre es mantingui fort i sa, i això beneficia també el seu entorn, perquè hi haurà menys ocasions de trencaments de branques en les tempestes o en condicions meteorològiques extremes. 

S’ha de mirar quina és la millor època per podar. Pels arbres fruiters, és millor a la fi de l’hivern, per evitar que el fred intens pugui afectar les ferides. Una poda durant el creixement fort de primavera i estiu suposa un càstig i un debilitament per l’arbre.  

Les branques principals dels arbres, sobretot els fruiters, necessiten espaiar-se al llarg del tronc per permetre que la llum del sol entri a l’interior entre les branques. Es recomana evitar que les branques principals creixin massa cap amunt (que no siguin orgulloses!). Les branques horitzontals produeixen més fruit. Els arbres que han estat mantinguts en un tamany reduït (humil...) poden suportar una major poda. Podar petites quantitats anualment, o dues vegades l’any, farà que hi hagi menys brots que tallant severament cada dos o tres anys. Tallar a la babalà pot comportar destruir l’estructura de l’arbre. La ferida portarà al deteriorament del tronc, i si no té estabilitat es pot trencar en els temporals. Quan s’intervé massa, l’escorça no tanca les ferides i l’arbre no es pot protegir contra les malalties. Les capçades violentes esguerren els arbres, impedeixen la ramificació, els ocells ja no poden fer el seu niu a les branques i de l’ombra de l’estiu ja no en queda gaire res. 

Que Déu, Creador, ens ensenyi a afavorir el floriment de la natura i de les persones amb harmonia, i a “esporgar” els defectes que facin nosa. 

En la mort de la mare

La mare va estar molts anys llegint cada nit, abans d’adormir-se, l’escrit que vaig fer en la mort del meu pare, el seu bon espòs Josep, ara fa 19 anys. Era com un vincle d’unió íntima per baixar el teló de cada dia. El teló de fons de la vida de la mare, des de llavors, ha estat sempre la figura del pare. Ara s’hauran retrobat al cel el mateix dia de Nadal, només uns quatre mesos després del traspàs de la tia Montserrat, germana del pare.

Una mare mai no es cansa d’estimar. Quan, en els darrers dies, el seu cos es debatia entre la vida i la mort, semblava que li recava de marxar per no deixar-nos sols. No ens hi hem sentit mai, de sols. Ella era, és i serà el vincle d’unió dels fills. I hem quedat parats de la quantitat de gent que també s’hi ha sentit vinculada, que l’ha recordada amb amor i que ha pregat per ella. Tot i la tristor, han estat dies d’una gran collita. Hem anat recollint tot el que la mare ens havia sembrat, a través de cada un dels fills, dels familiars, amics i coneguts.

Quan ja la veus al llit de l’hospital, sedada, comproves molt endins que mai no estem preparats per la pèrdua, i menys de la mare. I ja comences el dol. Trucades de familiars  i amics: “Què fa la mare?”. I la veu se’t trenca de veure com la mare se te’n va a poc a poc. Li acarones el front, li mulles els llavis, li agafes la mà, la mires amb amor filial. I sents que el cor vessa de noms que estan amb tu i amb ella. Està connectada a l’oxigen i a l’amor que l’acompanya. Els metges et diuen que no la deixen patir. Uf, qui pot saber què passa a dins d’aquell cos que s’aferra a la vida com a un clau roent?

Va esperar al vespre del dia de Nadal, el dia que ens volia tots a taula. Aquest cop érem al voltant del llit, que feia de taula d’ofrena de tota una vida lliurada a nosaltres i a tothom. Contemplant-la, li agraíem que si algun fruit donem és gràcies a les arrels fondes de l’amor dels pares, als quals devem tantes coses: la vida, la llar, la fe, l’amor, la constància, la generositat, la vocació, el treball freturós, els consells insistents i els silencis comprensius... Un cop va haver finat, vam resar junts un Parenostre i vam passar a besar-li el front. Va morir amb la mateixa dignitat amb què havia viscut.

La pèrdua no és fàcil d’assumir, però ens refiem del guany superior, el guany d’una llarga vida, plena i fecunda, el guany de la vivència d’unió familiar i humana i la victòria final de la Pasqua de Resurrecció. Tindrem algú més que vetlla, que intercedeix per nosaltres.

No sóc capellà pels pares, però no seria capellà sense els pares. No hi ha collita sense llavor sembrada. La fecunditat de la mare va molt més enllà dels fills carnals. L’instint maternal de la mare Pilar englobava tothom. La mare d’en Joan, de la Roser, de la Meius i d’en Miquel-Àngel era una mica mare de tots els qui l’havien coneguda a través dels fills. I la mare del pastor, d’un mossèn, ho és també en certa manera de les seves ovelles. Ella es feia estimar com a marona i va fer autèntiques amistats a diferents parròquies. Només així s’explica la gentada que va participar en el seu comiat a la gran església de Sant Esteve d’Olot. Gent de Salt, de Blanes, de Figueres, d’Olot i comarca... Una autèntica manifestació d’amor. La gent no va venir de lluny per complir, sinó per compartir. Amb el llenguatge comú de l’escalf de l’abraçada i l’estranya pau del dol compartit. Van venir per agrair tota una vida. Per agrair cada un dels quatre fills, que alguna cosa devem tenir del pare i alguna cosa de la mare. La gent que hi havia, i els qui no van poder venir o ho han sabut després, ens han fet sentir molt estimats.

No hi ha vivència més gratificant que compartir un amor de mare que s’estén més enllà de la família. Perquè ella es feia estimar com una persona familiar que s’havia integrat arreu, que sempre estava per tothom, pendent de tots els detalls, amb aquell somriure amable de dona senzilla i elegant, que sempre feia goig. La senzillesa roba el cor; la prepotència el tanca. La petjada que ens ha deixat no s’esborrarà mai. Una mare no se’n va mai del tot, simplement continua en nosaltres d’una altra manera. “Més pròxima, íntima, mare de debò”, ens ha escrit Pere Casaldàliga.

El comiat de la mare va ser una bella manifestació de fe. Per molts de nosaltres, de fe en Jesucrist, Salvador. Per d’altres, de fe en tots els valors que la mare ens va transmetre, i que, ben garbellat, s’assemblen molt als valors de l’evangeli i d’una vida veritablement humana.

Diu l’evangeli: “Els justos resplendeixen com el sol en el Regne del Pare” (Mt 13,43). A Olot vam viure una experiència del Regne. La vida de la mare, dona forta i justa, hi resplendia com mai des dels nostres cors. Feia goig com mai. Va ser una autèntica festa de comiat, a imatge de com fou ella: senzilla, emotiva, entranyable. Hi hagué Paraula, pregària, silenci, música, poesia, comunió, escalf, condol i consol. Els companys capellans i el bisbe, pare i pastor, posant veu a l’emoció d’un seu prevere, i fent pròpia la seva mare.

Tot i ser tantes persones i tan diferents al funeral, estàvem units per un mateix sentiment. Com si la mare Pilar ens hagués cuinat el seu darrer plat, el de la fraternitat. Com si la mare Pilar ens hagués cosit el seu darrer vestit, el de la tendresa. Una amiga, no especialment creient, va dir: “Mai no havia compartit res tan bonic en un moment tan trist”. Fou un homenatge a l’amor maternal, de cos present, que ha de tenir futur, ha d’esclatar, a través dels nostres esperits, en molts altres rostres i noms que necessiten amor. El regal de la mare ha de continuar viu, la llavor ha de donar encara més fruits. Si l’escampem, Déu ens hi posarà un dia el seu llaç per sempre.