PISTES PER APLANAR LA VINGUDA DE JESÚS

Temps d’Advent, de vigilància de si mateix, de preparació de la vinguda de Jesús, aplanant els seus camins. En dono unes pistes per si us serveixen: 

• Miraré de callar més, d’escoltar més, de prestar més atenció a les persones que al meu mòbil. 

• Un pensador ha dit darrerament que “som gent de poca fe i de molta por”. Procuraré desmentir-ho, ni que sigui una mica… 

• Em proposo pregar més i millor. Fer silenci a la presència de Déu. Intentar descobrir el batec de Déu en el cor del món. Que hi és. 

• Meditant l’Encarnació del Fill de Déu, faré meu el pensament de Sant Francesc de Borja que diu: “En cristià, no són grans els qui es tenen per grans, sinó els qui es reconeixen petits”. 

• No em desanimaré per com va el món, sinó que hi posaré esperança, segons la dita del Petit Príncep: “Allò que fa bonic el desert és que en algun lloc amaga un pou”. 

• Si jo he trobat la Font d’aigua viva en Jesucrist, mostraré, amb la meva manera de viure, el camí de la Font als qui beuen en fonts insanes i contaminades. 

• Faré meu el pensament d’una biblista que diu: “Quan l’Església es troba més despullada és quan es presenta l’ocasió meravellosa: la de revestir-se, per fi, únicament, del mantell de la glòria de Déu”. 

• Quan la vida, tan sovint, ens posa a prova, miraré que les proves m’enforteixin, i que m’ajudin a centrar-me més en les coses essencials i menys en les banals. 

• Davant de l’allau consumista, alimentaré el convenciment que es necessita ben poc per a viure. 

• En un món que convida a l’excés egoista, procuraré viure amb austeritat i ajudar els pobres, els de butxaca i els d’esperit. 

• Davant d’un Jesús que es manifesta en l’extrema fragilitat, no voldré dominar els altres ni actuar amb prepotència. 

• Miraré de ser més amable amb tothom, posant amor i humor en tot el que faci. 

Tot plegat, amb l’ajut del Senyor. 

JUSTÍCIA = BONDAT ; PAU = SALVACIÓ

El lema o eslògan d’aquest curs, que veureu penjat a les parròquies de Figueres, és bíblic, extret del salm 84 i diu: “La justícia anirà al seu davant i la pau li seguirà les petjades”. 

Hi ha traduccions, com la litúrgica, que no diu “justícia” sinó “bondat”: “La bondat anirà al seu davant, i la pau li seguirà les petjades”. I encara hi ha traduccions, com una en castellà, que diu: “La justicia marchará delante de él, y la salvación seguirá sus pasos”. Aquí, en lloc de “pau”, es tradueix per “salvació”. 

Què hem de fer davant de traduccions tan diverses? Podem mirar les paraules hebrees originals, que són molt importants en l’Antic Testament. La primera és “tsedaqah” i ho traduïm per “justícia” i també per “bondat”, perquè es pot traduir de les dues maneres. La segona és “Shalom”, que traduïm per “pau” i també per “salvació”, perquè també es pot traduir de les dues maneres. 

Ara bé, quan nosaltres, en les nostres llengües, diem “justícia” estem pensant en una cosa social, de fora, de política. I quan parlem de “bondat”, parlem d’una cosa individual, personal. Aquesta és la diferència que no fa la Bíblia. Perquè la Bíblia, quan parla de “justícia”, està parlant certament de la mateixa justícia de què parlem nosaltres, però no concep de cap manera que la persona que fa justícia a fora, no sigui justa ella mateixa, perquè quan parla de justícia parla de bondat, i quan parla de bondat, no parla d’una cosa individual, sinó de quelcom que té repercussions socials. Justícia i bondat tradueixen la mateixa paraula. Per què? Perquè en la concepció bíblica, no hi ha aquesta dicotomia que fem nosaltres entre “privat” i “comú”, “intern” i “extern”. En la concepció bíblica, com més bo, més just i més justícia social. 

I amb la paraula “pau” passa igual. Quan parlem de “pau” parlem més aviat de la pau social, i quan parlem de “salvació” parlem d’una qüestió individual. I no! La paraula “Shalom” en la Bíblia agafa les dues coses alhora, més encara, quan parla de “Shalom” està parlant d’harmonia, de pau social, de les famílies, pobles, comunitats, però també de la pau interior i de la salvació, que és una realitat més profunda. 

La Bíblia ho repeteix moltes vegades: no es pot buscar el bé propi prescindint del bé comú. I el bé comú el fomenten les persones bones, és a dir, justes! Perquè per ser just cal ser èticament bo! 

Mn. JOAN BUSQUETS, UN MESTRE

Mn. Joan Busquets, mort el passat dia 13 de novembre, ha clos amb gran dignitat una vida plena. Us estalvio el reguitzell de títols i càrrecs de la seva trajectòria, càrrecs que ell no ha buscat, però que ha assumit amb esperit de servei i amor a l’Església i a la societat.

És un privilegi haver-lo tingut de formador, de professor, de company. Aquella colla de seminaristes que trèiem el cap en uns moments decisius de les nostres vides i de la història de l’Església i del país, no sé com ens n’haguéssim sortit sense el guiatge de Joan Busquets, que havia agafat el relleu del rectorat venerable de Mn. Damià Estela al front del Seminari.

El Seminari. Aquell enorme edifici pensat per grans quantitats de vocacions, va haver de ser “repensat” a partir de la davallada en picat de vocacions. Persones com Mn. Busquets, amarats del Concili Vaticà II, d’esperit obert, i amb un nivell cultural excel·lent,  ho van fer amb una gran dignitat. La seva especialitat, la Història, li servia per interpretar i viure el moment que estàvem vivint i mirar de no caure en errors passats.

Mn. Joan va quedar orfe de pare als 4 anys. La seva mare, que fou mestra, s’encarregà de la formació dels seus dos fills. A més dels estudis, en Joan va viure de petit l’Escoltisme. Probablement fou una base ferma perquè al llarg de la seva vida estimés l’austeritat i la senzillesa. Era un home de gran discreció, molt sofert, havent de conviure amb una malaltia que el va acompanyar sempre; li rajava sang del nas en el moment més inesperat  i ell es posava un bon tou de cotó fluix a un orifici nasal i seguia fent la seva feina tant com podia, intentant dissimular el patiment. Mai va tenir pretensions de grandeses, tot i les seves capacitats i els seus càrrecs. Els bisbes sabien prou bé que l’havien de tenir com a col·laborador molt proper, sense que hagués de deixar la docència, ni a nivell diocesà ni interdiocesà, ni tampoc, més tard, civil.  

Hi va haver diversos moments en què es rumorejava que el podrien fer bisbe. Nosaltres el “provocàvem” per si ens xerrava alguna cosa, però ell mai va voler entrar en aquest joc. Com a bon formador, sabia guardar les distàncies, quan calia. És estrany que una persona de la seva qualitat pastoral no fos bisbe, però no és d’estranyar si tenim en compte quins paràmetres es buscaven per a les “ternes episcopals” i per quins filtres havien de passar...

En Joan era un home de país, amb un gran amor i coneixement de Catalunya, però integrador i profund, és a dir, ni exclusivista ni exaltat. I era sobretot un home d’Església. Amb realisme, amb comprensió pel factor humà, amb voluntat de diàleg, però finalment ens sorprenia el seu gran esperit d’obediència.

Era crític amb l’Església, i com a historiador coneixia millor que ningú les seves flaques, però l’estimava i ens va ensenyar a estimar-la, malgrat tots els seus defectes. “La meva mare no és pas la més maca; però és la meva mare i me l’estimo. Vet aquí la mare Església”. Li dolien les xacres eclesiàstiques i procurava fer contrapès donant exemple per l’altra banda, la d’una Església oberta, pobra de portes endins i servicial de portes enfora. I la seva aportació a la cultura, en concret l’estudi de la història gironina i les classes a la Universitat, el convertien en un capellà d’ampla volada, gens clerical.

Mn. Joan, a més de deixar molts escrits, ha deixat inscrits en els nostres cors unes pistes que han vertebrat la nostra manera de situar-nos en una realitat en ebullició constant. Davant de múltiples situacions m’he preguntat què hi diria Mn. Busquets aquí. Ha estat un referent. Era l’home del discerniment, de les causes ben enraonades, del matís, de la síntesi, havent ponderat la tesi i la seva antítesi. Era un home d’exposició clara, amb una pedagogia que ensenyava a pensar. Tenia talent didàctic, analitzant els fets des de claus d’anàlisi diferents: Què ha passat? Per què ha passat? Està bé que hagi passat? i com podem millorar el que ha passat? Dit d’una altra manera, ciència, filosofia, ètica i transformació.

Quan explicava Luter, hauries dit que se sentia protestant. Així ens obria la ment a l’ecumenisme i al diàleg interreligiós. Vàrem entendre que reconèixer els valors de l’altre no implicava renunciar a cap dels propis, i fins podia enriquir la pròpia vivència.

Joan Busquets va tenir molts càrrecs, tant a nivell diocesà com interdiocesà, fou autor de ponències rellevants i de llibres de referència, i molt avesat a les aules i a les biblioteques. Però curiosament, quan més el vèiem emocionat era sentint-lo parlar del seu contacte amb gent “normal” de grups de matrimonis o de parròquies rurals, el poc temps que hi va poder dedicar, o de la mainada de la Llar Infantil, vulgarment dit “hospici”, en el temps que hi va servir com a capellà, i pel seguiment que va fer després de molts nois i noies. Sempre recordava que l’opció pels pobres no era un afegit al contingut de la fe, sinó un element essencial.

Mai no ens va amagar la duresa del camí. Però intuíem que, si ell l’havia seguit, el camí valdria la pena. Solia repetir que “hem de seguir Jesús, pobre, humil i carregat amb la creu”. “Home, mossèn –li dèiem- i la joia de la resurrecció, què? “Això vindrà després, i és cosa de Déu, nosaltres hem de fer el que ens toca” –concloïa.

Acabo amb un text que Mn. Joan va escriure l’any 1984 al Punt Diari, a la secció “Fe i compromís”, perquè resumeix molt bé el seu pensament i el seu estil. I és bonic:

“La mateixa Església tota ella és una paradoxa desproporcionada entre el que significa i la petita realitat quotidiana. Tot plegat, els capellans som poca cosa i el paper que ens ha donat ens ve gran; era desproporcionat. Ni dubtem, ni estem amargats, però realment ho veiem difícil. Això. És difícil ser igual a tothom i alhora diferent. Ser amic, company de camí, donar la mà i, alhora, “rentar els peus” a tots. Mai no podrem parlar des de la nostra perfecció o fermesa, sinó simplement fer la confidència  que també hem estat perdonats i estimats. Una vida que val la pena, però només des de la fe. Des de la claror i de la fosca de la fe. Déu ajuda la nostra feblesa. I per això –només per això- segurament hi tornaríem. Amb joia? Sí, perquè hom creu que “fa més feliç donar que rebre”.

Mn. Miquel-Àngel Ferrés i Fluvià

CATEQUISTES, FELICITATS!

Catequistes de les diòcesis de Catalunya i les Illes, benvinguts a Figueres!

Heu vingut a l’Empordà, aquesta “plana riallera” que us acull i us convida a eixamplar la mirada. 

Heu vingut al “palau del vent”. Felicitats perquè vosaltres us deixeu emportar pel vent de l’Esperit!

Felicitats pel vostre esperit de servei i pel vostre sentit de comunitat cristiana. 

Felicitats perquè teniu prou responsabilitat per entendre que l’Església som tots i prou humilitat de voler formar-vos més i més. 

Felicitats perquè, en aquest canvi d’època, no us deixeu vèncer pel desànim, i esteu obrint horitzons d’esperança. 

Felicitats perquè sou catequistes. No solament ensenyeu catequesi, no. Sou catequistes, per vocació. Perquè creieu allò que ensenyeu i perquè practiqueu allò que ensenyeu. 

Felicitats perquè heu après l’essencial de la catequesi: estimar els infants, els nois i noies. I si es deixen, els seus pares i tot. Per què? Perquè us heu apassionat per Jesucrist; perquè Ell us crema al pit i l’heu de comunicar. Com? Fent com Jesús, “deixant que els nens vinguin a vosaltres”, no renyant-los sinó acollint-los, interessantvos per la seva vida i per les seves famílies, moltes d’elles carregades de problemes, i d’altres carregades de manies, diguem-ne… Però vosaltres sou allà, al cor de la seva vida, per escoltar-los, per transmetre un missatge guaridor pels qui estan ferits per la vida i un missatge desvetllador pels qui estan massa adormits per les coses mundanes. 

“Tot és camí, tot és drecera, si ens dem la mà!” Felicitats, catequistes, perquè, en lloc d’imposar, sabeu acompanyar; perquè doneu les mans a tothom, com a deixebles de Jesús. 

Felicitats, perquè ensenyeu a pregar a qui no en sap, perquè sou com navegadors per qui s’ha perdut i perquè sou pistes clares per trobar el tresor amagat de l’Evangeli. 

Felicitats perquè el missatge de Jesús, a través vostre, podrà arribar a molts cors que, sabent-ho o no, l’estan esperant: 

“Pels aires s’alçarà, pels cors penetrarà, 

penyora s’irà fent de germanor: una cançó!”

EL CAMÍ DE LA LLUM

Un dels escrits cristians més antics, de començaments del segle II, és l’anomenada Carta de Bernabé, “El camí de la llum”. És un document de la segona generació de cristians que exposa com cal aplicar a la vida diària els grans principis de la fe cristiana. Vet aquí uns fragments:

“El coneixement que ens ha estat donat per caminar pel camí de la llum és el següent: Estimaràs el que et va crear, temeràs el que et va formar, glorificaràs el que et va redimir de la mort. Seràs senzill i ric d’esperit. No t’ajuntaràs amb els que caminen pel camí de la mort, avorriràs tot el que no sigui agradable a Déu, rebutjaràs tota mena d’hipocresia, no abandonaràs els camins del Senyor. No t’exalçaràs a tu mateix, sinó que seràs humil en tot. No t’atribuiràs glòria a tu mateix. No decidiràs coses que puguin perjudicar el teu proïsme.

Estimaràs el teu proïsme més que la teva pròpia vida.

No mataràs el fill en el si de la pròpia mare, tampoc no el mataràs quan ja hagi nascut. No et despreocupis del teu fill o de la teva filla, ben al contrari, ja de petits els ensenyaràs el temor de Déu. No cobejaràs els béns del teu proïsme, no seràs avar. No t’ajuntis de bon grat amb els superbs, tracta sempre amb homes humils i justos.

Et partiràs totes les coses amb el teu proïsme, i no diràs que són propietat teva, perquè, si de les coses

eternes en participeu tots comunament, amb molta més raó heu de repartir-vos les coses que s’acabaran. No seràs precipitat en les teves paraules, perquè la boca és una xarxa mortal. Guardaràs tant com et sigui possible la castedat de la teva ànima. No siguis dels qui estenen la mà per rebre, i la retiren quan es tracta de donar. Estimaràs com la nina dels teus ulls el qui et parli del Senyor.

Recordaràs nit i dia el dia del judici del Senyor i cercaràs cada dia persones santes. O bé pel ministeri de la paraula, caminant per confortar les ànimes, o bé treballant en un ofici manual, procuraràs redimir-te dels teus pecats.

No dubtis mai a donar, i quan donis, no ho facis murmurant; coneixes bé el qui et premiarà amb el teu

guardó. Guardaràs el dipòsit confiat, sense afegir-hi ni treure’n res. Avorriràs totalment l’home malvat; judicaràs amb justícia.

Guardaràs la pau i miraràs de reconciliar els que lluiten. Confessaràs els teus pecats. No t’atansis mai a l’oració amb pecats a la consciència. Aquest és el camí de la llum”.

CRISTIANS PERSEGUITS

La dedicatòria del llibre de Pilar Rahola “S.O.S. cristians. La persecució dels cristians en el món d'avui, una realitat silenciada”, Ed.Columna, 2018 diu així: “A les dones i els homes de les missions, l’exèrcit de pau més poderós del món”.

Avui, que celebrem el DOMUND, Diumenge Mundial de les Missions, és de justícia recordar i valorar la tasca dels missioners i missioneres escampats arreu del món, com un “exèrcit de pau”, amb l’Evangeli i la solidaritat com a úniques “armes”.

Són els que estan en països pobres, sovint conflictius i en situació de persecució. Només pel fet de creure en Crist. Es fa realitat aquell text evangèlic: “Sereu perseguits pel fet de portar el meu nom”.

El Papa Francesc va dir l’any 2014: “Estic convençut que la persecució actual contra els cristians és més forta  que la que es va patir als primers segles de l’Església”.

El llibre de Pilar Rahola denuncia, d’una banda, la violència mortífera i la tirania contra els 215 milions de cristians (un de cada dotze en el món), repartits en 50 països, que pateixen un altíssim nivel de persecució i que, lluny de baixar, les xifres augmenten. I, d’altra banda, denuncia el silenci que s’imposa no solament allà on pateixen martiri, sinó també a Occident, on les víctimes cristianes no formen part del que és políticament correcte.

Els motius d’aquest silenci són, segons Rahola, la percepció del cristianisme com un instrument secular d’opressió. Sempre s’invoquen les croades i la Inquisició coma episodis foscos de la història de l’Església. Un altre motiu és la ignorància del fet religiós en les societats secularitzades, i el profund desconeixement del que estan patint comunitats cristianes mil.lenàries que habiten a Orient. Coptes, assiris, siríacs, ortodoxos de diverses litúrgies, protestants i catòlics pateixen avui l’estigma de la creu. I l’autora afegeix un altre motiu: quan la jerarquia de l’Església apareix amb aquells patracols i parla sobre temes candents, és vista amb una voluntat de poder i de censura pròpies d’altres temps, i llavors es dificulta la idea que el cristianisme sigui una religió perseguida.

Tot i el dolor que provoca, la persecució i la indiferència del món ens acosten més a l’Evangeli que

l’adulació i la connivència amb el poder. Els missioners i missioneres, a l’avantguarda de l’Església, vivint amb els oprimits, ens indiquen el camí. 

MÀSTERS EN HUMANITAT

Últimament assistim a l’espectacle penós de persones amb càrrecs públics, votats pel poble i representants del poble, que han declarat uns títols, màsters o doctorats, que en realitat no han obtingut per la via normal acadèmica, sinó per tractes de favor, fent trampes, declarant en fals, mentint, ja sigui descaradament o amb mitges veritats.

Aquesta gent tenen càrrecs polítics que se suposa que hi són per servir a la societat. Però la gent autènticament profitosa per la societat és la gent bona i honrada. De polítics i càrrecs públics n’hi ha? Segur que sí, però la gran majoria de gent que és beneficiosa per a la societat no tenen un títol acadèmic ni poden lluir cap llicència, cap doctorat ni cap màster per cap Universitat. No podran penjar cap quadre que els faci sentir importants davant la gent. No sortiran mai a la televisió ni a cap

video influent de Youtube.

Però són bona gent que mai no diran mentides. Mai copiaran de ningú ni diran que un altre els faci la feina que ells han de fer. Són gent que treballen honradament i generosament, que tenen la humilitat de voler aprendre. Gent amb empenta que estima la feina, que tenen vocació i encomanen als altres el gust de fer les coses bé. I si se’ls acaba el contracte de treball es dediquen a preparar-se i a formar-se mentre busquen una altra ocupació.

Gent que a la feina són puntuals en començar i que no deixen ningú “penjat” si arriba l’hora de plegar i encara hi ha feina a fer. Si són funcionaris, saben que la seva “funció” és servir la gent, les persones que reclamen els seus serveis. I ho fan amb un somriure d’entrada, amb amabilitat i facilitant al màxim els tràmits, sobretot a persones que no han tingut oportunitat d’estudiar o que encara no s’han pogut adaptar a una nova realitat. 

Són gent que se’n pot anar a dormir amb la consciència tranquil.la perquè èticament es comporten de manera impecable, sense ombra de corrupció. 

Són gent que busca hores per dedicar a la família, als amics, als malalts i a tothom qui els necessita. Gent que troba temps per fer tasques de voluntariat en entitats solidàries o sense ànim de lucre.

Totes aquestes persones podríem dir que són “màsters en humanitat”. Aquests són els que fan més

falta al món mediocre d’avui. 

I els seus noms, poc reconeguts a la terra, quedaran inscrits per sempre entre els Benaurats.