Mossèn Tor, màster en humanitat

Si fos del món, el món li faria un gran homenatge. El món “mundà”, com diria el Papa Francesc. Però ell, mossèn Tor, ha passat tan humil i discret, en la vida i en la mort, de puntetes sempre. Com si res. Però renoi, quina fondària d’esperit! Quina qualitat humana! “El més important entre vosaltres és el qui serveix”. Quin llistó evangèlic més alt ens han posat Jesús… i els seus millors deixebles, com el que acabem d’acomiadar, Mn. Josep M. Tor i Malagelada. Un deixeble.

Hem dit adéu a un home bo, que estimava i es feia estimar. Un capellà entranyable, que ha estat per a molts de nosaltres un referent del que vol dir ser persona, ser cristià i ser capellà. Una paràbola viva, un Seminari encarnat trepitjant carrers, hospitals, llars...

Va ser el meu primer rector, vaig ser vicari seu a Sant Narcís, vivint una vida senzilla, franciscana, entregada, en aquella rectoria humil, que va quedar després engolida pels carrils de cotxes; era una caseta annexa al pati de les Dominiques, oberta tot el dia a tothom, especialment als joves, on compartíem el poc espai amb la màgia del desordre ordenat. El rector s’hi movia com un pare que acollia satisfet. Que bé compartir la vida i un esperit sempre obert a incorporar noves experiències, noves idees per servir millor la gent, amb un respecte infinit per tothom!

El dia del seu funeral, a l’església del Mercadal, aquells joves monitors de Sant Narcís dels anys setanta, que alguns ja són avis “joves”, no podien dissimular la seva veneració per Mn. Tor, un home tan atent als infants com als joves com als adults com als vells. Un apòstol.

Arribava el vespre, podíem venir cansats d’una reunió, i ell encara tenia ganes de xerrar. Com que no teníem televisió, xerràvem. Ell descabdellava els fets de vida de la jornada: “Saps, he trobat una pobra dona que m’ha dit que li costa molt la viudetat i jo li he aguantat el plor mentre li encaixava fort les mans…”. I escoltant-lo des dels teus anys tendres tenies la sensació de veure directament de la font de la bondat. 

I com a capellà de l'hospital, quanta gent de les nostres comarques no s’ha sentit acompanyada en el tràngol d’una malaltia, ja sigui com a pacient, ja sigui com a familiar. A més de la cura del pacient, ell mai no oblidava “cuidar el cuidador”, ni tampoc els qui estan cada dia en contacte amb el dolor, els professionals de la salut, que primer de tot són persones.

Dir Mn. Tor és dir un bàlsam pels malalts, un suport incondicional pels familiars, pels professionals de la sanitat; un àngel, pinzell de Déu que pintava els colors de l’esperança per aquella persona que visitava, un mestre del consol i del condol; bon company en les hores adverses i bon còmplice en les alegries. Un pare que ensenyava a pregar, a creure i a confiar. Un home que sabia tenir detalls, amb una delicadesa exquisida,  que sabia escoltar, no jutjava, però il.luminava les foscors amb la llum de la saviesa del cor. Un profeta.

Un do per l’Església de Girona, un regal que desemboliquem cada vegada que furguem en les arrels més fondes i fecundes dels nostres anys de joventut. Si som allò que ens han ensenyat quan els nostres educadors es pensaven que no ens estaven ensenyant res, Mn. Tor ha estat el millor mestre. Si l’educació és allò que queda quan hem acabat els estudis, Mn. Tor ha estat el millor màster en humanitat.

Ara que els màsters enganyosos han fet córrer tanta tinta, per què no reconèixer l’autenticitat d’aquest màster en humanitat de Mn. Tor?

Gràcies, mossèn. Deixeble, apòstol, profeta.

DEFENSEM EL TREBALL DECENT

Avui és la Jornada Mundial pel Treball decent. Moltes entitats i serveis d’Església, entre els quals hi ha Càritas, Justícia i Pau, Cristianisme i Justícia, Mans Unides… s’uneixen a les Nacions Unides, a l’OIT i als Sindicats per reivindicar un treball digne per a totes les persones. Ens recorden que si la Revolució industrial del segle XIX va comportar molt de patiment a la classe obrera, ara, en ple segle XXI, la revolució informàtica i robòtica també colpeja el món del treball amb acomiadaments i atur, afectant sobretot les persones que fan les feines menys qualificades. 

La Doctrina Social de l’Església ens porta a denunciar els desequilibris creixents entre les rendes del capital i les del treball. Cada vegada les persones riques són més riques i les pobres són més pobres. I l’economia no busca pas frenar aquest procés tan injust. 

Les entitats socials cristianes reiteren que és prioritari que es puguin crear llocs de treball per a tothom, facilitant l’autonomia personal i familiar. 

Per això fan una crida amb tota fermesa perquè s’apliquin les mesures següents:

• Sense menystenir els subsidis i les assegurances d’atur, allò que la gent més reclama és un treball digne. Per tant, calen polítiques d’ocupació, personalitzades i formatives.

• Sou mínim interprofesional, almenys de 1.000 € al mes.

• Reducció de jornada per poder treballar més gent i afavorir la conciliació laboral. Avui amb les 40 hores treballen a Espanya 19 milions de persones, amb 30 hores podrien ser 25 milions.

• Renda garantida de ciutadania per a les famílies que ho necessitin, acompanyada d’activitats formatives i culturals.

• Erradicació del frau, fent que totes les empreses paguin aquí allò que els pertoca, i treballar per l’eliminació dels paradisos fiscals arreu del món.

• Requalificació dels llocs de treball, també dels més senzills, amb dedicació especial als qui fan serveis a les persones i a les famílies.

• Acollida humana i plena integració social per a les persones nouvingudes al nostre país.

• Suport efectiu a les iniciatives d’economia social, cooperativa i solidària.

NO HI HA CAPELLANS

La majoria de gent del nostre país que es confessa catòlica viu al marge de la comunitat cristiana. I molts afegeixen, convençuts: “Sóc catòlic no practicant”. Però quan aquestes persones, normalment de mitjana edat, s’acosten a l’Església perquè han de “practicar” un bateig, o una primera comunió, o un casament, o unes exèquies, es troben sovint amb alguna sorpresa, perquè descobreixen que quedem molt pocs capellans, i potser ens costa complir amb les seves expectatives.

Estem en una societat acostumada a obtenir serveis de manera immediata, i les coses no van sempre així. Sovint hi ha gent que ve a la parròquia per demanar un bateig o un casament, i es pensen que la cerimònia podrà ser exactament el dia i l’hora que ells han decidit prèviament. Molts ja han contactat primer amb el restaurant. Quan els diem que primer haurien d’haver preguntat a la parròquia quins dies hi ha disponibles, s’estranyen molt i pregunten com és això. I llavors és el moment que reben la informació que no tenien: Que no hi ha capellans i que fem molta altra feina, a més de les misses i sagraments.

A Figueres hi ha actualment un sol rector per totes cinc parròquies, i als arxiprestats de l’Alt Empordà s’acaba de fer una remodelació en la qual uns pocs rectors que ja estaven carregats de parròquies n’han afegit unes quantes més a la seva llista.

És evident que si s’aguanten diversos serveis és gràcies a persones laiques de les parròquies i reli-giosos/es que es comprometen a ajudar amb sentit de corresponsabilitat. Gent que han entès que la parròquia no és una estació de serveis sinó una comunitat on tots ens sentim corresponsables.

No hi ha vocacions, o molt poques. Molts preveres provenim de famílies nombroses, catòliques prac-ticants i rurals. Què queda avui de tot això?

Com hem arribat fins aquí? Home, abandonar la fe i la pràctica religiosa té conseqüències. El materialisme sense espiritualitat, també. Treure la religió de l’escola i de l’espai públic, també. Menystenir l’aportació de l’Església a la societat, també. Que als mitjans només parlin de l’Església quan hi ha casos escandalosos, també. El nostre poc exemple de fe, també.

Ens cal esperar una renovació que passi per la presa de consciència de la gent, també dels “de mitja-na edat”. Mentrestant, seguirem “calant les xarxes”, refiats de l’Esperit que ens impulsa.

ORFES D'EDUCACIÓ?

En un grup de pares, una mare va escriure això: “Nuestro hijo de 8 años se nos ha quedado pequeño. Hemos perdido mucho tiempo. Ahora que queremos que haga la primera Comunión, nos faltan palabras para hablarle de otras cosas que apenas ha oído de nosotros. Sólo nos ha oído hablar de sensaciones, de juegos y juguetes, de comer, del colegio. Hemos alimentado sólo su cuerpo. Y ahora no sabemos hablarle de Dios, ni sabemos cómo rezar con él ni dar las gracias al Padre. Nos da cor-te”.

El Papa Francesc, parlant a les famílies, aclareix:

“De vegades sembla que els pares no saben bé quin lloc han d’ocupar a la família i com educar els fills. I llavors, en el dubte, s’abstenen, es retiren i traspassen la seva responsabilitat, potser refugiant-se en una improbable relació “entre iguals” amb els fills. És veritat que has de ser company del teu fill, però sense oblidar que tu ets el pare! Si tu et comportes només com un company del fill, això no li farà cap bé, al fill.

El problema no és exclusiu dels pares. També la societat i les seves institucions abdiquen de la seva responsabilitat –podríem dir “paterna”- cap als joves, els deixa orfes i no els proposa una veritat en perspectiva. Els joves es queden, així, orfes de camins segurs per recórrer, orfes de mestres de qui refiar-se, orfes d’ideals que escalfin el seu cor, orfes de valors i d’esperança que els donin suport cada dia. Estan plens, potser, d’ídols, però potser els roben el cor; són empesos a somiar diversions i plaers, però no se’ls ensenya a treballar; queden enganyats amb el déu del diner, i se’ls neguen les veritables riqueses.

El sentiment d’orfandat de molts joves per l’absència de la figura paterna produeix llacunes i ferides que poden ser molt greus, fins al punt que les desviacions dels nens i adolescents en bona mesura pot ser que es deguin a aquesta carència, a la manca d’exemples i de guies acreditats en la vida de cada dia, a la manca de proximitat, a la manca d’amor de part dels pares.

Són orfes en la família, perquè els pares sovint són absents de casa i, quan hi són, no es comporten com a pares, no donen als fills, amb el seu exemple acompanyat de les paraules, aquells principis, valors i normes de vida que necessiten com el pa”.

CONSAGRACIÓ DEL TEMPLE DE SANT PERE DE FIGUERES

Fa just un any es van complir 50 anys de la consagració, per part del bisbe Narcís Jubany, de l’esglé-sia parroquial de Sant Pere de Figueres, els dies 14 i 15 de setembre de 1967, festes de l’Exaltació de la Santa Creu i dels Dolors de la Mare de Déu, en un Any de la Fe que commemorava el dinovè cen-tenari del martiri de l’apòstol Sant Pere, patró de la parròquia i de la ciutat de Figueres, i el vint-i-sisè aniversari de la col·locació de la primera pedra de la reconstrucció del temple profanat.

La consagració d’una església té en compte la seva història i sobretot la seva finalitat: destinar aquell espai a la vida espiritual, a la glorificació i a l’acció de gràcies, al culte i a la misteriosa presència real del Senyor.

En el cas de Sant Pere, com deixà explicat el canonge i mestre de cerimònies Mn. Josep Teixidor, “les pedres medievals romàniques, del mur nord de l’antic Sant Pere, s’uneixen amb els llenços gòtics i s’acoblen amb les parets i cimbori contemporanis. És un acabar una construcció únicament destinada a Déu i al culte que la família cristiana li tributa”.

Quan es consagra una església es consagra un altar, i en aquest cas fou l’altar de la Immaculada Concepció del temple de Sant Pere. Aquesta vinculació de l’altar a l’església demostra el to familiar de l’assemblea cristiana.

La nit anterior a la consagració es va celebrar una vigília al voltant de les relíquies que havien de ser col·locades a l’altar que es consagraria amb l’església. Els sants màrtirs, els ossos dels quals, en escassos fragments, serien posats a l’altar de la Mare de Déu, són els intercessors i testimonis d’excepció d’una vida dedicada a Jesucrist.

La cerimònia de la Consagració de l’endemà, té una senzilla dramatització. El senyor Bisbe entra, beneeix els murs, el paviment, dibuixa les lletres de l’alfa i l’omega, representant que el Crist és la destinació final de tota obra humana. Les relíquies són col·locades en el petit sepulcre excavat a l’ara de l’altar, que és l’ànima del temple, l’ara del sacrifici, taula de la comunió.

A les pilastres del temple, on hi ha gravades dotze creus representant els dotze apòstols, hi cremava una flama. Recorda Mn. Teixidor: “Déu és aquí. El temple és la casa de Déu i la porta del cel”.

Amb una lliçó final: “A l’església de pedra correspon l’església dels cristians (les pedres vives)”. A l’edificació material ha de correspondre l’edificació espiritual.

Sant Pau no deixa de recordar-nos: “No sabeu que sou temple de Déu i que l’Esperit de Déu habita en vosaltres? Si algú profana el temple de Déu, Déu li’n demanarà compte, perquè el temple de Déu és sagrat; i aquest temple sou vosaltres” (1Co 3, 16).

DES DE LA SEU

A la ciutat de Lleida, dalt del turó que domina tota la comarca, es visita la Seu Vella, nom amb què es coneix la catedral antiga de Lleida, construïda entre els segles XII i XV.

Fa pocs dies, visitant-la, em vaig situar just a l’absis, darrere l’altar. Impressiona la vista d’aquella nau nua, sense imatges ni bancs (al segle XVIII va ser transformada en caserna militar i durant la Guerra Civil va ser camp de concentració). Des d’allà contemplava la grandesa austera d’aquella nau, i al fons, les arcades d’un claustre gòtic dels més grans d’Europa, annex atípicament als peus del temple. Tot donava una sensació d’equilibri, d’harmonia, de veneració de la nostra història.

Han passat segles. Aquestes pedres estan gastades pel temps, però resten fidels com el primer dia. Han sobreviscut a moltes guerres, picabaralles i banalitats polítiques i també eclesiàstiques. Aquest monument ha estat saquejat, ha conegut el sofriment de molta gent, i ha conservat tota la simetria. Admirable.

Mentre contemples aquella magnificència, et sents tan petit, però alhora enormement dignificat. És el misteri de les pedres vives, més estimades per Déu que qualsevol vestigi arquitectònic.

I dius, amb el salmista: “Senyor, què és l’home, perquè us en recordeu?”.

Som poca cosa, sí, però la persona humana pot ser també admirable. Aquesta Seu Vella està feta en uns temps on no es construïa pensant només en el propi profit a curt termini, sinó a llarg termini; les catedrals es feien amb la consciència de deixar un monument digne del Senyor i un llegat valuós a les pròximes generacions. Ben pocs treballadors la veurien acabada. En tenien prou pensant que allò duraria, resistiria, quedaria per sempre. Quantes coses avui es “construeixen” amb aquest pensa-ment?

Per a molts visitants, aquesta Seu serà un magnífic monument i una sublim mostra de cultura. Per als creients, “sublim” és Déu, i aquest monument expressa una fe, una ofrena, una elevadíssima pregària feta catedral.

Una catedral com aquesta mostra de què és capaç l’home quan s’emmiralla en la grandesa de Déu. I penses: si en lloc de deixar-nos endur pels egoismes, que no edifiquen res i porten al caos, ens deixéssim inspirar més per l’Esperit Sant, no seríem capaços de “construir” una comunitat de pedres vives?

I si fóssim com aquestes pedres de la Seu, situades cadascuna al servei de l’harmonia del conjunt?

INTENCIONS DEL PAPA FRANCESC

Cada mes el Papa proposa una doble intenció de pregària als cristians. La primera s’anomena UNI-VERSAL i aquest mes de setembre és la següent:

- Que els joves d’Àfrica tinguin accés a l’educació i al treball en els seus propis països.

Tots assistim atònits a les notícies de l’arribada continuada de pasteres amb immigrants, la majoria gent jove que ha sortit del seu país fugint de la guerra, o de la misèria, o de l’opressió, per buscar una vida millor i poder ajudar des d’Europa a les seves famílies. Quantes d’aquestes persones acon-segueixen arribar i acomplir els seus somnis?

La pujada al Calvari ja comença per decidir-se a deixar la família, els amics, la terra on has crescut, després les dificultats de poder fer la travessa i creuar la frontera, arribar al país que vols i ser-hi acollit, obtenir papers, trobar una feina, poder ajudar la família, integrar-se al país d’acollida… No és estrany que pocs arribin a superar tantes proves difícils. Molts, lamentablement, hi deixen la vida.

El Papa apunta a la primera causa del problema: que no hagin de sortir de casa, que tinguin prou recursos al seu país. Això seria possible sense el neocolonialisme dels països rics, que en lloc d’ex-plotar els recursos, haurien de facilitar que els recursos i matèries primes es treballessin en benefici del propi país, i no fomentant que allà manin cacics i dictadors enfrascats en corrupcions i guerres fratricides, sovint amb armament venut des dels països rics.

La segona intenció de pregària s’anomena EVANGELITZADORA, i aquest mes diu així:

- Que els professors/es de Religió i els catequistes tinguin sempre present la gran importància de la seva missió i donin fruits abundants.

Tenim al davant un nou curs escolar, i el Papa Francesc subratlla la tasca dels educadors de la fe, mestres i catequistes, que complementen l’educació dels pares a casa. Sense la base familiar, difícil-ment la feina dels educadors podrà donar “fruits abundants”, com demana el Papa.

Cal no dimitir de l’educació a casa, cal mirar de no ser massa condescendents amb els “gustos” dels petits-reis de la casa. Al nen se’l deixa triar massa a una edat que són els pares els qui han de decidir el que creuen que és millor per a ells.

“Miri, aquest any el nen no vol venir a catequesi”.

“Ah, bé, doncs si el seu fill a 8 anys ja mana a casa, ja el planyo a vostè.”.

Com diu l’educador Tim Elmore: “Hem de preparar el nen per al camí, no el camí per al nen”.